Maria Teresa Bertran Rossell (coneguda amb el nom de ploma de Teresa d'Arenys) neix a Arenys de Mar el 24 de maig de 1952. Primera filla, en un entorn familiar catalanista, aprèn a llegir i escriure a casa abans d'entrar, a l'edat de quatre anys, al Col·legi de les Mares Escolàpies de la vila on el castellà era -com a tot arreu- l'única llengua permesa. Paral·lelament, el pare li ensenya francès i la mare li llegeix cada vespre els seus poetes preferits (Segarra i Maragall sobretot) i, en prosa, fragments de dos autors molt pròxims: Ferran de Pol, amic personal de la família, i Joaquim Ruyra, el mestre venerat en l'ambient arenyenc educat i religiós.

A set anys s'inscriu pel seu compte a la Biblioteca Popular P. Fidel Fita, que freqüenta des de llavors assíduament. Entre les parets plenes de llibres del recinte i el fum de pipa i d'havans, pot estar-se hores a prop del novel·lista Ferran de Pol, l'escriptor i polític Fèlix Cucurull i l'historiador i arxiver Josep M. Pons Guri, tres homes de lletres que admira i que ben aviat influiran en la seva formació.

Escriu de manera espontània rodolins i quartets burletes envers el col·legi, però en morir la seva amiga d'infància a dotze anys (gener, 1965) li dedica un primer poema seriós. Alhora, pressionada amablement per la mare, inicia un dietari.

En acabar el quart curs de Batxillerat a les monges, prossegueix els estudis fins al preuniversitari a l'Institut Alexandre Satorres de Mataró –l'únic centre laic d'aleshores obert a la coeducació i el català a les aules. No abandona el dietari, hi intercala pàgines en francès; prova de traduir Verlaine i, quan s'escau, torna a fer poemes de circumstàncies –cosa normal entre els adolescents de l'època. No sent cap vocació literària. En canvi, s'inclina per la resistència nacional del seu país. Milita –per mà de Fèlix Cucurull- a la CAC i a l'ASIC-PSAN. El pare li retira tot ajut econòmic perquè no vol que "faci política".

El 1971 es matricula a la Facultat de filosofia i lletres de la UB, també contra la voluntat paterna, i el 1972 s'instal·la en un pis de Barcelona amb un seu germà i una amiga. Al final d'aquell curs coneix el poeta J.V Foix i, el següent, entra al Departament de filologia catalana. El cap de Departament Antoni Comas li proporciona algunes feines perquè es pugui pagar els estudis. És durant el 1973-74 que, arran d'una greu crisi, comença a escriure sonets a imitació del mestre de Sarrià –al qual visitava de tant en tant al carrer de Setantí amb l'excusa d'un treball que feia sobre el llibre Tocant a mà. Aquells sonets –que anava enviant a la mare per fer-se perdonar les massa escasses visites a Arenys- constitueixen el nucli del seu primer recull Aor.

L'estiu de 1974 coneix el pintor Enric Maass (Stuttgart, 1942) i, encara que pel setembre abandonin tots dos la ciutat i se'n vagin a viure a Horta de Sant Joan (la Terra Alta: comarca on es conserva un dels dialectes occidentals més bells), no perd el contacte amb la universitat i manté les visites esporàdiques a J.V. Foix. A Horta, tan bon punt acaba el darrer sonet d'Aor, tramet tot el plec a un company de la facultat amb la intenció de desprendre's, junt amb els poemes que li semblen obra d'un malson, de la crisi que amb la vida al camp creu superada.

Tanmateix recau. I a la crisi s'hi suma un conflicte d'identitat quan, el 1976, Aor obté el premi Amadeu Oller, i el llibre circula amb un petit èxit, encapçalat pel nom de ploma que havia improvisat el seu company en presentar-lo (sense dir-li'n res) al certamen. La confrontació existencial entre el jo civil i el jo poètic, que no sap resoldre, esdevindrà el leitmotiv de Murmuris (1979-81). Entremig, amb un recull titulat Versos de vi novell, havia obtingut el premi de poesia de la Selva de Camp (1977), presidit per Ventura Gassol (al qual havia concursat per motius econòmics i a instàncies del poeta reusenc Joan de la Rúbia); i, l'any 80, el poeta Valerià Pujol li havia prologat i editat Onada, una elegia dedicada a l'amic d'adolescència Pep Coll Manresa, poeta inèdit, que va desaparèixer en la mar la nit de Reis de 1977.

El 1984, vençuda la crisi i acceptant a la fi la condició d'escriptora, retorna amb el seu home a les terres d'Arenys de Mar. Malgrat els tres reculls editats, es descobreix innombrables mancances expressives i reprèn l'estudi de la llengua –una dedicació que no abandonarà mai més. El 1986, el Mall treu un volum que conté Murmuris i una reedició d'Aor. L'any següent, en fer fallida l'editorial, ja no li cal preocupar-se de publicar i s'embranca sense presses en la traducció d'uns cants saharians de tradició oral.

L'amistat amb el poeta de la seva generació Miquel Desclot, el 1991, serà decisiva en dos sentits: l'un, perquè a través d'un llarg epistolari entre tots dos es va construint una veu narrativa; l'altre, perquè el model de l'amic la motiva a no negligir més les obligacions professionals. Així, comença a acceptar conferències i presentacions, a enllestir treballs que tenia a mitges i a iniciar un contacte editorial. Entre el 1995 i el 96, arran de la mort quasi simultània dels seus mentors d'adolescència Ferran de Pol i Fèlix Cucurull, tradueix Rilke i emprèn a redactar una obra llarga: El Quadern d'Agnès Solà (publicada el 2001). D'altra part, els cants saharians apareixen amb el títol Tuaregs. Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar el 1999. D'ençà de llavors i per mitjà de recitals i conferències que comparteix amb l'actriu Gemma Sangerman (Arenys de Munt, 1972), ajuda a donar a conèixer la realitat de les poblacions amazigues.

Maria Teresa Bertran mor l'any 2024 a l'edat de setanta-un anys.