El primer vers és la porta que t'obre
la casa del poema. El que convida
a entrar i a posar-t'hi còmode.
La primera estrofa és la que et dóna
la benvinguda i t'arrossega a dins,
agafant-te pel braç i arrufant-se contra tu;
la que et parla de calor i confiança
alhora que et fa seure a la butaca de la segona estrofa.

On has d'esperar que el sentit del poema
et porti un cafè, calent i dolç, per dar-te
alguna cosa perquè tinguis les mans
ocupades i no puguis desviar l'atenció
o agafar un diari del revister.

Ben aviat entrarà la conclusió
per la porta del darrere,
silenciosament i de puntes,
mentre el volum de la música augmenta
i és quan, per fi, intueixes que tothom
ja sap si la mà que amaga a l'esquena
porta una carta d'amor
o un punyal.

(Poema "Lector", dins de Llunari. Barcelona: Proa, 2008, p. 33)