"Les coses petites són les més grans, ha dit un pensador. Per qui comprengui l'extensió i profunditat de la sentència, seran llegides amb agrado i senyalades amb encomi, no sols l'obra del senyor Pons, sinó totes les que a son gènero pertanyen; mes qui no conegui la veritat que enclou, deixarà lo llibre amb ignorant menyspreu davant la insignificància d'alguns assumptos o lo trivial de llurs episodis. Potser admirant lo pintoresc i acerat de l'estil, o la riquíssima inagotable veritat en los detalls, modifiqui son primer judici. A pesar de tot, l'esperit i el sentiment de l'obra se li escaparan. Sorprès ha de quedar si li diem que en nostre concepte, l'autor revela en ella no sols envejables condicions d'escriptor, sinó també l'ànima d'un verdader poeta. D'un poeta? Poeta és qui sap oir, entre la xerrameca insípida d'uns veïns d'un carreró, lo ressò vagorós i indefinit d'aquella opinió pública que enlloc se troba perquè es troba pertot; que, no apareixent mai en lletres de motllo, esclata un dia en un motí; o, traspuant com l'aigua, canvia, silenciosa, invisible, i contínua, les idees i les preocupacions. Poeta és qui pinta en un quadro, ple de colors i vida, l'estat dels esperits en època determinada, no amb ampul·losa i quasi sempre falsa relació històrica, sinó amb la descripció acertadíssima de casolana festa que diu més i amb més veritat que la història, com diu més sobre un fet públic la carta privada que l'article del periòdic, i sobre un drama els aplausos dels intel·ligents que els aplausos de la concurrència. Poeta és quei sent i transmet aquells quasi imperceptibles afectes de l'ànima, que són com les més fines i nombroses malles de la tela de la vida. La tendresa de l'avi pels seus néts, manifestada en los més trivials obsequis; la perspicàcia del carinyo de la mare, sos cuidados quotidians revelant-se en ordinàries i familiars converses; lo delicadíssim incomprensible sentiment que ens lliga a la casa a on passem la vida, als objectes que ens rodegen; les ridícules preocupacions del que va a casar-se; la més ridícula heroica submissió del marit als capritxos de la muller... Oh! Això és petit, vulgar, conegut, de tothora. Doncs bé: això és lo imponent i lo gran, això sosté el món i forma la vida; és l'alè vigorós, espontani, arddentíssim, del cor de la humanitat. Ses palpitacions, com les del cor de l'individu, apareixen insignificants, passen inadvertides, per lo incessants i contínues, mes no deixen per això d'ésser la vida, i en lo que ella té de més íntim i essencial. Imponents i sublims són les tempestats i els oreigs, mes la inalterable serenitat, l'ordinària i misteriosa elaboració de l'atmosfera que ens envolta cada dia no és menys sublim. La qüestió està en veure-ho. En Pons pertany al nombre dels que això saben veure."

(Fragment extret de Quadros en prosa, per Joan Pons i Massaveu [1878], dins el llibre Novel·listes i narradors, a cura d'Enric Cassany. Barcelona: Curial, 1991, p. 23-24)

* * *

"No estoy lejos de afirmar, como el anónimo sujeto de quien habla Clarínen el prólogo, que en arte todo es natural e ideal en parte, y que ésta es cuestión de temperamento.
Cada artista ve la naturaleza a su modo, y ésta sigue siendo la misma y ofreciendo sus diversos aspectos. Ni hubo idealista alguno que sostuviera que debía prescindirse de ella en absoluto, ni hay naturalista que no la idealice, ya eliminando algunos de sus elementos, ya acumulándolos cuando en la realidad se ofrecen disgregados, ya comunicándoles mayor intensidad de vida. El mismo Zola, pontífice del naturalismo actual lo ha dicho: "El arte no es más que la naturaleza, vista a través de un temperamento." Donde dice temperamento, dígase idea o alma y, bajo el aspecto que consideramos aquí la cuestión, no veo diferencia entre esta definición y el concepto del arte de antiguos preceptistas. Hay más. Mientras acá discutimos las teorías de Zola, como nuevo cuerpo de doctrina, uno de sus biógrafos y discípulos, Guy de Maupassant, le despoja, para enlazarle mejor, de su toga de catedrático y lo presenta al lector como uno de tantos genios poderosos que se han inspirado en la realidad, que han hecho con ella lo que todos; verla a su modo e idealizarla como cualquiera, ya comunicando a los asuntos cierta grandiosidad poemática, como en Au bonheur des dames y otras, ya haciendo concurrir todas las partes de la obra, artísticamente y no naturalmente, a que concreten y hagan visible una idea, quizá un símbolo. Me parece que esto será siempre.
El cerebro humano no es ni puede ser la máquina fotográfica que reproduce las cosas tales como son: es y ha sido maravilloso instrumento que las agranda o las embellece, y descubre su naturaleza íntima u ofrece de ella aspectos aislados. Un mismo acontecimiento inspira a un poeta un cuadro ideal, al novelista un estudio de observación, al escritor de costumbres un artículo cómico y al gacetillero un suelto, sin que ninguno de ellos falte en absoluto a la verdad y ninguno de ellos la abarque por completo; como la figura de una mendiga harapienta que pasa por la calle servirá de modelo indistintamente a una estatua decorativa, a un cuadro fortuniano y a una composición sentimental, sin que dejen de ser el mismo modelo y grandes artistas los tres autores."

(Fragment extret de La cuestión palpitante, por Doña Emilia Pardo Bazán, aparegut a la revista La Época (Madrid), 13 d'agost del 1883, citat a Novel·listes i narradors. Barcelona: Curial, 1991, p. 44-45)

* * *

"Toda ópera de Wagner, representada con éxito, encierra para nosotros el interés de un progreso notable en el gusto del público. Convencidos de que el provenir ratificará con creces la innovación, aplaudirla, aunque de tarde en tarde, es adelantarnos en el camino.
Profanos en todo lo que se refiere a la música, no juzgaremos los principios del maestro. Algo abstrusa su teoría, como de buen alemán, ignoramos si hemos alcanzado a penetrarla plenamente. Pero, en cuanto invade la jurisdicción de la literatura, nos interesa en alto grado, por lo mismo que coincide con nuestras ideas en parte, y en parte deslinda los respectivos dominios de la música y de la poesía dramática. Veamos cómo.
Si no entendí mal, Wagner y sus antecesores se proponen en el poema lírico un ideal análogo al nuestro en el poema dramático, de modo que sea una representación perfectamente adecuada en sus medios a su fin, esto es, que la acción y la palabra revelen minuciosamente los caracteres y las pasiones, en todos los momentos, con exclusión de convenciones teatrales, soluciones de continuidad, ó desproporción entre la forma y el fondo. En este sentido, es notable que exista tal analogía entre el destierro de los trozos líricos en el drama, y la exclusión de las melodías sin ilación en la ópera. Exactamente del mismo modo que al crítico moderno le parecen insoportables las letrillas, décimas y sonetos en el drama, rechaza el wagnerista las antiguas arias y piezas aisladas entre un paréntesis de recitado sin valor. Si sólo se satisface el dramaturgo con la armonía completa y bella entre un conflicto dramático vivo, y su forma de exhibición más natural é inmediata, quiere el músico que la melodía y armonía revelen también cabalmente en toda la partitura, en su más apropiada forma, el sentimiento de cada una de las partes y del conjunto. El uno aspira á la exacta compenetración del hecho con su desarrollo y sus palabras; el otro, á la del hecho con las formas musicales. La teoría es la misma en su esencia, y sólo diversa en su aplicación. Hasta aquí la unión; veamos el deslinde.
Este es fácil de comprender. Desde el momento en que el drama hablado se despoja de su elemento lírico, la música, que confina con él, lo absorbe por completo, como de su natural competencia. Todo sentimiento que por vago y poderoso, revienta por decirlo así en la mezquina palabra, halla en la música espacio é intensidad; toda acción, que por ideal, no puede atender en su desarrollo á la justificación prosaica de sus accidentes nimios, esfumada y agrandada en el libreto de ópera, se hace tolerable, y se reviste de nueva hermosura, que no deslustran la inverosimilitud ó la violencia. Ni la leyenda, ni el símbolo, ni los místicos arrebatos, ni la intervención del coro, parecen ridículos y convencionales cuando sus medios de expresión los subliman, y un decorado grandioso coadyuva á la ilusión de que nos hallamos en un mundo superior al nuestro, sujeto en lo esencial á sus leyes, pero libre de acatarlas en lo particular y concreto."

(Del llibre El año pasado (1888). Barcelona: Librería Española de López, 1888, p. 75-77)

* * *

"Mirall de l'ànima, catedra de les passions, obra mestre dels sigles: ab tant pomposos calificatius ha sigut designat lo teatre. Una sola observació bastaria a provar que no són immerescuts. Si no existeix objecte d'estudi més important per l'home que l'home, no existeix tampoch altre institució que, com lo teatre, nos lo presenti en tota sa complexa grandesa. Lo llibre dóna d'ell, o descarnada anatomia de ses facultats, o palida imatge sense consistencia corporia. En l'escenari de la vida, mil permenors prosaichs, mil accidents que varien a l'infinit, amaguen son anima a la més exquisida penetració: sols en lo teatre apareix de sopte a la nostra mirada vivent, com en la realitat; purificat de sa escoria, com en los dominis de l'idea.
L'art de l'arquitectura alça per a ell un temple que la pintura y l'esculptura embelleixen y decoren: lo geni li infundeix sa vida, ve a ennoblir sos actes y passions; la musica o la poesia inspiren son llenguatge. Quan sota les voltes d'aquell temple, cenyit son front per les arts, tenint a sa espatlla la copia reduhida de la naturalesa, devant la multitut que ve a contemplar-lo, se disposa a parlar y a sentirper a sa ensenyança y diversió, l'home se col·loca en lo més enlairat pedestal desde on puga admirar-lo l'home. [···]
Tal és lo fi superior que realisa'l teatre: l'imitació estetica de la vida humana. Méssemblant fi no'l realisa ab la meteixa forma, ni en tots los temps, ni en tots los pobles. Hem dit qu'era mirall del món exterior: facil és compendre que l'imatge en ell apareguda ha degut experimentar los meteixos cambis que l'original que representava. Lo teatre, donchs, no és un, invariable y permanent: porta en sa executoria, com totes les institucions humanes, sa data y sa nacionalitat; y els meteixos elements qu'imprimeixen caracter a la fesomia de cada poble o de cada epoca, vénen a caracterisar son teatre. Veyam quins són y ab quina forma'l modifiquen. [···]
Lo present ensaig té per objecte l'estudi del teatre d'un poble determinat, lo poble català. És, donchs, no sols convenient, sinó necessari que, seguint l'ordre de les idees fins aquí indicades, examinem lo caracter d'aquêt poble, aquell conjunt de circumstancies y antecedents qu'han de singularisar son teatre, senyalant-li al propi temps son lloch en la literatura dramatica general.
Això és lo qu'intentem en aquêt capitul, ab la brevetat desitjada, més no sens avançar abans una observació. La serie de generalitats y abstraccions que segueix no té en son favor, a causa de sa propia y imprescindible vaguetat, ni tots los fets ni tots les proves. Erraria, ab tot, qui, recordant alguns casos particulars, o partint del principi de que l'home ésel meteix en tots los paísos, cregués poder borrar la pintura per inexacta. No pot executar-se la d'un poble determinat sense procedir per grans masses, sense apuntar tan sols los contorns més tipichs, deixant en l'ombra los que són comuns ab la figura de tot poble com a tal.
Lo català de pura raça és home en qui predomina la rahó y el sentit practich sobre l'imaginació qu'abrillanta y l'abstracció qu'idealisa; lo sentit íntim o la conciencia, sobre'ls sentiments apassionats del cor; la voluntat energica o perseverant, sobre'ls heroichs però momentanis esforços de la voluntat magnanima. És positiu, independent, franch fins a la rudesa, lleal y findel fins a la terquedat. A les brillants y dramatiques sortides de les passions prefereix los sentiments intims d'una conducta severa; l'amoral al treball, la ferma esclavitut del dever, són per a ell font inestroncable de grandesa que posposa a la grandesa d'un cor ardent y generós. Si la tendresa, la compassió, la santa misericordia, s'abrigallen en son pit, resten sempre en l'ombra impenetrable de la reserva; desdenya les manifestacions caloroses dels sentiments elevats, y confon, de vegades injustament, l'ardent expansió dels habitants del Mig-die ab los enganyadors esplais d'una fantasia lleugera. D'aquí prové sa dretura de llenguatge, que no admet ni la gracia suau, ni l'amenitat, ni, en fi, les envejables condicions qu'embelleixen la vida, agermanen als homes y donen son verdader preu als tresors de l'anima, d'altre modo soterrats o desconeguts. Comú ésa Catalunya sorprendre'ls inesperadament y en el transcurs d'una llarga amistat; més manquen, per lo general, al nostre caracter, los medis de dar-los curs y abrillantar-los. Si afegim, a les condicions indicades, l'ingeni agut, emprenedor y organisador, lo judici clar y concret, la paraula sobria, lo desdeny als honors, a les fastuositats, l'orgull patri, tindrem bosquejat lleugerament el retrato de l'individu.
Lo poble català no és artista a la manera dels pobles meridionals d'acalorada fantasia y cr impressionable, sinó al modo de les races del Nord. En la manifestació artística popular tendeix als sentiments íntims, individuals, de sobria y concreta expressió, de sabor aspre y melancolich. Ses rondalles semblen nascudes sota les boires d'un clima ingrat, a la vora del foch, en les llargues nits de l'hivern. Les cançons respiren la selvatica melangia d'un poble sever y dur, no la voluptuosa y ardent tristesa de l'alarb. En ses costums, fires, enterros, balls, llevat d'algunes encontrades de sanch més viva, presideix certa gravetat, fins en les més bullicioses: la gravetat d'un poble treballador, senzill y independent; y el respecte a la tradició y a les jerarquies, així com l'inferior condició de la dòna, aquí menos galantejada qu'en altres pobles, extenen sobre d'elles cert color de severa poesia, no per cert simpatica a tots els caracters.
La llengua, qu'és l'anima de tot poble, té qualitats en consonancia ab lo fins aquí descrit: concisa, energica, despullada d'ampulositats, escassa en metafores, que, si existeixen en boca de les classes populars, són més gràfiques que brillants y pintoresques. Lo sentit de ses frases és, per lo general, lo recte: ni's doblega ni permet la mentida, més tampoch les tintes suaus ni l'expressió a mitjes de la delicadesa y l'ingeni subtil. Més precisa qu'elegant, més viril y nerviosa qu'insinuant y dolça. Llengua no oficial, ni corrompuda pels neologismes prosaichs de la civilisació moderna (tecnicisme administratiu, filosofich, politich, etc.), ha pugut conservar una senzillesa primitiva y d'epoques més proximes a la vida d ela naturalesa, o colorejades per l'atractiu d'un passat llunyà, lo que la fa molt apta per a la poesia, lo drama historich y les costums de pagès, més no en tant alt grau, per a l'expressió de les relacions socials contemporanies, sense l'assimilació d'elements impurs. "

(Fragments de l'assaig "Teatre català", inclòs a Obres catalanes. Barcelona: Tipografia L'Avenç, 1895, p. 214-224)

* * *

"Lo meu volum porta un retrato de l'autor: és un senyor d'alguna edat, tot vestit de negre, lo cap descobert, sentat en una butaca, una mica tirat endavant com per mirar-me amb més atenció. Entre los negrors de sa levita i el fondo grisenc del gravat ressalta el busto: una mata de cabell molt despentinada sobre un ample front; ulls penetrats dessota d'unes ulleres; galtes i llavi afaitats amb pulcritud; abundants patilles canoses que s'uneixen per sota la barba; la boca és ferma; lo posat, sèrio. Més que un poeta sembla un savi:la seva fesomia és la d'un Darwin o d'un Chevreuil, millor dit, d'un metge, i, si voleu, d'un metge de marina, amb aquelles patillasses blanques. Sabent que és autor dramàtic no rennciareu a creure que ha de ser un naturalista o un fisiòleg. I, en efecte, la cara no ment. En alguns dels seus drames, en lo caràcter de certs personatges, doctors o malalts, hi entra per alguna cosa la ciència contemporània. La llei d'herència, perseguint-los com la fatalitat antiga, produeix algunes situacions esgarrifoses, tràgiques. Un autor dramàtic... científic!
Però aquest primer aspecte de les seves obres és dels que menos poden aparèixer en lo teatre amb tot son relleu, encara que el moguin per dins. L'Ibsen és altra cosa, ademés: un moralista rígid... a la seva manera. Segons los seus biògrafs, ha demostrat en tota sa vida una voluntat de ferro, extremada dretura de cor i seny, caràcter fermíssim. En un dels drames un personatge diu: "L'home més fort és lo que sap viure sol". Tot sol, amb l'individualisme absolut i aspre de la gent del Nord, ha empès per norma dirla veritat, tota la veritat contra les convencions socials: un revolucionari. Com l'esperit científic, té de comú amb tots los escriptors novíssims l'aspiració a la reforma social, a millorar la condició de la dona emancipant la seva personalitat; lo propòsit visible de treure efectes dramàtics nous d'aquest contrast etern: una moral pura, un dever inflexible que tothom proclama, i una aplicació deficient, fingida, modificada, corrompuda per l'interès, l'egoisme, la mentida i... la llei.
En les obres d'Ibsen, no obstant, hi ha de tot: se'n podrien treure conseqüències contradictòries sobre el seu amor a la ciència o a l'emancipació de la dona, etc., etc. En realitat, fins sent, algunes obres, de tesis, no es pot demanar que l'autor dramàtic siga un predicador conseqüent. Mes se pot dir: no es pot averiguar mai si ho és. No tots los personatges parlen sempre per boca d'ell; no tots los arguments són fets per provar una mateixa cosa. Lo més clar, lo més segur, després de tot, és que l'autor presenta els conflictes de tota una societat fondament agitada (com en los novel·listes russos) per un ferm propòsit de portar la mà a tot, des de la consciència íntima i individual a les mateixes arrels de la societat. [···]
Per incomplets que siguen aquests extractes, i referint-se sols a dos drames, crec que el lector se formarà una idea del teatre de l'Ibsen, del seu verdader caràcter i de sa forma. L'Ibsen ha sabut donar als arguments moderns major intensitat de vida dramàtica que altres autors, detinguts encara per vàries convencions; l'Ibsen comunica tot l'interès i l'emoció verdadera possibles, no ja a casos reals, sinó a idees i teories corrents, dramatitzant-les, presentant-les vives i modificant la solució a certs conflictes, al costat dels quals semblen ja puerils los eterns casos d'honor o les idealitzacions de tipos ingrats o de prejudicis socials que ja de temps exploten los autors francesos. L'Ibsen no sembla sensualista com ells. Tampoc, amb curtes excepcions, se plau en la representació plàstica d'efectes fisiològics. Són caràcters complexos obren amb més llibertat, amb més ànima; lluny de cedir, reaccionen contra les idees que els volten, i sobretot estan més analitzats i analitzen més. Al costat d'això hi ha en los dos drames, principalment en algunes escenes, quelcom de fantàstic que no s'explica, però que se sent: aqueix més enllà boirós que amb la carència de precisió i l'excèsd'idees se troba en los escriptors del Nord, i que ens anem avesant a sentir a força de rebre'n cada dia noves influències. Per haver conseguit moure i interessar-nos tan fondament amb una forma sense traves teatrals i tan oposada a la nostra fins avui, quan no ho havien conseguit del tot altres amb ses temptatives, l'Ibsen ha sigut portat als núvols com un dels dramàtics contemporanis més dignes d'ésser estudiats."

(Fragments del text "Enric Ibsen", dins el llibre Entorn de la literatura catalana de la Restauració. Barcelona: Edicions 62, 1980, p. 148-162)