Els diaris de la tarda només portaven, referent als successos del dia, la nota oficiosa del Govern centralista. Sobre el succeït a la ciutat hi havia, a la secció de "Noticiari", quatre ratlles que deien, poc més poc menys: "Degut a un fet misteriós, ocorregut aquesta matinada, ha resultat un guàrdia civil mort i un altre ferit de gravetat". I res més. Era impossible, degut als nombrosos i diversos rumors que corrien de tots els ordres, saber actuar d'acord amb les necessitats que el moment exigia. D'orella en orella corrien moltes veus però calia desconfiar d'elles. Algunes eren tan fantàstiques que ratllaven de ple en el ridícul; d'altres eren d'una inversemblança estúpida. Després de tot, però, Francesc Oliva no podia pas fer massa cas d'aquestes dites volanderes per a posar en pràctica un pla determinat, ple d'eficàcia. Sabent tot quant s'esdevenia arreu del país s'hauria pogut fer alguna cosa a Vilaclara que acredités una vegada més el seu tret marcadament revolucionari, però ara, completament a les fosques, què fer amb urgència?

Fracassada la temptativa, a la qual hi estaven compromeses les forces militars i civils, tot havia quedat sense base, sense relació possible amb una altra cosa. La sublevació havia estat el primer pas del complot, però si això no havia sortit a efecte, calia seguir endavant o esperar els aconteixements? Aquesta pregunta, que es feren tots els altres centres de rebel·lió que havien de pronunciar-se aquell mateix dia, deixà tothom inactiu i el Govern central tornà a dominar poc a poc la situació política i pogué estrènyer encara un altre tomb l'argolla que el poble tenia posada al coll en la seva vida de pacient, de màrtir i d'esclau.

N'hi havia que esperaven de l'un moment a l'altre un alçament general a tot el territori. Era cert que junt amb el complot hi havia parlada una vaga general, que paralitzaria la vida del país i ajudaria en gran manera a fer triomfar el moviment que havia de lliurar el poble de l'opressió i del vilipendi; però ara, no se sabia quin camí seguirien els caps de les diverses poblacions on aquelles havien de tenir lloc. Amb una acció conjunta seria fàcil de fer decantar la balança; una acció esporàdica, en canvi, agreujaria la qüestió.

El poble, ara per ara, no havia viscut els moments anteriors a la sublevació amb la intensitat d'aquells valerosos lluitadors que passaren la nit al ras, a mercè de les inclemències de l'època hivernal, i per això no seria fàcil que es llancés, de cop i volta, a la paralització del treball, però es comptava que els diaris del matí de demà, diumenge, portarien ja quelcom sobre els fets esdevinguts i, aleshores, es podria obrar amb un fonament o altre.

Més d'un foren els que, malgrat la nota del Govern que el moviment estava ja ofegat des del matí, no volgueren creure aquestes manifestacions i s'esforçaven en fer córrer que els rebels havien passat tot el dia refugiats entre els amagatalls que oferien aquelles muntanyes, lliurant batalla amb aquell generalot, de conducta indigna, que havia trencat la paraula donada en favor de la sublevació i, no content encara amb això sol, no havia tingut escrúpols en impedir en tots els camps la seva victòria.

Al sortir del taller Ricard Forcadella i Joan Serra s'encaminaren al Casino Americà, on havia de celebrar-se la primera reunió clandestina. En arribar-hi ja hi trobaren Joan Ferrat i Sebastià Horta.
–Salut! –digué Forcadella en veure'ls.
–Salut! –respongueren.
–Se sap alguna cosa de nou?
Ferrat respongué:
–Sí; acabo de parlar amb Oliva i amb els altres companys. Estan tots a la ciutat.
–Vilaclara, com està?
–Avui està quieta. A les masses, quan estan disseminades, els manca personalitat pròpia, força i sobirania. Quan el poble està al carrer, en multitud i té un motiu present pel qual s'ha manifestat, aleshores està en el seu caràcter.
–És cert que han corregut rumors de fets més o menys transcendentals, però no s'ha confirmat res.
–Per això tothom adopta una actitud expectant.
–Oliva sap alguna cosa dels sublevats?
–A tota la regió d'O. ha estat proclamat l'Estat de guerra. Es diu si el proletariat de la capital ha anat, avui, a la vaga general. Han estat invitats alguns generals per anar a ajudar la sufocació ràpida del moviment i n'hi ha hagut alguns que s'han negat a obeir. Amb tot, però, jo considero el complot fracassat si no es compta amb un moviment general del poble, que és el que anem a intentar –acabà Ferrat.

Els quatre camarades, Forcadella, Ferrat, Horta i Serra, seguiren parlant més d'una hora, amb els mateixos termes, aproximadament, que aquests. Eren els components del Comitè permanent de la vaga que aquella nit havien d'estudiar de quina manera s'iniciaria. Estaven en estret contacte amb els directius de la Federació Local Obrera, la qual controlava tot el moviment obrer de la població, i això els permetia que poguessin deliberar amb tota autorització, però també els obligava a mesurar bé els projectes i no aventurar-se en el perill de provocar un conflicte armat que hauria portat, inevitablement, una jornada cruent i els resultats que se n'haurien obtingut haurien estat completament nuls o poc menys.

Forcadella i Serra sortiren del Casino Americà i donaren una volta pel carrer Major, confosos entre la multitud que en aquella hora passejava per aquell lloc sense cap preocupació aparent. Després els dos camarades s'acomiadaren i marxaren a sopar.

Al vespre havien de tornar a trobar-se. Ricard vivia en un carrer d'un extrem de la ciutat, en direcció Est.

El pare estava altra volta de mal temple. Es posà a sopar tota la família, i la mare, que sofria al veure les cares que feien aquells éssers tan estimats per ella, procurava distreure'ls encetant uns temes que a ella li semblava que desviarien la situació cap a carrerons menys dolorosos dels que ella temia.

El sopar fou silenciós, excessivament monòton i enutjós. No es creuaren gaires paraules però el respirar fort i el nerviosisme, que no podia amagar-se, demostraven a bastament l'estat en què es trobaven els dos homes.
Al final, Ricard s'aixecà:
–Bon profit.
–Gràcies –respongueren la mare i la Cinteta.

El seu pare el seguia amb uns ulls espurnejants. El noi es posà l'abric, agafà la gorra i les claus, obrí la porta i partí.

Regnà un silenci sepulcral. Les dones estaven paralitzades. En aquell moment solemne s'hauria sentit ben clar el brunzir d'un mosquit. El pare llançà el tovalló sobre la taula i s'aixecà. El cor de les dones féu un salt.
–Vull saber on va...

Un moment més tard se sentí la porta del pis que es tancava amb fúria. La mare i la filla quedaren dins; es miraren:
–Què passarà?
–No res, filla. No vol reconèixer que ja té prous anys per a tenir seny.

Al carrer gelava d'allò millor. Una ombra avançava vacil·lant. Anava tot sovint de l'una vorera a l'altra.

Ricard ara es trobava més segur de si mateix i més responsable. Lluny del seu pare era tot un altre; era un home enter.

La mare de Ricard i la Cinteta despararen la taula. El senyor Lluís, que tenia una tenda d'estores i cistells, amb el rostre tapat, anava caminant carrers enllà sense perdre ni un moment de vista una ombra que tenia al davant, de la qual seguia els més petits moviments.

Ricard havia oblidat ja casa seva. La Cinteta escalivava el foc del braser per a ella i per a la seva mare, assegudes les dues a l'entorn de la taula, amb els peus aclofats a la calentor. El pare s'aturà. Ricard, que no pensava ja en altra cosa que en els companys del Comitè, arribà al Casino Americà i entrà dins sense dubtar gens.

Si hagués sabut que el seu pare l'havia seguit, s'hauria fet la següent reflexió:
–Vam estar oportuns, tanmateix, en escollir com a lloc de reunions un cafè que no infogués sospites.

Però ell mai no sabé res d'aquella gesta del seu pare. Quan l'altre retornà a casa, trobà les dones assegudes al voltant del braser i ell també s'hi aposentà. La mare semblava interrogar-lo amb els ulls:
–És a prendre cafè al Casino.
–Ho veus, home...?

(Fragment de Desembre en l'edició de Barcelona: Balagué, 1934, p. 58-62)

* * *

–Us torno a recalcar, amic, que Hilde i jo vam anar junts molt poc temps. Feia tot just quatre dies que ens coneixíem. En una ocasió, a l'hora de sopar, em van cridar per telèfon. Algú m'ho anuncià:
–Pregunten per vostè.
–Qui és?
-Em sembla que és l'alemanya. Només li entenc el seu nom.

En efecte, era ella, Em preguntava si volia que ens trobéssim, al cap d'una hora, a les escales de l'estació del metro que hi havia prop de casa. Li vaig contestar que sí sobtadament, fins i tot abans d'haver-ho pensat una mica.

Després de sopar, vaig córrer cap als bancs que hi havia tocant la baixada del Metro. Ella ja estava allí. Ens saludàrem somrients i vam posar-nos a caminar en direcció a la plaça de Catalunya. Allí em va dir que aquell dia havia caminat molt i li feien mal els peus. Jo li vaig preguntar, per trobar una sortida a aquella situació:
-Vols anar a un cinema?

I ella va respondre sobtadament, com si ja portés pensats els mots que jo acabava de pronunciar:
–Sí!

Vam anar al cinema. Al vestíbul, voltat de grans vidrieres, hi havia cartelleres escaients i lluminoses, on hi havia nombroses escenes dels films que rodaven a l'interior; però la meva amiga no les mirà.

Els seus ulls no em deixaven un moment. Jo era a cercar les localitats i sentia sobre mi el foc de la seva influència. Vaig girar-me amb els paperets als dits i la vaig cridar amb una mirada. Vingué saltant tota joliua i amb una gràcia gairebé inefable, com si fos una d'aquelles nines automàtiques les quals, per uns moments, prenien totes les formes de la vida humana.

Un senyor ple de galons i amb guants blancs, ens trencà una part de les entrades i ens obrí la porta. Pujàrem unes escales i férem cap a un salonet voltat de cadires i d'altres cartells cinematogràfics per les parets. Finalment, entràrem a la sala d'espectacles on un acomodador ens menà a un racó de les fileres més altes, en direcció a la dreta.

El local estava gairebé ple. Nosaltres dos seguérem quietament en aquell desert d'arena humana. Era tan fosc que no distingíem ni el rostre del qui teníem al costat. Al nostre davant, unes imatges en moviment s'anaven succeint a elles mateixes i se sentia fort, com en una llarga baralla, el diàleg monòton, pesat i estrident de la pel·lícula sonora que projectaven.

A poc a poc ens anàrem acostumant a l'obscuritat. Hilde i jo ens miràvem i somrèiem. L'obra que anava desenrotllant-se al llenç no ens importava absolutament res, i no la seguíem. Nosaltres no havíem anat a un cinema; havíem entrat, -i no era pas una paradoxa-, a un lloc per poder estar bens sols l'un prop de l'altre i, potser també, perquè ella pogués descansar del mal que li feien els peus per haver caminat molt aquell dia.

Ella i jo, ara, miràvem endavant. Ja no somrèiem; ens entreteníem amb uns nois i unes noies, sense saber qui eren ni per què ho feien, que corrien per un jardí pintat màgicament en el llenç i que era animat contínuament per la mà d'algun déu desconegut.

Hilde em mirà per un moment Jo seguia de reüll els seus més petits moviments. Ella no reia; tenia, en aquell instant, les dents amagades. Els seus ulls rodons es clavaven en el meu rostre; eren oberts, com si estiguessin posseïts d'una mica de desesperança i esperessin l'auxili miraculós dels meus. Jo, sense fer cap altre gest, vaig mirar-la. Aleshores ella, sense deixar de mostrar aquells ulls oberts i aquella faç gairebé severa i respirant fort, es deixà caure cap a mi. El seu braç tocava fortament el meu, des de dalt de tot fins al colze, que jo tenia descansant damunt la fusta que separava les dues butaques.

Sentia el seu escalf i el seu respirar compassat. Mentrestant no deixava de mirar-me ni un sol moment. Seria per observar com reaccionava jo? No ho sé ni m'interessa poc ni gaire. En aquella circumstància no m'hi vaig pensar gens. Deixava lliure, per uns segons, l'ímpetu de l'instint i li vaig agafar la mà. Els nostres dits s'entrellaçaren i s'estrenyeren amb força. Ella encara em mirava amb aquells ulls oberts i la cara tota expressiva.

Així estiguérem una llarga estona. Després, jo li vaig passar un braç per l'espatlla i vaig descansar-lo en el seu coll. I ella vingué, generosa, cap a mi. Aleshores, no era ja el braç sol que tocava el meu; era el seu cos que cercava resguard en el contacte amb el meu cos, i el seu cap s'inclinà damunt el meu muscle dolçament, refrescant el meu rostre de sensacions inexplicables amb el contacte dels seus cabells sedosos i amables.

Jo, mentrestant, li tocava la barba i el coll i joguinejava amb la seva pell fina i tova. Un moment vaig acariciar els seus cabells i vaig tocar-li els llavis, impulsant-los lleugerament amb els dits com simulant l'acció d'un bes.

Passà una llarga estona. El meu braç baixà cap a agafar-li el seu i, amb ell, la lligava tota en una estreta abraçada. Uns bells instants la meva mà serpentejava per sobre les rodones turgents dels seus pits, amb sorpresa creixent i consagrava inevitablement tota la meva atenció a aquells contactes meravellosos.

Jo no sentia felicitat. Fou després que vaig adonar-me d'ella, però aleshores em tornava a trobar sol. La joia meva, la produïen els records, però mai la vaig sentir, aquella hora, quan estava prop d'ella. M'empenyia, només, un indeturable instint de dominar.

El meu braç baixà més i vaig estrènyer-li la cintura fortament.

Al nostre entorn tot seguia igual. En el llenç les imatges se succeïen en una correlació estúpida, com si el découpage hagués estat executat per un foll. Ella i jo no ens deixàvem.

Us vull explicar, amic, tot el que passà entre nosaltres dos. He començat la meva història amb tota sinceritat i vull acabar-la de la mateixa manera, sense amagar-vos un mot, un gest o un simple pressentiment. Per això m'he fet el propòsit de contar-vos tota la meva desventura. De no ésser així, ja no us hauria dit ni una sola paraula.

Estàvem els dos entrellaçats en unes butaques d'aquell cinema. El meu braç baixà més, encara, d'on havia arribat i reposava, ara, sobre les cuixes de Hilde. El temps corria amb una velocitat vertiginosa. La sessió no era pas lluny d'acabar-se. Jo estrenyia el seu cos gairebé amb frenesí. Les cuixes eren meves, totalment meves. Naixia en mi un desig d'insaciabilitat. Havia avançat massa? El camp no tenia pas aquella distància. Seguia encara enllà. Jo vaig perdre tot control de mi mateix. No podia dominar-me. El brau corser, inquiet, es mou impacient, salta impetuós, aixeca el cos enlaire i es llança a córrer, a través dels camps, quilòmetres enllà, cap a la batalla implacable. Jo estava neguitós. La mirava i em sentia, en aquells moments, superior a ella; sentia el contacte dels seus cabells i m'encomanava tendresa. Però el meu pit bategava impetuosament i els meus narius s'eixamplaven de forma desmesurada. Els meus dits deixaren les cuixes i vaig sentir que es tancaven els meus ulls. Volia tocar el seu sexe.

Jo no respirava. Ella es bellugà i tancà les cuixes. Jo resistia. No volia retrocedir. Al contrari, intentava anar endavant. Vaig esforçar-me diverses vegades. Ella girà el cap a mi i em mostrà els seus ulls rodons i lluminosos. Amb el cap responia negativament i semblava preguntar-me: –"Per què... ?" Jo no vaig poder més. Vaig pujar de pressa els braços, vaig abraçar-la amb tota la meva força, gairebé amb ràbia, vaig agafar el seu cap gentil i la vaig besar, llargament i frenèticament. Era l'únic que se m'acudí de fer en aquell estat tumultuós en què estava.

Ella s'apropà més cap a mi i també m'abraçà, amb els seus braços llargs i bondadosos.

(Fragment de Hilde en l'edició de Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2007, p. 124-130)