Eugeni Xammar i Puigventós neix a Barcelona el 17 de gener de 1888. Orfe de pare als vuit anys, assisteix al Col·legi Sant Miquel i al 1900 es trasllada a viure amb la seva mare a l'Ametlla del Vallès on la família té les seves arrels. La difícil situació econòmica familiar l'empeny a treballar com a empleat comercial a l'empresa cotonera Sucesores de B. Brotau a l'edat de catorze anys. És per aquesta època que entra al CADCI on rep les bases de la seva formació i entra en contacte amb el món del catalanisme polític. Comença la seva militància a la Unió Catalanista i es converteix en un seguidor i admirador del doctor Domènec Martí i Julià. També és soci del Futbol Club Barcelona i membre de la seva junta directiva. El 1904 inicia les seves primeres col·laboracions a la premsa en el setmanari catalanista La Tralla. A partir d'aquí comença una ascendent carrera periodística que el porta a escriure en els mitjans més diversos. Col·labora a la revista Joventut i al diari El Poble Català. Fa articles sobre temes musicals a Teatralia.

Durant aquests anys coneix alguns dels personatges més destacats de la vida cultural i política del país com Manuel Reventós, de qui serà un gran amic, Nicolau d'Olwer, Josep Carner, J. M. López Picó, Emili Vallès, etc. que freqüenten les tertúlies ambulants, gairebé diàries, pel passeig de Gràcia.

Al 1909 decideix marxar a París i evita fer el servei militar. Des de la capital francesa se'n va a Buenos Aires on col·labora en alguns mitjans periodístics, però insatisfet torna novament a París i alterna la vida bohèmia amb alguns treballs esporàdics. El seu trasllat a Londres, on s'estableix el 1913, comporta una etapa d'aprofundiment de la seva formació periodística i la consolidació de la seva personalitat d'home liberal. A partir d'ara fa cròniques per als diaris El Diario Gráfico i La Publicidad. Per encàrrec de Claudi Ametlla, el 1917, passa a treballar a la revista de caràcter aliadòfil, Iberia, i n'esdevé el redactor en cap. La seva feina periodística el porta a la redacció dels diaris madrilenys El Sol i El Fígaro.

Després d'una experiència frustrada de funcionari a la Societat de les Nacions a Ginebra, el 1923 va a Berlín on es casa i fa de corresponsal dels diaris La Veu de Catalunya i La Publicitat. Hi coincideix amb l'escriptor Josep Pla amb qui manté una bona amistat. Les seves cròniques relaten amb precisió alguns dels moments més significatius de la vida política i social de l'època. Publica la seva traducció de l'obra de Walter Scott, El pirata i escriu per a El liberal i Mirador.

Des de la seva aparició el 1931, és un col·laborador de la revista setmanal de caire humorístic El Be Negre, on escriu articles, no absents de polèmica, amb el pseudònim de Peer Gynt. Col·labora també a diversos diaris sud-americans.

Malgrat el seu esperit crític dona suport al president Macià i des de l'inici de la Guerra Civil és un clar defensor de la República. Durant aquests anys treballa a les ambaixades de diverses capitals europees com París, Berlín, L'Haia, Estocolm, etc. Acabada la guerra passa els primers anys d'exili a Perpinyà i col·labora en publicacions com Foc Nou que s'edita a Tolosa del Llenguadoc i La Humanitat de Montpeller. També escriu per a la premsa argentina.

Políticament es decanta cap a Esquerra Republicana de Catalunya i esdevé cap de gabinet del president Irla fins que es dissol el seu govern l'any 1948. Bon poliglota treballa per a l'Associated Press i en la traducció d'autors com Thomas Mann de qui versiona l'obra Doctor Faustus.

Des de 1950 fins a 1953 treballa a les oficines de l'ONU de Nova York i el 1951 passa una temporada a l'Ametlla del Vallès, poble que freqüenta sovint, sobretot els estius. Un nou canvi de feina el porta a Ginebra, on treballa per a l'Organització Mundial de la Salut entre 1955 i 1966 i on estableix amistat amb Armand Obiols i Mercè Rodoreda. El 1961, però, destinat a la FAO, viu un any a Roma.

El 1969 mor la seva dona i el 1970 es torna a casar, a Catalunya, amb una funcionària francesa de la UNESCO que ja coneixia des de feia temps. Als darrers anys de la seva vida, Josep Badia i Moret de l'Ametlla del Vallès recull en un llibre les memòries d'aquest il·lustre periodista que mor el 5 de desembre de 1973.