Els matins del pare Andreu

El pare Andreu solia dedicar el primer record del dia al Senyor per permetre-li prorrogar una jornada més la seua existència entre els vius. Donava gràcies per raons de fe, perquè sí, per si de cas no, per habitud, perquè si no de què i, també, perquè ja no li quedaven tantes despertades per celebrar. Aquell xafogós matí de diumenge, però, en la frontera en què el mes de juliol té vocació d'agost, una remor allà dins, a les entranyes, va interferir amb les temptatives de comunicació amb la divinitat. Un malestar gasós. Cosa d'aquell vi negre de pare desconegut. O de les creïlles infern, recepta genuïna de Ca Xulló perpetrada amb dosis industrials de pebre picant i un allioli ortodox, sense ou, producte de la perícia i dels braços fornits de l'ama del local. Podia haver estat això, o el primer combinat de rom amb refresc de cola en dues dècades. Tot plegat, més aviat. El pare Andreu va pensar que no hauria d'haver acceptat la invitació de la comissió de festes a participar en un d'aquells desordenats sopars de dissabte a la nit compartit amb una vintena de postadolescents amb l'estómac de ferro i el cervell de silicona seca. Tampoc no podia negar-s'hi: per primera vegada, la comissió havia tingut la deferència de convidar el titular de la parròquia a una de les darreres reunions preparatòries de les festes patronals de Sant Roc. «Ara ja està», repensà, mentre cercava alguna cosa amb què combatre la generació de gasos i l'atordiment. Mitja hora per a la missa de vuit. Eixí del centre parroquial, un casalot adherit a l'església que feia el paper de residència i lloc d'encontre, i es dirigí a la molt propera porta del temple. Allí, com sempre, i sempre era quasi una vida sencera, des que havia estat destinat feia tres dècades a la parròquia de Vila-roglet, l'esperava Juliet, el sagristà, per obrir el temple i preparar el ritual que consumirien un poc més tard una dotzena de beates devotes i matineres i dos o tres néts de poca edat incorporats a la causa sota la promesa de recompensa econòmica o en espècie en forma de llepolies. Mentre Juliet acudia directament a l'altar major, el rector va enfilar el camí de la sagristia marejat i doblat pel dolor en un angle de setanta graus.

—Pare! Pare!... Vinga, vinga!...

—Què vols, Juliet? T'esperes que em pose l'hàbit o t'estimes més vore'm desfilar per tot el temple en calçotets...

—El sant! El sant! El sant!

Aquella exclamació per triplicat, estranya en un individu hieràtic i inalterable, el va alertar sobre la possibilitat que Juliet estigués assistint a algun fet extraordinari. El clergue va eixir amb tota la urgència que li permetien l'edat i el seu estat amb l'esperança que, per fi, després de tota una vida dedicada a Déu sense obtenir-ne a canvi senyals tangibles, el totpoderós li havia regalat un miracle, un senyal amb què alimentar la seua fe precària i proveir de serena pau interior els darrers anys d'existència.

—El sant no està, no està, no està... Està això, està això, està això...

En arribar a l'altura de Juliet, el pare Andreu sentí com la sang li baixà a reacció als turmells i experimentà dificultats serioses per a mantenir la seua feixuga i envellida anatomia en posició perpendicular al sòl consagrat del temple. Es va asseure a terra, amb compte, per contemplar allò que es perfilava en la penombra de l'església i que substituïa l'estimada i tradicional imatge de Sant Roc acompanyat del seu gos inseparable.

—Quina cabronada. Quina cabronada. Quina cabronada... —va diagnosticar Juliet fent nerviosos moviments d'esquerra a dreta i tornada.

—Quina cabronada, sí... —va ratificar el pare, incapaç de moure's.

(Fragment de Els neons de Sodoma. València: Eliseu Climent - 3i4 - 2009, p. 13-15)