"Tot just després de La biblioteca secreta, Josep Lluís Aguiló publica L'estació de les ombres: el camí triat és la complexitat clara, l'entrefoc moral resolt per un cop de llum que no esperàvem i per la voluntat que la paraula triomfi [...]. Refer la paraula, constatar-la: vet aquí la naturalesa del poema, assetjada fa temps per l'antillenguatge i la deconstrucció. Del textualisme a Derrida, queda molta terra per llaurar, tot un passat que la destrucció de la paraula no aconseguiria anihilar. És així que torna l'estació de les ombres, «temps de magranes i de raïm / de pluges desfetes i d'adéus i fins-a-un-altres». Sabem que els mites són veritat, narracions que responen a realitats certes, com l'art de la jardineria o l'alquímia de l'or."

(Valentí Puig: "Els poemes són personatges", dins de L'estació de les ombres. Palma: El Tall, 2004, p. 7)