Josep-Ramon Bach
1946–2020
Comentaris d'obra
No és senzill explicar-vos els molts valors d’aquest primer volum de l’obra completa de Josep-Ramon Bach, una obra que va del 1962-1993. Bach és d’una generació que va viure la dictadura i que es va haver d’espavilar pel que fa a la llengua, als referents poètics, etc. En canvi ell ha fet una obra profunda i valuosa que cal redescobrir. El recull, titulat L’instint (Editorial 3 i 4), consta de 8 llibres que l’autor ha revisat i modificat amb molta cura.
Diu Bach que li hagués agradat ser pintor i la força de l’art pictòric va marcant cadascun dels llibres i de manera especial pintors com Miró, J. P. Viladecans hi són ben presents, al costat de corrents estètics avantguardistes. Això fa que la seva poètica també s’alimenti de la poesia visual de Joan Brossa o de l’imaginari del mar, la donzella i els pirates de Salvat. No prescindeix en cap moment dels clàssics com Homer, Catul, Dant, etc. Tampoc de Kavafis o Rilke. La mitologia nòrdica i l’africana marquen profundament alguns dels primers llibres. Segueix el mestratge d’Espriu en l’anàlisi de la pàtria i la manera de dir la mort.
Tot això cobert per la reflexió constant al voltant de l’ofici de poeta, omnipresent a l’obra, junt amb versos plens d’un aire metafísic donant contingut i profunditat al recull.
Sovint ens acompanyen els viatges interiors del poeta, mutant-se en els personatges que crea, alter ego d’ell. Però no us sentireu mai allunyats de la realitat. La força de la descripció de dues ciutats clau per ell, esdevé diorames del Sabadell i la Barcelona d’una època. S’hi respira un cert realisme històric, tot i que ell en vol fugir, però també un toc d’escriptura automàtica és present en alguns versos. Proper doncs al surrealisme de Dalí però a la vegada, el ple domini del vers breu i el control de la musicalitat, el fan proper i entenedor al lector.
La paraula sovint és impregnada d’ironia, com un bon noucentista juga amb els mots, i els acròstics són al servei de la diversió o no, perquè no cal que sempre la poesia sembli transcendent, sense deixar de ser-ho, ens pot divertir, juganer com és el poeta. L’enginy, el quotidià i el sublim ens deliten.
(Anna Ruiz Mestres. «Una lletra que va gosar fer-se elegant». Núvol, 18 d'agost de 2018)
***
Anys enrere, el poeta i traductor Miquel Desclot proposava d’atorgar a Josep-Ramon Bach el títol “d’investigador en poesia”, un terme definit per J.V. Foix, ja que “a la seva obra (…) es percep ben clarament aquella curiositat infatigable de l’explorador que no es resigna a tornar a passar pel camí que havia obert el dia abans, si intueix que n’hi pot haver d’altres de tan o més atractius per arribar a la mateixa fita”. L’instint (Tres i Quatre), el seu darrer llibre de poesia, primer volum de l’obra completa, recull de trenta anys d’obra (1962-1993, els anys d’aprenentatge), és un bon exemple d’aquesta ànsia pel descobriment líric: deixant-se portar per la seva intuïció creativa, ens fa viatjar per la llum i la foscor del viure, cap a l’Alexandria de Durrell o la Troia d’Homer; inventa paisatges nòrdics com Krominstone o Bergstaad, i fa parlar heterònims com Johnny Course, que canta el seu amor per l’Emilie Kraufort. Unint lirisme i surrealisme, assaja unes accions poètiques paral·leles a les accions artístiques que el col·lectiu sabadellenc Sala Tres duia a terme durant els anys setanta, les quals ell va viure i compartir. També hi treu el cap el Sabadell gris i industrial de la postguerra, encara que només sigui com a punt de partida per emprendre vol cap al món de la poesia i la literatura, deixant enrere la tristesa d’aquella època. El lector hi viu moments lluminosos, com en els llibres De rems i hores i Diorames, però també ens endinsem en el treball sord, solitari i obscur de l’escriptura, com passa amb els llibres Trànsfuga de la llum i Obra negra. I així arribem a un dels grans llibres d’aquesta primera etapa de tempteigs: Desig i sofre, en què la llum i l’ombra, el lirisme i el dolor, semblen saber-se lligats irremeiablement. En paraules del poeta: “Neixen a l’alba / els camins amorosos de l’oreneta, / mentre la terra emboca / el ritual dels cossos”.
Aviat arribarà el segon volum, el dels anys noranta, el de l’època més lírica i imaginativa de la seva poesia: tan aviat es posa en la pell de Kosambi, el vell narrador africà, un savi de la vida més autèntica, com pren la veu del poeta xinès Li Bo. L’Àfrica subsahariana, la Xina imperial o la Pèrsia de les mil i una nits són alguns dels espais on fa viatjar els seus lectors. És una època de gran llibertat i creativitat, de premis (guanya el Crítica Serra d’Or dues vegades, el 1996 i el 2016; el premi de la crítica Cavall Verd-Josep Maria Llompart; el Rosa Leveroni de Cadaqués i el Vicent Andrés Estellés) i d’augmentar els llibres de poesia, narrativa i teatre. Precisament, molt recentment apareixia Alteritats (Témenos edicions), un recull de microcontes en què el poeta es fica en la pell de tota mena de narradors. És per això que la frontera entre narració i poesia es difumina, es contagia d’ironia i malenconia, i en surt una obra que la poeta Marta Pérez ha llegit i ens comenta en les línies següents, fent-ne una lectura molt personal.
(David Madueño. «L'instint del poeta». Quadern de les idees, 216, 21 de març de 2019)