28 d'abril

Han arribat les primeres notícies de Lleida. Hi ha hagut molts afusellaments. Les presons estan plenes. Tot el poble va a visitar els detinguts, formant grans cues i expressant d'aquesta única forma possible el seu pensament i la seva solidaritat.

Pobra Lleida! En aquests moments se m'apareixen davant els ulls el Campanar de la Seu Vella i els carrers estrets i tortuosos de la ciutat. Tota la meva infància passada allí, se'm representa ara. Tantes vegades que he corregut per aquells carrers tan familiars, mentre era infant. Coneixia, i conec encara, els carrers i les cases, amb les botigues i tota la gent. Podria dir que és el meu poble. Hi vaig entrar quan tenia cinc anys i en sortia als vint-i-quatre per anar a Barcelona. Els records de Lleida són tants que no tinc força, avui, per a destriar-los.


6 de maig

La vida de Caussade és monòtona. Només en unes circumstàncies com les que estem travessant ara podria aguantar resignat aquest ritme monocord. A casa, la meva mare sofreix pensant en els seus dos fills. No hem rebut encara cap notícia d'ells i cada dia l'esperança és més prima. La nostra sort, també, penja d'un fil. No sabem què serà de nosaltres. Però només pensem en els dos germans. Tan bons que eren! I en plena joventut! Tan plens tots dos de projectes! Tant que havien sofert durant la guerra! Tant que ha costat de fer-nos grans i de tenir cadascú mitjans adequats per a guanyar-nos la vida! I ara, no ens podem resignar a seguir endavant sols, sense la seva companyia. Voldríem deturar el temps, fer un esforç sobrehumà i retornar a uns mesos endarrere, quan els teníem encara amb nosaltres, quan els podíem parlar i abraçar, quan, després, els podíem escriure. Ara, res d'això. Els hem perduts.

Ens esgarrifa pensar que jeuen sota terra, destruïts i enterrats per una bomba. Voldríem també imaginar-los presoners en algun d'aquells camps de concentració que els vencedors han establert en la malaventurada península ibèrica. Si els poguéssim rescatar, si poguéssim fer que tornessin amb nosaltres, ens sentiríem feliços. Faríem tots els sacrificis que calgués perquè això fos possible. Donaríem la nostra llibertat i la nostra vida. Ells s'ho mereixen. Ells també ho donarien per a salvar la nostra. Arreu se'ns apareixen llurs rostres, llurs paraules, llurs gestos i llurs figures. Tot ens els recorda. I no els tenim, no els veiem ni sabem on són. La vida ha estat cruel amb nosaltres. Ens ha separat d'ells. La nostra família, tan unida, tan plena d'amor i tan sencera, ha quedat desfeta, destruïda. Els pares i nosaltres, tots quatre germans, havíem viscut sempre estimant-nos i plens d'harmonia. El pare morí el 21 de novembre de 1935. No ha vist la catàstrofe èpica que ha caigut damunt la nostra terra. Però la mare i els quatre germans romaníem fidels a les tradicions i l'amor de la família. Avui restem, només, la mare i dos germans. Ella sofrint i nosaltres també sofrint. I amb dos germans perduts. Ja no hi haurà més felicitat entre nosaltres. Ja no hi haurà més alegria ni goig. La família s'ha trencat. Una part, preciosa, ha quedat allà, entre les runes de Catalunya. I ja no hi ha temps de refer-nos. L'horitzó se'ns presenta fosc com una gola de llop. Tota la nostra vida serà de sofriment, plany i esperança perduda. La mare sofreix. Plora tot el dia. No pot pensar sinó en els dos fills. I nosaltres sofrim també. Ens resistim a acceptar tanta desgràcia, ens domina la desesperació. A mi em resta, només, la mare i l'esposa, que m'acompanyen heroicament en el dolor i la tragèdia.


8 de maig

Avui he parlat amb un home que acaba d'arribar de Barcelona. Ha vingut per veure un fill seu que està al Camp de Concentració de Septfonds. Ens ha explicat la vida a Catalunya.

Està prohibit de parlar català. La llengua de Verdaguer, Ausiàs Marc i Francesc Eiximenis, és perseguida. Ni al camp, ni entre la família no es pot parlar català. Les orelles de l'enemic estan atentes per tal de sancionar durament aquells que gosen comunicar-se els pensaments en la llengua que aprengueren d'infants, que els ensenyà la mare. Molts mestres han estat destituïts. Han arribat centenars de mestres provinents de les altres terres de la península. El castellà és l'única llengua que es permet.

El poble sofreix. Passa fam. El pa és negre i fort com la pedra. La resta, falta també. No es pot menjar. Després de la guerra als fronts, la guerra continua amb cruesa. Falta menjar, i roba, i treball. Les fàbriques estan desertes. Els tallers es veuen abandonats. Tota la joventut es troba als Camps de Concentració. Segueixen les execucions, els registres i les denúncies. No hi ha pau. Continua encara la guerra. El camp no produeix. La indústria, tampoc. La fam i la misèria no es poden dissimular. Només hi ha treball per a fer la gran depuració. És l'època de les delacions els informes desfavorables i els càstigs. El poble és més pobre que mai. L'estranger hi domina. Aquest home que ha vingut de Barcelona no es cansa d'explicar detalls de la vida que sofreix el nostre poble.


10 de maig

Avui ha sortit de Caussade, en direcció a Marsella, el senyor Antoni R. El dia 17 embarcarà cap a Mèxic. El vaixell, de nacionalitat anglesa, farà escala a Oran. Allí prendrà nous refugiats i es llançarà a l'Atlàntic. No se'ns escapà, en les converses d'ahir, aquest detall. Haver de travessar el Mediterrani no fa cap gràcia. De tota manera, malgrat haver-hi en nosaltres una certa quimera, la seriositat del Comitè anglès sembla provada. Fóra desesperant que hom es deixés apoderar, avui, de 1. 600 homes, tots ells representatius de l'època republicana. Per què no surt el vaixell de Bordeus o d'El Havre?

Sense l'advocat R. quedo aquí amb el doctor Francesc Rossell. Dels set-cents refugiats, nosaltres tres érem una colla, un grup, d'amics catalans. Passàvem els dies fent comentaris i comunicant-nos les nostres reflexions. Ara serem només dos, el doctor i jo. Aquest, és un senyor alt, de cabells blancs, d'un caràcter ben format i ple de simpatia. L'exili ajuda a fer amistats fortes. No hi ha pas entre nosaltres una exacta comunitat d'idees, però som catalans i estimem Catalunya. Això ens uneix. I, també, la qualitat de refugiats.

Quins amics tinc a França? Quines persones, que no són de la meva família, m'estimen? Sobretot dues: en Pere G. L., un company d'estudis del meu germà Pau, que ha perdut una cama a la guerra. Es troba a Dijon, a la Côte d'Or. I en Joan R., un mestre que viu a la Barraca núm. 31 del Camp de Concentració de Vernet d'Ariège. Tots dos deuen tenir uns vint-i-sis anys. Llurs cartes em són un consol.

La meva vida és senzilla. En aquest poble no hi poden haver vides complexes. Menys, encara, entre els catalans i espanyols. Els francesos d'aquest Departament han estat ben gentils amb nosaltres. Hi ha noms per als quals servaré sempre un bon record: Vignoles, Darasse, Grimal, Caparroque, Gigoué, Cabós. Per damunt de tots, però, hi cal posar el de Raymond Verbié, veritable protector de la meva petita família: la mare i l'esposa. A casa nostra guardarem veneració per a aquest senyor i tota la seva família. A ells devem més de la meitat de tot quant fins avui hem trobat a França, que ens ha permès d'aixoplugar-nos, animar-nos i relacionar-nos.


16 de maig

L'Antoni R. no ha marxat a Mèxic. Ben al contrari, retornat a Caussade. Ha rebut noves de la seva família, que es troba a Barcelona.

També nosaltres hem rebut una lletra de Catalunya. De Lleida. Ens ha escrit la promesa del germà Pau. Poques paraules però punyents. No ha tingut cap notícia dels dos germans que nosaltres plorem. Si ells fossin vius, haurien escrit a Lleida, d'onsevulla que fos on es trobessin. Aquesta lletra ha doblat el dolor de la meva mare i el nostre. Llur perllongat silenci ens fa pensar massa sovint en llur mort. I aquesta idea ens esgarrifa. Dos germans meus que anaren a la guerra i tots dos n'han estat víctimes. Quan hi penso la sang em puja al rostre i sento en mi símptomes de desesperació. No n'hi ha prou amb la nostra tragèdia. Ho hem deixat tot allà baix, en aquella pobra Catalunya. Hem vingut aquí a França arrossegant només el fil de la nostra pobra vida, de ben poc valor, per cert, avui. No n'hi ha prou amb tot el sofriment passat. Calia aquesta nova ferida. Tot ho oblidaríem, però, si poguéssim trobar els dos germans estimats. Pensem sempre en ells; llançaríem la nostra vida per a fer-los venir aquí. Ens fan tanta falta!

Aquesta tarda hem anat l'esposa i jo al Camp de Concentració de Septfonds. Hem parlat amb el cunyat F. i amb altres amics que allí hi tenim. Tots ens han dit el mateix. Estan malament, mengen poc i de mala qualitat, dormen atapeïts i plens de brutícia. El règim és sever. Les malalties fan estralls. Setze mil homes en uns dos-cents metres de terreny, habitant unes seixanta grans barraques, són massa. Sempre les mateixes olors, el mateix soroll, la mateixa visió. Els filferros espinosos guarden curosament el circuit, però malgrat això cada dia s'escapen homes. Aquesta tarda m'han dit uns amics meus que també volen escapar-se. No saben, però, on anar. Només pensen a fugir. Unes hores de llibertat bé valen uns dies, passats després al cercle del càstig, condemnats a pa i aigua i dormint al ras, aguantant el fred i la pluja persistent! Unes hores de llibertat bé valen escurçar un xic la vida!

Però, en el viatge de retorn, mentre estàvem dins el camió que hi fa els viatges setmanals, barrejats amb la trentena de persones que acabaven de veure, també, llurs familiars del camp, jo he parlat així a la meva esposa:
–Escolta, Lola.
–Què voldries? En què penses?
–Oi que estaríem contents si tinguéssim els meus dos germans aquí, al camp?
I ella mogué el cap en un delicat gest afirmatiu, mentre llançava la seva mirada a l'infinit. Vaig comprendre que el seu cor plorava. El meu, també plorava. I allà al poble a Caussade, el cor de la mare plorava també.

(Fragment de Diari del primer any d'exili a França. Barcelona: Editorial 7 1/2, 1981, p. 25-31)