LO RELLOTGE

Tot sol, vetllant en la cambra ensopida, mentre brunzia en mes orelles lo silenci de la nit, que sembla que se senti, y se girava y regirava lo malalt en son llit d'apelagosa febre, m'ha soptat lo rellotge: tic-tac, tic-tac.
-Ja és aquí!-'he dit, sentint gelar-se'm la sanchde les venes, y ab lo cabell de punta.
Perquè, realment, aquell tic-tac és per a mi, de molt de temps, l'alternant trepig d'un misteriós y invisible company que may me deixa. Lo brugit de la vida, lo terrabastall del món rodolant, mon propi ser rebullint en mon interior, ofeguen la remor d'aquells passos. Més en quan me trobo sol y en mig d'absolut silenci... tic-tac, tic-tac... Ja és aquí!
La primera vegada que vaig sentir-lo apenes va cridar ma atenció.
Vetllava també un malalt, com are: una parenta de quart o quint grau, a qui havia conegut feya poch y abqui sols me lligava lleuger afecte de pochs dies. L'enfermetat no semblava grave y cedia, al dir dels metges. A l'arribar a la casa, a l'entrar en lo pis a ultima hora, enfonsant-me en aquella atmosfera escalfaida, irrespirable, del lloch on hi hà un malalt; quasi a les fosques, tot-hom de puntetes y ab lo dit als llavis: -Dorm... Are dorm,- venia d'un món ple de llum y calor y xivarri, ubriagat d'ilusions y perfums, ple fins a vessarde la xardorosa sava dels dinou anys. Lo contrast me ferí. Mon company de vetlla s'adormí al cap d'una estona, y al poch rato... tic-tac, tic-tac... lo rellotge vetllava.
Per la primera volta sa canturia'm sorprengué y em comunicà no sé quin neguit inexplicable y negre.
Però mos dinou anys triomfaren de tot.
Passaren curts instants. A l'acompassada respiració de la malalta y als ronchs intermitents de mon company vaig escriure versos, cartes, apuntes, rublerts d'esperances y entusiasme, plens dels records de fòra, tot alegria y ventura. En va'l rellotge, ab certa persistencia xinxosa, continuava tic-tac, tic-tac. Fins crech qu'alguna vegada me'l vaig mirar mig somrient y movent lo cap, com qui, trobant-se ab un importú, no sap si dar-li un mal tanto o arronsar les espatlles.
La malalta's va morir l'endemà, y fou mon primer mort. Això ja no'm deixà oblidar may més aquella veu.
Passaren anys, y al disposar-me a vetllar altra vegada, anava ja dihent:-Veyam si'l sentiré.
Poca estona després, quant lo malalt, cançat de sa llarga y febrosa conversa, bastant pareguda al deliri, s'endormiscà... tic-tac... tic-tac... l'hoste arribava.
Era la meteixa sa veu, era'l meteix lo compas, era'l meteix lo timbre. A mes orelles era'l meteix rellotge dela primera vetlla: sols jo havia cambiat. Realment no escriguí, no llegí, no'm podia distreure ab res. ¡Quantes ilusions, qu'aquell tic-tac me recordava, s'havien desvanescut! ¡Quants records de coses que m'afalegaven allavors me feyen are somriure! ¡Quin doll de plors brollava de mos ulls a la proximitat de la mort! ¡Quin remoure'm y agitar-me discutint entre mi totes les verges consideracions qu'a mon enteniment aglopava! Un desig vivissim de lluitar y vencer sacudia mos nervis en tivantor y em feya moure, escorcollar, anar, venir, abalançar-me a totes les provatures, estirant cap a mi ab una especie de rabia tota esperança. Salvar-lo! Salvar-lo a tota costa! Y si's moria? ¡Que negre, quésgarrifós a mos ulls lo quadro deles conseqüencies d'aquella mort! Y per què la mort? Per què sofrir? ¿Per què aquêt seguit de crudeltats sens nom, d'inacabables angoixes, de cegues casualitats, qu'ens agafen, nos atropellen, nos matirisen, sens saber may lo per què, y sens altre delicte qu'haver alçat lo front a la llu, lo cor a totes les aspiracion? En fi, me deya a mi meteix, delirant, tot lo que s'han dit los homes, l'un derrera a l'altre... Mes, per a mi, tot allò era nou y se m'acudia per primera vegada... Y el rellotge... tic-tac, tic-tac.
Me va esgarrifar; me comunicà una frisança, quasi diré odi: semblava qu'ab sa impertorbable monotonia's mofés de mes preguntes.
Y també altre cop mon malalt se'm morí. Y desde allavors he anat sentint lo tic-tac del rellotge ab rabia cada volta més concentrada, ab terror cada die creixent. Y sempre ell és lo meteix del primer die, que ve a sorprendre'm y a perseguir-me sens treva, a mi, a qui sempre troba variat, ab menos fe, ab menos força, ab menos cabories.
Creuat de braços, lo sento avuy ja completament coneixedor de ma impotencia, devant de la mort. Les llagrimes que s'escorren cara avall ja no són l'abundós ruixat qu'al menys desfogava'l pit: són la supuració natural d'una ample ja no m'exclamo; ja no vull saber res... Lo rellotge, tic-tac, tic-tac... Ploro y l'escolto.
He de sentir-lo ja mort.
Y, si no'l sento, no serà perqu'e's pari. En la meteixa fossa rodarà son engranatge sens fi... tic-tac, tic-tac... sens parar-se may."

(Del llibre Obres catalanes. Barcelona: Tip. "L'Avenç", 1895, p. 84-87, dins l'apartat "Quadros en prosa")

* * *

"UNA FESTA MAJOR CATALANA

Recordes, estimat germà, los dies hermosos de la nostra adolescencia, quan, vivint en el poble que'ns vegé naixe, participavem de ses opinions, ses penes y alegries, y acudiem a ses festes? Ses festes! Te recordes com sovintejaven durant les vagues de l'estiu? Però, entre totes, cap com la de l'Assumpció de la Verge,la més generalment celebrada per major nombre de pobles y la que més hem de recordar. ¡Quina animació, quina alegria no's despertava de sopte com marinada espaviladora per la campinya poblada de masies qu'aquí y allà enlairen les fumeres de ses llars entre les masses verdoses dels avellanars, els boscos y les vinyes! Ab la xardor del sol canicular, la població, escampada per ses finques, boy no s'atreviria a recorre fondalades y viaranys, no gosava ni a moure el brugit qu'a totes hores feyen les cigales ab llur cançó sempre igual y ensopidora; però arribava el 15 d'Agost, yallò era un despertar: la vida ho omplia tot, la gent fressejava fins els camins més solitaris.
Sembla que'l tal die és el naturalment senyalat per a que'l pagès s'entregui a l'expansió. La terra està coberta d'aquella verdor tant recantada en les eglogues; aquells dies serens són suficientment calurosos per a enardir els cors y ja no tant sofocants per a impedir el trahutcom los del fort de la canicula: natura, afadigada del pampolam que l'ofega, comença a desmayar; la quasi realisada esperança d'una verema copiosa anima al bon pagès a desfer els nusos de la bossa; ¿quan, en fi, millor ocasió per alegrar-se? Ans d'empunyar la podadora se llença aquella gent fòra dels masos, a visitar-se'ls uns als altres, a dar-se l'encaixada de germans, a despedir l'estiu ab ses canturies, tot esperant prodiga recompensa qu'a sos fatichs ha de dur-li la tardor. [···]
No'm detindré a descriure't aquella gent, ab quals traços característichs podria bosquessar-se el pagès tipo, el nostre Sancho ab tot el segell distintiu que li han deixat marcat lalegislació civil, la tradició y son propi caracter, aspre de sí, independent y maliciós. Per ell no existeix més titul de veneració y estima que'l que dóna en aquêt país un bon patrimoni, una gran heretat; no parla sinó de dots, hereus y pubilles; se sap més bé que molts advocats coneguts meus la legislació de la familia, y viu encastat a la casa pairal com los antichs escuders al castell, com l'ostra a la roca. Aquêt país, eminentment agricola, ofereix, com tots los qu'ho són, un caracter patriarcal en ses costums y en ses idees, que va esborrant-se lentament. La caracteristica d'aquêts temps, objecte principal de la conversa d'aquells pagesos, lo problema que preocupa als economistes y homes d'Estat, és precisament una manifestació de la transformació de que't parlo. Los propietaris y els jornalers emigren a les ciutats. Les institucions civils catalanes, vinculant els patrimonis en mans dels hereus, han sigut impotents per a neutralisar ja més aquella tendencia. Ab lo desenrotllo de les industries fabrils y la facilitat de comunicacions, los homes y els capitals s'han anat allunyant del camp. Un dels meteixos interlocutors que se'n planyia era complice del dany sense adonar-se'n. ¿Per ventura aquell fill seu, lo de les botines xarolades, no havia deixat l'aixada per la llençadora? Aquí tens, donchs, una senyal d'aqueixa transició, un germe de la reforma, no sé si bona o dolenta (qu'are no m'hi haig de ficar) perquè estem passant. [···]
Per aqueixos nuvols m'estava passejant, quan, de sopte, vibra l'aire ab l'agudissim espinguet de les gralles foradant-me les orelles com la filiforme trompa d'un mosquit colossal. Sens altre avís d'atenció, l'estrepit de la tronada sacut l'aire, rebot de les cadires als feligresos endormiscats y empeny a terra a les dònes porugues.Tot-hom se postra fins a besar la polç. En mig d'aquelles selvatges cerimonies, lo sacerdot alça majestuosament l'hostia consagrada. Però quins cops se donen al pit! No sé com aquêts pagesos no fan sang per la boca. Y tot aqueix rebombori colossal necessiten per a commoure's? La sensació és, en efecte, violentissima; més dupto que passi de fisiologica, purament física, o digues-ne lo que'n vulguis. Les dònes ploren, y es figuren que d'enterniment. Ja ho crech! Com s'enterneix l'artiller al peu del canó, que, no sols plora, sinó que fins treu sang per les orelles! [···]
Això de banda, are'm sap greu haver abusat un xich dels tochs descriptius de l'animació general, perquè'l pas de la professófou, pot-ser, l'espectacle més bonich. El poble no's movia, bullia, les tronades de morters se repetien, aixordaven més que may grallesy musiques, el sol resplendia enlluernador desde'l cel, y, sobre tot allò, la campana... ¿T'has fixat may en cap campana en moments aixís? Des que vaig llegir la celebre poesia de Schiller, el poema de la vida, qu'algú n'ha dit, una de les joyes mellors de la musa romantica, no puch sentir una campana que tot no se'm pinti ab els brillants reflexos d'aquell diamant, sense que la vida dels pobles y dels individus m'aparegui ab tota sa melangiosa poesia, ab tots sos més complexes accidents. Considera tu si les veus fondes de la campana, en aquells moments de rebombori, me'n portarien de conceptes d'aquells qu'esclaten, lluhen y moren en un instant! Però ab lo temor de que, al caure, les roques de la realitat m'esberlessin, no vaig voler-m'hi entretenir. Perquè ¿no és meravellosíssim ja, qu'aquêts ninotets se mguin y s'agitin pels movils qu tan magistralment pinta'l poeta, sens que cap d'ells los comprengui? Quants n'hi hà aquí qu'are plorin? Qui's commou? Qui va a la professó tot enternit? Qui pensa en la poesia d'aquest instant passatger? Ningú, y, no obstant, tots."

(De l'escrit "Una festa major catalana", dins Obres catalanes. Barcelona: Tip. "L'Avenç", 1895, p. 375-390, a l'apartat "Apuntacions de sociolech")

* * *

"Qui, colocant-se en lo bell mig de l'immens edifici del Trocadero, estengui la mirada per acabar l'espectacle que domina, gosarà de la impressió més gran que puga sentir.
¿Recordeu algun d'eixos gravats –la vinyeta de "La Il·lustració Espanyola", per exemple- en què es pinten confosos i en un munt los principals monuments del globo? Un cop d'ull consemblant presenta el panorama a l'espectador embadalit. La que podríem dir-ne antesala de l'Exposició, la immnesa explanada, que en va l'edifici del Trocadero vol estrènyer entre sos braços, se veu Roberta a un i altre costat, deixant al mig lo gran surtidor i bellíssims jardins, de rics pavellons que dibuixen sota un cel boirós tota mena de d'arquitecturals siluetes. A un extrem, les parets blanquíssimes i torre moresca del pavelló d'Alger, enlluernen la fantasia amb records brillants d'aquelles terres apassionadament volgudes de Gautier i Fortuna, i a ben pocs passos, una casa de fusta, a la qual sols falta lo mantell nevat dels Alpes excita vivament les simpaties del que ha somiat amb les ideals costums de la pàtria de Schiller. Si porteu la vista a l'esquerra sorprenen l'atenció les originals curves i rares combinacions de colors vivíssims, que postren los pavellons xinescos, semblants a grosses joguines tallades en nacre i cauthouc i entre aquell deliri de línies enrevessades, com les lletres de Confuci, veieu imponent, tranquil·la, majestuosa la línia recta d'un monument egipci fugint a l'horitzont, per què, llisquenta per ella, voli la imaginació a les dormides encontrades de les grandeses i els misteris. [···]
Si París s'estén, s'esglaona, enlaira sos monuments principals allà en lo lluny com per dir a l'espectador que França és la que ha dat acollida a tot lo món, i es meravelles cenyeixen les meravelles de l'Exposició, sens que sos esplendors s’esmortueixin davant tots els esplendors de les nacions expositores.
Quan esqueixant los núvols, banya de cop lo panorama, un ample raig de sol i tot ho anima, a tot somriu, per tot flameja; quan encèn los colors de les moviblesbanderes, i els policromats ornaments de les fatxades, se reflecta en los cristalls, espurneja en les estatues d'or, pulveriza son iris en lo vapor de les aigües; quan il·luminats per ell, admireu en son conjunt lo Trocadero, en primer terme, l'edifici del Camp de Mars, en lo segon, i, en lo tercer París, la capital d'Europa, cobrint l'horitzont amb ses cúpules i agulles, compreneu allavors la verdadera grandiositat d'aquella festa universal celebrada per tots los pobles sota la volta del cel, encara molt més gran i eternament impasible. Impassibilitat i grandesa que empetiteix de sobte l'espectacle, i cau com una llosa sobre la imaginació impressionada."

(Del llibre La descoberta de la gran ciutat: París, 1878. Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1995, p. 52-53)

* * *

"Com lo més ric, com lo primer diamant de la corona que al front de l’Exposició Universal han cenyit les arts, brilla la col·lecció de quadros del malograt Fortuny en nostres sales de pintures. Reproduïts tots pel gravat i la fotografia ¿qui no els reconeix? Mes qui pot imaginar la fascinació que exerceixen los originals si no té idea de son color? Molts anys fa que el nom de Fortuny, com lo d'un geni colossal, no pot pronunciar-se sense obligat sèquit d'elogis pindàrics, sense manifestacions caluroses d'un entusiasme desaforat, i a despit de tals mostres d'admiració casi sempre contraproduents, l'espectador més rebelde a la tirania de les reputacions formades, abaixa el cap davant d'aquesta. En va es dirà pel pintor reusense que li falten grans concepcions,i que mai desplegàen esferes superiors les ales de son geni; Fortuny, com dibuixant i colorista, no té rival i sa paleta ha sorprès meravellosos efectes, desesperació dels seus imitadors, encant dels que l'admiren, i que busquen debades fora d'ell. Ses figures traçades amb tal espontaneïtat i fermesa de línea palpitant, flexible i enèrgica, com lo nervi humà; la riquesa de sos colors, brillants i disfumats a un temps com la naturalesaels mostra: la poesia singular de sos llunys i sombres, del vapor lluminós que banya suaument ses composicions, la ideal, indefinible bellesa que sap comunicar als objectes materials, desconeguda abans d'ell, descobreixen una organisació superior, verament original, com totes les dignes de tal dictat.
La col·lecció és rica i pot dir-se completa. Poden estudiar-se en ella les èpoques diferents del pinzell del mestre; temptejant primer i pintant de records, i amb ressabis d'imitador; segur i original després, creant escola; ambiciós i frenètic més tard, en busca del nosequé, somni i escull dels grans artistes."

(Del llibre La descoberta de la gran ciutat: París, 1878. Tarragona: Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1995, p. 52-53)