Després dels dies passats tancats a la cel·la, la llitotxa la va trobar fins i tot tova. Els companys, poc o molt pollosos com ell, un suport càlid, conegut.

El van despertar, aquesta vegada. No es podia tornar a quedar adormit! Aleshores ningú no el salvaria dels agreujants temibles, i la mirada del metge Rascher no era cap bon averany. Malgrat que encara se sentia dels cops, la nit li havia passat en un son i, potser per la companyia, sense malsons. El «secretari» del barracot el va treure d'un altre món. En somnis es trobava al seu taller, tan ben endreçat, treballant en la construcció d'una viola, entre l'olor coneguda i agradable de la fusta, les coles i els vernissos –no el baf del barracot. A dalt, la seva mare cantussejava tot cuinant el dinar, que també feia una flaire deliciosa. Tot eren sensacions delectables: el sol daurava les fustes, els arrencava reflexos com de posta, càlids, d'or vell tenyits de vermell i, curiosament, de blau i tot. Contrastant amb els seus tons, l'acer de la seva col·lecció de ganivets de violer resplendia amb el seu fred brillant.

Totes les peces sense obrar, tallades per a futurs instruments, lluïen les seves aigües, oloroses, i entremig hi passava l'aire, assecant-les a poc a poc, amb el seu germà, el temps. Ho havia après ja del pare, mai no feia servir una fusta que no fos tallada de cinc anys. De bon avet de les muntanyes i d'erable, d'arbres on havien niat els ocells. On el vent havia cantat —com després ho faria l'arquet. En el somni cada peça i cada eina brillaven com joies, i de fet ho eren, les modestes joies de la seva corona d'artesà. Somniant, es trobava en un dels punts més delicats del seu treball: posant al seu lloc, dintre la viola, l'ànima, aquesta menuda peça d'avet, d'aigües fines i espesses, que estava a punt de deixar anar, ben vertical, ben recta, just darrera la pota dreta del pontet. Però, què passava? Les mans li suaven, l'ànima se li esmunyia fora de lloc, relliscava abans d'hora! Li havia quedat massa curta, inservible. Hauria de recomençar-la de bell nou. Però la viola es tornava fonda, fonda...

Unes mans que el sacsejaven el van despertar en aquest moment del somni. La viola s'havia quedat sense ànima. Li semblà un mal averany.

No ho era, però, el somni, de culpable. Ni calia cercar lluny cap auguri dolent. El tenia al davant, allà mateix. El mateix averany era, tot senzillament, l'alba. L'alba d'un dia nou, a la Gehenna, al Camp dels Tres Rius.

Una alba fosca, precursora d'un dia de claror grisa i indecisa, una vella flassada damunt el llit gastat del sofriment. Cap malson —pensà— no podia ser pitjor que la crueltat que els voltava i els penetrava, tan indefugible com l'aire que respiraven. Desarmats davant seu, indefensos com nadons. Li semblava que tothom els havia abandonat, fins i tot Jahvé, a les mans d'un odi per a ell incomprensible. Havia sentit a parlar, al seu pare, d'antics exilis i progroms, al temps dels avis, però ell havia passat una infantesa i una adolescència tranquil·les, més aviat, havien celebrat amb una festa alegre el seu Bar-mitzvah*, com el del germà gran i només la mort, per malaltia, del pare, havia trencat aquella pau. Potser per això la tempesta els havia sobtat d'una manera més inesperada, els senyals amenaçadors, els núvols que s'ennegrien li havien passat a ell, submergit en un ofici que l'apassionava, inadvertits, com si no anessin cap als seus. S'havia posat, al començament de la tirania, la groga estrella de David sense pensar que era el senyal per a la mort, com es pinten els pins per a la destral, i no s'havia despertat ben bé a la nova i brutal realitat fins al dia terrible que li van saquejar el taller —no gaire lluny, cremava la vella sinagoga del barri, on, d'infant, s'havia sentit segur entre el teixit del llarg talèd del seu pare, que el feia anar a les festes al seu costat, ben sovint. Des d'aleshores, pensava ara, cada dia era un pas que els enfonsava més i més a les aigües llotoses que els engolirien a tots.

Era el segon dia de feina d'ençà que havia sortit de la cel·la i no sabia per quin motiu se li va fer més llarg que el primer. S'adonava que li pujava al cor un defalliment, un fatalisme que tirava a la desesperança. Es coneixia els senyals: havia vist emmalaltir companys de lager, deixar-se anar cap a la mort; ara, jeien soterrats als turons del voltant. Ell era més jove, però, intentà d'encoratjar-se, lluitaria un quant temps. Arribà cansadíssim al barracot, no tenia ganes d'enraonar, pensava només a jeure. Més tard, extenuats, entraven els qui acomplien tasques a l'exterior i a la pedrera.

Hi va haver una sorpresa, però, una marca de tènue color d’esperança. Havien vingut nous obrers esclaus, per omplir les baixes. Un dels nouvinguts, que posaren al costat de la seva llitera, era un mecànic del mateix carrer, quasi un amic. En Daniel va veure als seus ulls la sorpresa i la pena en veure'l tan prim, tan demacrat. S'abraçaren plorant; la feblesa física torna més fàcils les llàgrimes. Però aviat el violer, per primera vegada al Camp dels Tres Rius, va conèixer una sensació d’alegria. L'Eva era viva, l'informà el seu veí, i estava relativament bé. L'havia vista, mentre ell hi feia una reparació, a la fàbrica d'uniformes militars que dirigia Tisch: el paradís de què es parlava en veu baixa al camp. Sí, l'Eva menjava cada dia bones llesques de pa de sègol, que la insòlita bondat de l’industrial li feia comprar de la seva butxaca per als treballadors. Sovint, damunt del pa, fins i tot hi brillava una capa de margarina... o de mantega!

Enraonaven fluixet, en la nit fosca. El seu amic li donava més detalls mirant de no ferir-lo massa. Ella, abans, havia estat en un altre camp de nom terrible; no sabia què li havia tocat de sofrir, però havia sobreviscut i la tenia més aviat a prop.

—Si pogués fugir i veure-la...
—Ni hi pensis! —l'advertí en Freund—. Podria ser la mort per a tu.


*N. de l'A. Cerimònia d'entrada o reconeixement de la maduresa religiosa.

(D'El violí d’Auschwitz, 1994, p. 35-38)