Fugint l'edat de la immediatesa
l'àguila plana sobre la mar lenta.
Les ales obertes, rapaç estesa,
núvia de l'aire i la seva empenta.

És l'amant eterna del temps. Vinclada
llenega pels aires. El seu picat
travessa l'aire i la porta tancada
a un passat mort perd el significat.

L'ocell compleix el diari misteri
descendint del braç de la gravetat
amb l'altivesa de l'ésser aeri,
com fam alada, al fetge despullat.

El tità que veu baixar del mirall
del cel la seva diària amant
arrossega les cadenes i el call
ardent dels fermalls cruels d'adamant.

Prometeu, enamorat del moment,
oblida l'home i el foc i el martiri,
l'injust Zeus, el penya-segat silent
i el càstig immortal; l'etern deliri.

Just veu en l'àguila, suspesa al cel,
en el seu vol d'aproximació,
la companya eterna del foc i el gel

i ofrena, cada dia, al seu amor,
de sempre esmolat bec executor,
un regal repetit de fetge i fel.

(Poema "L'Àguila de Prometeu", dins de l'obra Monstre. Palma: Moll, 2005, p. 37-38)