Quan jo era jove, fa molts anys, ja era tan pobre com ho he estat sempre, i m'havia de guanyar el sustent treballant de picapedrer en una pedrera de marbre, no gaire lluny de Pilsen. Un mal dia, quan l'hivern ja s'acostava i el fred del matí començava a tallar com el raor d'un barber, jo em trobava al fons de la pedrera, esmicolant les peces grosses de mineral a cops de maça. Aquella feina era un fàstic: es tractava d'extreure les grans plaques i blocs de marbre, netejar-les amb el martell i l'escarpa de la morralla que duien adherida, i després, servint-nos d'aquelles maces que pesaven més que un home, reduir-les a trossos més petits, i amuntegar-los dins unes portadores que eren arrossegades per la falda de l'esvoranc de la pedrera, a força de braços i politges, fins a dalt. Allà ficaven tot aquell pedram dins unes lones i les carregaven dins els carros que les duien cap al magatzem, i així tot el dia, des de trenc d'alba fins ben post el sol, tant si nevava com si plovia.

Doncs bé, allà estava jo mort de fred, malavejant amb aquella maça disforja, i amb això que sento els de dalt proferint crits d'alarma i un gran terrabastall al meu darrera. Vaig girar el cap, però tot d'una vaig rebre un cop molt fort enmig del front: tant, que vaig perdre els sentits i vaig caure estès tan llarg com era. Després van assabentar-me que el cordam mig podrit d'una de les politges s'havia trencat de sobte, de manera que, quan ja era a punt d'arribar a la vorera, la portadora carregada fins al capdamunt va trabucar amb tot el seu contingut, el qual va tornar a fer el descens cantera avall en forma d'esllavissament. Tot plegat succeí massa de pressa per poder evitar que l'allau m'enganxàs de ple i em deixàs colgat: als meus companys els calgueren hores per rescatar-me de sota aquell munt de rocs, convençuts que me'n traurien difunt. Quan amb gran sorpresa comprovaren que no era així, em van ficar de seguida dins uns dels carros i, amb tanta diligència com fou possible per part dels dos muls que hi anaven junyits, em transportaren fins a la població més propera.

Quan vaig obrir els ulls em vaig trobar allargat damunt d'una màrfega col·locada sota el porxo de la casa d'un manescal, allò més semblant a un metge que van ser capaços de trobar per assistir-me. Una sentor fonda i freda de fenc i fems de bístia m'envaïa el nas i semblava penetrar el meu crani directe fins a la base, que em retronava com si m'hi haguessin clavat una tatxa. El pit i les costelles també em feien molt de mal, però el dolor més intens sens dubte m'arribava de la cama esquerra, d'on naixien unes onades de foc que m'abraçaven la cintura i el ventre fins a l'espina dorsal. Sentia el gust calent i dolç de la sang dins la boca, i, quan vaig provar d'obrir-la per preguntar on era, vaig notar que m'ennuegava amb les meves dents, esmicolades com arestes de marbre. Mentre em convulsionaven els esputs i els estossecs, vaig sentir unes mans d'home que em subjectaven amb fermesa els braços i em lligaven les mans amb una corda. A continuació, els dits del manescal m'obriren la boca per obturar-me-la amb una mena de pilota feta amb algun drap llefiscós, i finalment s'ocupà de col·locar un tascó de fusta sota el meu taló esquerre que m'obligava a mantenir la cama enlairada, de forma que s'accentuava la intensitat d'aquelles onades ígnies de dolor. Ja no podia dir res; de fet, amb prou feines aconseguia respirar pel nas. Vaig sentir la veu d'un company de la cantera que mormolava: «el matarà, no podrà suportar-ho». Vaig intentar forçar la vista emboirada per descobrir qui havia dit això. No vaig identificar ningú, però en canvi vaig entreveure un objecte de metall llampeguejant a sobre meu amb un reflex de la llum malaltissa del migdia. Era la fulla d'una destral. Aleshores vaig comprendre de què es tractava: desesperat, vaig voler incorporar-me i fugir, però abans que pogués fer cap moviment la destral ja havia baixat amb tota la força dels dos braços del manescal. Se sentí un cruixit sinistre, i després el cop somort de la meva cama caient inerme sobre el terra del porxo, separada del meu cos per sempre més. Al·lucinat, vaig aconseguir escopir el drap i bramar com un porc a la matança, però el manescal em féu callar de seguida en extreure un ferro de dins el forn de llenya encès i aplicar-me'l roent a la ferida, a fi d'estroncar el doll de sang que se n'escolava i cauteritzar-la. És evident que em donaven per mort, de manera que no hi havia diferència entre deixar-me agonitzar malferit o intentar una cura dràstica.

Vaig tornar a perdre el coneixement, i el següent que recordo és obrir els ulls i trobar-me cara a cara amb una dona: jove, de pell fina, grans ulls obscurs, els llavis carnosos. Recordo també que em torturaven un dolor molt intens que em recorria tota la cama esquerra, i l'ímpetu inesperat d'una magnífica erecció: el meu primer impuls fou d'abraçar aquella cara seràfica que em contemplava, arrencar-li les vestidures i fornicar-hi allà mateix, fos on fos on em trobava. I en efecte, vaig allargar desmanegat els braços envers aquell rostre i vaig balbucejar alguna obscenitat, però ella s'apartà una mica mentre somreia serena i es girava per dir-li a algú: «viurà».

(De La pell i la princesa, 2005, p. 13-16)

* * *

–Cagondéu –va grunyir en Pelleta–. No podeu anar una mica més alerta?

Havien tornat a caure, i, quan queien, es feien mal. Era difícil mantenir l’equilibri d’una fila de quatre homes que havien de caminar compassats, amb caputxes al cap, grillons als turmells i als canells, i una soga al coll que els lligava l’un amb l’altre. El més lleu moviment brusc o descurat d’un afectava la resta, i els feia anar per terra amb una facilitat humiliant, que s’afegia a la humiliació de caminar cap al patíbul. A més, cada vegada que ensopegaven, els tocava rebre els cops de verga dels soldats d’artilleria que els escortaven.

–Aixecau-vos, desgraciats –va ordenar el caporal que comandava l’execució, sense estalviar-se un parell de coces a les costelles de qui primer li va venir al davant.

Envoltats per la cridòria del públic i a les palpentes, sense saber on eren, els reus varen obeir. Un cop van haver recuperat l’equilibri i l’ordre de les passes, en Pelleta va insistir:

–No sé com podeu esser tan travats.

En Salamanca el va retopar:

–I això què t’importa? D’aquí a una estona seràs mort, infeliç. Penjat pes coll.
–Igual que tu –va contestar en Pelleta, que s’esforçava per no perdre el ritme.

Es va sentir un sanglot llastimós, que venia de sota la caputxa del darrer reu de la filera.

–Ja li ha tornat a pegar sa plorera a s’infant –va remugar en Salamanca.
–Deixau-lo tranquil –va intervenir en Durí, que anava al capdavant de la fila–. És normal que tengui por; és jove.
–Té por per culpa teva, Durí –va etzibar en Salamanca.

La gentada cridava a banda i banda de la via. Es va fer el silenci entre els homes de la fila, de manera que varen poder sentir els insults de la gernació, el so metàl·lic dels grillons en arrossegar-se contra el paviment, la circulació de l’aigua que corria avall de la riera de Palma, mentre la vorejaven exposats a la vergonya pública. També es podien sentir els plors de l’home més jove.
–Fullaní, no ploris –va ordenar en Durí.
–T’he dit que plora per culpa teva. Tu mos has duit aquí –va insistir en Salamanca.
Es va fer un altre silenci dins la filera. El públic, que ells veien amb prou feines a través de la tela de la caputxa, cridava «Assassins! Assassins!».
Al cap d’uns segons, en Durí va replicar:
–Salamanca, a mi i a n’aquests mos penjaran ara. Però abans, a tu te mataré jo. Serà sa darrera cosa que faci, i feia temps que en tenia ganes.

Era el dia 12 de novembre de 1829, un dijous a les deu del matí. Els primers freds de l’hivern feien que els grillons i la soga es clavessin amb més ferocitat dins la pell i la carn, i la caputxa de tela de sac els ofegava. Caminaven amb passes lentes; de tant en tant rebien un cop de verga. La gent, a banda i banda de la carrera, no deixava d’increpar-los. El jove que anava a la cua continuava sanglotant com una criatura.

–Has sentit què t’he dit, Salamanca? –va preguntar en Durí.
–No tens manera ni collons per fer-ho –va respondre en Salamanca, que anava tercer a la fila.
–No tenc collons.
–Ni manera.
–Molt bé.

Unes gavines procedents de la badia varen travessar el cel i varen fer rauc, rauc.
–Aturau-vos!

Hi havia centenars de persones congregades entorn de l’espectacle. Centenars de nassos van olorar el perfum del salobre i de l’execució imminent. Els agradava.
–Va matar un infant.
–Va degollar dues dones.
–Va disparar contra un home coix.

No deien cap mentida. En Durí escoltava les murmuracions i sabia que tenien raó. Parlaven d’un criminal, i el criminal era ell. Només el va molestar una veu que va gosar emetre un veredicte:

–Més se’n mereix, per bord.

En Durí va pegar una estrebada que va aturar en sec la corrua. Mig cec, amb el cap embotit per la caputxa, es va girar a una banda i una altra com un gos. No va cridar, només va remugar:

–Bord? Que vingui ara mateix davant meu qui em diu bord i m’ho torni a dir a la cara.

Es va sentir el xiulo del vent i el rossec de les cadenes i els grillons. Ningú va gosar parlar ni motar.

Aquesta vegada en Durí, des de sota la caputxa, sí que va aixecar la veu:

–Veniu a dir-me bord a la cara! Però què vos heu pensat, desgraciats?

Va caure a terra, i amb la caiguda va arrossegar els altres tres. Havia estat un cop al clatell.

–Aixeca’t i calla, Durí –era la veu d’un voluntari reial.
–Me cag en sa teva puta estampa –va respondre ell, mentre feia esforços per coordinar el moviment amb el dels altres components de la cadena.
–Pots cagar-te en el que vulguis, però ets mort, Durí –va respondre el voluntari reial.
–Qui me diu bord, fills de la gran puta? –la veu va sonar esqueixada, i va rompre el cel matinal i somort.
–Bord! Assassí! –va insistir una altra veu.

El vent va moure unes agulles de pi, algunes de les quals varen entrar dins la gola dels reus.

–Quina merda –va sentenciar en Pelleta, just abans d’estornudar.
–Ara et preocupa això, imbècil? –va preguntar en Salamanca.

En Durí, amb la visió limitada, va repassar el públic, i hi va descobrir un home esdentegat que exigia la seva mort. En Pelleta també va observar així com va poder la concurrència, i hi va veure un parell de dones que a ell li va semblar que li adreçaven mirades lúbriques.

El sol era dèbil. Enmig de la gernació, hi havia una dona que no deia res.

–Encara no has entès que això s’ha acabat, Durí?–va preguntar en Salamanca.

La dona que no deia res va sanglotar enmig de la multitud. Ningú la va sentir.

(Del llibre La Malcontenta, 2015, p. 13-17)