Maria Àngels Anglada i Abadal va néixer el 9 de març de 1930 a Vic (Osona), ciutat que va marcar els primers anys de la seva vida. Filla d'un advocat vigatà, la gran de quatre germans, viu en un ambient familiar apassionat per la música. Precisament aquesta passió influirà l'autora tal com es reflecteix en alguna de les seves novel·les.

Ben entrada la joventut es va traslladar a Barcelona per estudiar a la Universitat coneguda aleshores com a "Central" (actualment Universitat de Barcelona). Es va llicenciar en Filologia Clàssica.

L'any 1961 es va traslladar a l'Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort (abril 1999). Els primers anys, a Figueres, els va dedicar a la família i les seves filles.

La trajectòria de Maria Àngels Anglada està marcada pel món clàssic. Sempre es va confessar una gran admiradora del món hel·lenístic. I bona part de la seva vida la va dedicar a la docència, com a professora de Filologia Clàssica. Aquest mateix interès la va portar a traduir textos del llatí i el grec al català.

La seva trajectòria com a escriptora no començaria fins l'any 1972, amb la publicació dels seus primers poemes, juntament amb una altra poeta, Núria Albó, amb el llibre Díptic. En els començaments de la seva vida literària va destacar com crítica literària, traductora i assagista en llibres col·lectius com Salvador Espriu en els seus millors escrits, publicat el 1974. També va col·laborar en publicacions de l'època com Canigó, El pont, 9 país, Reduccions, entre altres. Fins i tot en aquest període va participar en el llibre Memòries d'un pagès del S.XVIII, editat el 1978, conjuntament amb el seu marit, Jordi Geli.

El 1978 és un any important per a l'escriptora, ja que amb la seva primera novel·la, Les Closes, va guanyar el premi Josep Pla. Aquest premi li va suposar ser descoberta per la majoria del públic lector.

A partir d'aquest moment es va començar a construir una sòlida trajectòria literària que va donar com a primers fruits importants la novel·la Sandàlies d'escuma que li va valer el premi Lletra d'Or el 1985 i el Premio Nacional de la Crítica.

El seu interès pels mites es va tornar a manifestar amb l'assaig Paisatge amb poetes, publicat el 1988, que més endavant seria complementat amb un altre assaig seguint la mateixa línia, Paradís amb poetes, publicat al 1993.

Maria Àngels Anglada era una persona conscienciada del paper que jugava la dona en la societat i, sobretot, la dona escriptora. Per aquesta raó no va refusar mai de participar en obres col·lectives com per exemple Literatura de dones: una visió del món.

Tot i que la poesia va ser un gènere que valorava molt, bona part de la seva obra poètica no havia tingut l'oportunitat de sortir a la llum. Per aquest motiu, l'any 1990 es va editar un recull antològic Columnes d'hores que engloba tota la seva obra fins a aquell any i que, més endavant, va quedar completat amb el petit poemari Arietta.

Abans dels anys noranta, va fer diversos viatges a Grècia i concretament a l'illa grega de Mitilene, illa que serà la font d'inspiració d'Artemísia, novel·la que obre un període literari amb molta embranzida en el qual surten publicats llibres de contes i novel·les. Aquest període veurà la seva culminació l'any 1994 amb la publicació de la novel·la El violí d'Auschwitz, novel·la que la va convertir en una narradora elogiada tant pel públic com per la crítica.

A El violí d'Auschwitz, l'autora ens mostra una història corprenedora que commou el lector i que mostra la Maria Àngels Anglada més compromesa, humana i sensible en determinats temes com el record dels camps de concentració nazis. L'èxit d'aquesta novel·la va fer que el cinema s'interessés per l'obra i que fins i tot es pensés en un possible guió, escrit per Jorge Semprún, i parlés també que la pel·lícula estaria produïda per Andrés Vicente Gómez. Però el projecte va quedar congelat.

Una de les facetes més desconegudes, i que, en els últims anys va afegir a la seva trajectòria va ser la de la literatura per a infants i joves. En aquest camp va publicar contes com La grua Estontola, L'hipopòtam blau, Relats de mitologia, Els Déus i Relats de mitologia i Els herois.

Una de les seves últimes obres publicades encara en vida, amb una bona acceptació del públic i la crítica, va ser la novel·la Quadern d'Aram. Una novel·la compromesa, sòbria i explicada amb una profunda sensibilitat a l'hora de parlar de la tragèdia del poble armeni.

En els últims anys, l'obra de Maria Àngels Anglada, escrita en plena maduresa, havia estat traduïda a diverses llengües, com per exemple El violí d'Auschwitz, i els seus poemes havien format part d'algunes de les antologies estrangeres sobre la literatura catalana. Havia rebut també la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Després de viure més de trenta anys a Figueres, el 1996 va rebre un homenatge ciutadà i va ser distingida amb el títol de filla predilecte. Un dels seus últims escrits estava dedicat precisament a Figueres, en el volum Figueres, ciutat de les idees.

Figueres va ser també la ciutat dels seus últims dies de vida, reclosa al seu domicili, quan ja se li havia declarat un càncer de pulmó. La mort de Maria Àngels Anglada es va produir enmig del bullici d'un dia tan significatiu a Catalunya com el de Sant Jordi (23 abril de 1999) lligat a la celebració del Dia Mundial del Llibre.