Veníeu d'escriure una novel·la basada en la vostra generació, la premiada Vides desafinades (Edicions 62, 2011), i una de més adreçada al públic juvenil, la també guardonada El meu nom no és Irina (Andana, 2013). I ara, de sobte, una de negra. Us resulta fàcil canviar de registre? Són lectors molt diferents.
—El problema no és tant el canvi de registre com aconseguir el to adequat per a la novel·la. Tant en el cas d'Irina com ara, he subvertit el gènere fins a dur-lo al meu terreny. Si no, m'hauria trobat incòmode i tot plegat no hauria funcionat gens. El transgènere és una pràctica cada vegada més habitual a la literatura. De fet, als lectors més ortodoxos de novel·la negra, Dos metres quadrats de sang jove potser els sobtarà una mica.

—Com naix la idea de fer una novel·la d'aquest tipus?
—A Els neons de Sodoma (Tres i Quatre, 2008) ja havia barrejat novel·la negra i humor faller, una mena de gamberrada, i fins i tot abans, la primera novel·la que vaig provar de fer era negra, però no va anar enlloc. Pel que fa al projecte actual, naix d'un encàrrec de l'editorial, que em va demanar un text per a una antologia de relats negres. A Àlex Martín, l'encarregat de la col·lecció de novel·la, li va agradar i em va demanar formar-ne part. I he recuperat per al relat i la novel·la la figura de Feliu Oyono —que ja apareixia a Els neons— amb un to molt més cru i molt més irònic.

—Un personatge, l'inspector de raça negra Oyono, inspirat en les novel·les de Ferran Torrent. Malgrat tot, se'ns fa estrany que siga catalanoparlant. Resulta exòtic.
—Hem tingut una consellera i portaveu del Govern de la Generalitat Valenciana de raça negra, Lola Johnson, que també s'expressava en valencià. En qualsevol cas, els personatges han de tenir versemblança. A la primera novel·la, Feliu Oyono formava part d'una brigada que lluitava contra els robatoris d'art, els delictes contra el patrimoni... Algú més selecte que no el perfil de policia normal, i amb uns gustos exquisits. El fet que siga de raça negra va començar com una espècie de broma, però té gràcia, dóna molt de joc. N'hi ha que potser el veuran agafat amb pinces, però la realitat genera situacions fins i tot més fascinants.

—La història conta la irrupció d'un diari digital nou, autoproclamat independent, que de cop i volta comença a destapar tot d'afers tèrbols dels consellers de la Generalitat. Els somni de qualsevol periodista, vaja.
—Volia deixar clar que podria existir un mitjà com aquest, però que no resulta fàcil. Sobretot m'interessava destacar el vessant econòmic, la dificultat extrema de consolidar un projecte així. Ocupen molt poca gent, treballen tothora, i malgrat això, són difícils de sostenir. Internet et posa a l'abast la creació d'un mitjà de comunicació propi, però és un entorn econòmicament hostil, terriblement hostil. És molt difícil fer-lo rendible.

—Manel Torres i Enric Pineda, els dos redactors que porten el pes del diari, representen l'idealisme i el pragmatisme, respectivament. Quin dels dos perfils prima avui dia?
—El segon. De fet, per la gent que conec, el periodista vocacional està en perill d'extinció. La majoria estudien Periodisme per eixir a la televisió, per fer les cròniques del València... Motius que tenen més a veure amb la corfa del periodisme que no amb el periodisme en si, que jo entenc com a control democràtic, com a assot del poder i dels seus abusos. Amb les excepcions de rigor, els nous periodistes desconeixen que aquesta és la funció primordial del periodisme.

—La sèrie televisiva Crematorio, basada en una novel·la de Rafael Chirbes, amb l'urbanisme desaforat de la costa mediterrània com a protagonista; Vertigen, la novel·la d'Esperança Camps i Empar Marco sobre la desaparició de RTVV, ara la vostra, sobre la corrupció lligada al poder... El País Valencià contemporani és una font inesgotable d'inspiració.
—La realitat valenciana ofereix moltes possibilitats, sens dubte. Fixeu-vos que també hi ha un llibre d'Esperança Camps sobre la corrupció, Col·lecció particular, la sèrie de Ferran Torrent sobre València i les espècies que l'habiten, Àngels Moreno també ha fet narracions basades en aquesta realitat... De material, en tenim a cabassos, però serà difícil que algú trobe històries millors que les que ens proporciona el dia a dia. Si algú haguera fet mai una novel·la en què un ex-president del València segresta un altre per mitjà d'uns sicaris per cobrar un deute, li haurien dit que potser n'havia fet un gra massa. Però sí, aquestes coses passen. Cada dia, en obrir les pàgines de la premsa valenciana, t'adones que hi ha unes històries fantàstiques. L'escriptor ha de ser capaç de literaturitzar-ho i fer-ho digerible per a tothom, perquè tot això puga ser llegit d'ací a vint anys. Però també has de buscar arguments sorprenents, estirar el fil. Com a escriptor aspire a provocar, a explorar els límits. Si no, em limitaria a fer periodisme.

(Víctor Maceda: "Aspire a provocar, a explorar els límits", El Temps, núm. 1571, 22 de juliol del 2014, p. 52-53)

* * *

Xavier Aliaga (1970), nascut a Madrid però arrelat a Xàtiva d'infant, publica a Edicions 62 la novel·la Vides desafinades, premi Joanot Martorell, la història d'unes vides travessades per la música independent. L'autor, Premi Andròmina de Narrativa 2008 per l'obra Els neons de Sodoma, és filòleg de formació i columnista i tertulià a diversos mitjans.
—El títol, Vides desafinades, identifica les vides de tots els personatges, no?
—Sí. És una novel·la coral. Hi ha personatges que tenen més pes que els altres, com les dues xicones, Vicky i Marta, que intenten salvar una modesta discogràfica independent, i Gerard, l'informàtic. Però la música recorre un poc l'existència de tots i per això he escollit aquest terme musical per descriure les seves vides. Tots es troben en un moment complex de la seva existència, quan han de prendre decisions importants, en el trànsit cap a la maduresa i amb la crisi —que llavors, quan l'escrivia, començava a albirar-se— com a teló de fons, si bé al final ja els marca molt.

—Quin paper hi juga exactament la música, a la novel·la?
—N'és el fil conductor. A la novel·la hi ha un homenatge a l'escena musical independent, el conjunt de gent underground que feia o s'apassionava per la música independent. La major part dels personatges hi tenen relació. Diríem que és el seu hàbitat.

—La novel·la també parla de la relació que els personatges mantenen entre Barcelona i València.
—Planteja el diàleg entre Barcelona i València, protagonitzat per professors de secundària que se'n van a Barcelona. I per establir el diàleg m'interessava un personatge que fes el camí invers, de Barcelona cap a València, i és l'informàtic, enviat a contracor per la seva empresa. A més, em serveix per veure com actua l'espai nou en els personatges [...].

—La música, per als personatges que hi viuen immersos, és alhora un hàbitat i una presó?
—No. Serveix d'alliberament. I, al mateix temps, de pretext per ajornar decisions a prendre: qui sóc, què vull fer, amb qui vull estar, si he de ser pare o no...

—És a dir, per estirar la joventut.
—Efectivament.

—Els joves, com se sap, volen ser joves més temps.
—O per tenir un estil de vida jove més anys. Però ho constato, no ho jutjo pas. De fet, d'alguna forma jo també havia fet el mateix. No és un text autobiogràfic, però en això és similar al meu cas. Podria haver viscut com viuen els personatges de la novel·la. En el meu cas, deixar de ser jove no va ser gens traumàtic.

—El cas, el tema, us obliga a construir un món ple de reflexions, les que fan contínuament, i sense aturador, els personatges, a través dels diàlegs, de les confessions o els pensaments. Però molts donen voltes en un cercle viciós, no?
—Sí. Els personatges viuen un moment complex i n'hi ha que tornen al punt de partida. Altres, no, avancen. En el cas de les xiques, pateixen unes sotragades immenses, i les seves vides han de canviar per raons que descobrirà el lector.

—No hi ha, en alguns casos, xerrameca buida?
—No. Em sembla que no. Trobo que sempre té un sentit a la narració. I en el cas que pugui semblar-ho, estàs marcant el perfil psicològic dels personatges, que en una novel·la de sis veus era imprescindible. Sí que hi ha reflexions no tan ancorades a la trama, al fil de la història, però eren necessàries perquè el lector entrés en la psicologia dels personatges.

—Totes les reflexions tenen pes existencial, doncs.
—Trobo que sí.

—La novel·la és extensa i complexa. Hi deveu haver treballat molt de temps, oi?
—Sí. És, amb molta diferència, la més complexa i la que més disgustos m'ha donat en la construcció, però alhora la que més satisfaccions m'ha donat a l'hora de la concreció.

—El risc devia ser el de sentir més empatia per uns personatges que per altres, i això em sembla que ho heu evitat.
—Sí. Calia evitar que hi quedés palesa la meva intervenció. Hi ha moltes veus i això comportava molts riscos, com el de sentir més simpatia per uns personatges determinats i malbaratar així el conjunt.

(Lluís Bonada: "La música allibera els personatges, però els retarda el pas a la maduresa", El Temps, núm. 1438, 3 de gener del 2012, p. 68)