Vint-i-nou anys, tres mesos i vint-i-tres dies. Cabells rossos. U setanta-quatre. Aspecte normal. Llicenciat en Periodisme per la Universitat de València. Fa tan sols cinc anys. Treballava en un diari d'Internet, La Ciutat Digital, fundat en novembre del 2010, amb dos companys i una companya de promoció, més un altre periodista format a l'Autònoma de Barcelona. Manel Torres Albiach, era el seu nom. I en aquest instant precís, Amalia, jo mateix i un grapat d'agents contemplem el seu cos sense vida, segut en la cadira, davant l'ordinador, amb el coll obert en canal i la cara enfonsada en el teclat. Havia corregut sang per les lletres, símbols i números, esmicolant-se baix de les tecles, allà on s'acumula la pols i la merda que quasi mai no es neteja. La sang havia banyat els papers. I una agenda. I un pot de cola consumit. I havia esquitxat un tros de trist sandvitx que no havia acabat de consumar la seua funció nutrícia. Havia degotejat de la taula cap avall, inundant els pantalons, deixant una taca irresoluble. I havia fet un bon bassal. Un mascle de la seua complexió i alçada pot tindre uns cinc litres de sang en el cos. Tal volta sis. Si l'hagueren penjat del sostre, com un porc sacrificat, s'haguera pogut fer un bassal de cinc metres quadrats amb un mil·límetre d'alçària. Ho vaig llegir en una revista. Referit a les mesures pluviomètriques, és clar, no a un humà degollat, però supose que serà més o menys el mateix. Potser la sang és més densa i el bassal més alt, no en tinc ni puta idea. Però estant en aquella posició, quasi incorporat, no ha eixit tanta sang. Potser tres litres o així, ho preguntaré als forenses. I no tota ha arribat a terra. El bassal, en conclusió, deu fer uns dos metres quadrats. Sang de periodista jove, segurament prometedor, executat més o menys com un porc. Vint-i-nou anys, quina putada. Etcètera.

(Fragment de Dos metres quadrats de sang jove. Barcelona: Alrevés, 2014, p. 21-22)