(Març 1949, referint-se a la seva curta estada a la presó Model)

"Estimat Xavier: No, no em culpis del meu silenci! Apiada't, més aviat, de mi! No et pensis que plaguegi. He estat una temporada reclòs en una clínica —en el sentit pejoratiu del mot, s'entén— per tal que em practiquessin, no sé si em comprens, una lenta operació incruenta i altres coses semblants. M'ha estat impossible escriure, mentrestant, ni he vist, sinó molt indirectament, la llum del dia. Ara ja estic bo i m'he reintegrat a casa. Però, naturalment, estic deprimit. Ha plogut sobre mullat."

(Maig 1950, carta en vers)

"No senyor! Per més que hi pensi
no m'explico el teu silenci
(improviso, escric a raig),
Dues cartes sens resposta
de l'abril! I el juny s'acosta,
que ja som a vuit de maig!
Què tens, Xavier? Què et passa?
Malalties? Fóra massa!
Refredament d'amistat?
No ho vull creure, no ho puc creure!
i prefereixo preveure
un silenci d'enfeinat."

(Maig 1961)

"[Referint-se a Joan Sales] El que ha sofert amb Els germans Karamàzov és digne d'una petita odissea, vull dir perquè sortís per la Diada del Llibre. Ha estat un calvari i si ha vist la llum per Sant Jordi, és perquè encara hi ha premis per a la tenacitat i el treball. Tinc entès que la venda és un èxit [...]. M'escriu en Sales que li han arribat originals molt bons: d'en Villalonga de Palma, de la Mercè Rodoreda (està entusiasmat amb la novel·la de la nostra obiolsiana)." [Es refereix a la relació sentimental entre Armand Obiols i Mercè Rodoreda i a les novel·les Bearn, de Llorenç Villalonga, i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.]

(Juliol, 1984)

"[...] Prou saps que el treball mai no m'ha atret. Penso que la peresa i l'oci són les úniques virtuts que ens haurien pogut tornar al paradís perdut. Per això he treballat tan poc com he pogut. I amb tot, me n'he sortit, no sé ben bé com. Ara la literatura a penes m'interessa. M'interessa, en canvi, la política per maleir-la i escopir-la. Em cal un enemic o molts. D'amics també en tinc qui-sap-los, gairebé tots desconeguts."

(Juliol 1984, última carta)

"Estimat Joan: Fa molt de temps que no ens veiem... Ens ve de lluny enfadar-nos, reconciliar-nos, tornar a renyir i tornar a fer les paus... Abans, com ara de vells, no ens durava. Parlo del temps remot en què més d'una vegada vam partir-nos el pa com a bons germans. I ho érem, no és cert? Ens conec, Joan. Sospito que hauria bastat un dia com avui perquè, en retrobar-nos cara a cara, ens haguéssim adonat, simplement en mirar-nos, que, a despit de tot, seguíem vivint junts."