Tots els éssers, bon punt neixen, tenen dret a la vida. Els éssers i els pobles. Ens costaria de trobar algun esperit clarivident que pogués demostrar-nos el contrari. Totes les filosofies racionalistes descansen en aquest principi. El dret a la vida és una propietat contra la qual no es pot aixecar ningú.

Viure és existir, habitar, obrar. Cada ésser, per petit que sigui, es crea el seu lloc en la naturalesa i obeeix a les seves lleis. En un llibre que publicà Josep Llort a Catalunya, fa quinze anys, ens explicava que l'home és 'un producte fatal i mecànic de la naturalesa'. Tots els homes tenen cabuda en el món i han de participar a tot l'existent.

Establint un paral·lel entre un home i un poble, arribaríem sense esforç a conclusions semblants. Els pobles s'han creat per raons naturals. La convivència social en un lloc de clima determinat, li han donat forma i caràcter. Després, aquella mateixa societat, amb els anys, ha anat adquirint les particularitats que la determinen i la distingeixen dels altres. I la història no és altra cosa que el relat de la vida passada d'un poble, amb els seus costums, el seu treball, els seus jocs i les seves passions.

Quan un poble es barreja en la vida d'un altre poble, ha de recórrer ordinàriament a la violència. D'aquí l'origen de les guerres, tan antigues com la humanitat mateixa.

Catalunya, terra cobdiciada, les ha sofertes innombrables. Sovint, l'invasor, vingut de prop o de lluny, ha aixafat la nostra terra. Només, quan Catalunya ha estat forta, ha pogut viure lliurement. Sembla que en la vida, regeix pel damunt de tot la llei del més fort. O es domina o s'és dominat. Aquest és el dilema.

En l'antiguitat, els romans, els gots, els vàndals i els sarraïns l'obligaren a l'obediència. Després, no faltaren tampoc ocasions durant les quals aquest fet fou repetit. En totes aquestes èpoques, Catalunya sofrí la tirania però mai no es doblegà completament. Sempre pogué salvar la seva personalitat, els seus valors immanents, la puresa dels seus costums.

Escrivim aquestes consideracions en primera impressió. Però això no ens pot privar de deixar anar, per un moment, la nostra imaginació lliure pel terreny de les suposicions i pensar, encara que sigui un sol instant, amb la Catalunya del nostre gran rei Jaume I, i amb el què hauria pogut ésser d'ella en el cas que no hagués repartit el reialme abans de morir.

Una altra data dolorosa per al nostre poble fou, sens dubte, el 1410. Aquest any moria Martí l'Humà, sense deixar descendència. I, amb ell, prenia fi la nissaga dels reis catalans, obrint a la nostra Pàtria la porta per a tota mena de malaventures. I deixant, encara, de nou lliure la nostra imaginació, no podem evitar de pensar que Cristòfor Colom hauria pogut portar les Amèriques a Catalunya i que, per aquest sol fet, la llengua catalana hauria passat a ésser el mitjà d'expressió per a milions d'éssers humans, col·locant-la com a capdavantera en la civilització moderna.

Però tornem a girar els ulls al present, deixant les ombres del passat tranquil·les i perdudes entre les més espesses tenebres. Mesurem les proporcions de la Catalunya actual i, en un esforç per tal de trobar la calma i l'equilibri, posem totes les voluntats per tal d'aconseguir per al nostre poble la llibertat a què té dret, per llei de naturalesa, en el concert del món.

Catalunya és un país petit però ple de riqueses. Ens plau de recollir aquí el testimoni valuós de Voltaire, del qual no fa gaire que es celebrava el 250è aniversari del seu naixement: 'Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra i un dels més feliçment situats. Regada per bells rius, rierols i fonts, tant com la Vella i la Nova Castella en són desproveïdes, produeix tot allò que és necessari a l'home i tot el que pot afalagar els seus desigs, en arbres, en blats, en fruits i en llegums de tota mena. Barcelona és un dels bells ports d'Europa i el país ho forneix tot per a la construcció dels vaixells. Les seves muntanyes són plenes de pedreres de marbre, de jaspi, de cristall de roca. S'hi troben fins i tot moltes pedres precioses. Les mines de ferro, d'estany, de plom i de vidriol hi són abundants. La costa oriental produeix fins i tot el corall. Catalunya, en fi, pot prescindir del món enter i els seus veïns no poden prescindir d'ella'.

Els catalans ens podem sentir sincerament afalagats davant la lectura d'aquestes paraules generoses, d'un patent i elevat mèrit si es té present que han estat escrites per un geni de la talla de Voltaire. Però altres testimonis encomiàstics podríem aportar, també, en favor de la nostra Pàtria. Tots ells, ens haurien de dur a la mateixa conclusió: Els catalans hauríem de mirar, avui, els problemes que afecten a Catalunya, despullats completament de tota idea petita i particular. Hauríem de donar-nos les mans per a aixecar el seu nom ben enlaire. Hauríem d'aplegar-nos a sota del sol pensament de fer-la gran. Esforçar-nos en donar-la a conèixer, primer a dins i després a fora, rellevant les grans figures que li fan honor, les gestes que demostren la seva grandesa i la seva contribució valuosa al progrés i a la civilització. I si nosaltres, els catalans, féssim això i ho féssim bé, sentiríem a ben segur vibrar el cor de Catalunya d'alegria i veuríem el somriure en el seu rostre, el qual, avui, encara, ens apareix confós en el plany més gran.

(Capítol "La vida" de la conferència El camí de Catalunya. Montalban: Impr. Forestié, 1945, p. 11-13)