¿Què us diré? Estic d'acord amb vós en considerar que l'empresa d'en Macià ens ha fet un servei de propaganda gros. La premsa alemanya se'n va ocupar molt i a mi em va ésser fàcil fer publicar tres o quatre coses amb informacions precises. Algun diari nacionalista va publicar comentaris agressius per mor de l'excessiva francofília del Macià. En general, el to fou de simaptia: el corresponsal a París del Berliner Tageblatt, per exemple, va portar-se com un home.

Vàreu tenir esment, suposo, de l'article de Gaziel. Repugnant. Jo vaig escriure una crònica amb clau dient-li el nom del porc: el tema aparent eren les eleccions d'Alta Silèsia. No ha sortit, com ja heu vist, i me'n faig càrrec, car si la censura hagués badat i la crònica hagués sortit hi hauria hagut certament multa grossa o suspensió. Però tampoc han volgut publicar un "Lector diu" del qual us trameto còpia, i això ja és una mica més estrany. No sé pas com ho veuen. Si resulta que en Primo de Rivera fa l'elogi de Castella, l'Ors també, en Togores també i La Publicitat s'hi adhereix, tant se val reconèixer que ens hem equivocat i així, almenys, ens evitaríem molèsties.

(Del llibre Cartes a Josep Pla.Barcelona: Quaderns Crema, 2000, p. 148-149)

* * *

La Comissió de Reparacions és a Berlín, en negociacions directes amb el govern alemany. ¿De què es tracta? De posar ordre a les fiances d'Alemanya, sense la qual cosa no és possible practicar una política de reparacions que doni un rendiment efectiu. Però, perquè l'ordenació financera d'Alemanya sigui posssible, és indispensable abans - tothom ho reconeix - que s'estabilitzi el curs del marc. Aquest és , doncs, el greu i urgent problema de l'hora: l'estabilització de la moneda alemanya. La Comissió de Reparacions i el Govern alemany alhora s'ocupen de cercar-li al problema una solució.
Si no la troben no serà pas per manca de bons ajudants. Mentre, per una banda, es reunien els ministres i els membres de la Comissió de Reparacions, per l'altra, s'ha reunit aquests dies a Berlín una comissió internacional de tècnics, banquers i economistes, amb el propòsit - ja no cal dir-ho- de veure si era possible estabilitzar el marc. D'aquesta comissió n'han estat els caps de brot de l'economia mundial. Banquers, com l'holandès Vissering i l'anglès Brand, gerent de la casa Lazard, de Londres; l'alemany Fürstenberg. Professors d'economia, com l'americà Jenks, el suec Cassel, l'alemany Schumacher i, naturalment, en Keynes, el diagnosticador de les conseqüències econòmiques de la pau. Des de fa tres anys que tots aquests senyors s'han constituït en metges de capçalera del marc i el marc, cada dia s'ha anat posant més malament.
Sense cap relació de causa a efecte, l'última reunió dels facultatius ha coincidit amb una nova crisi del pacient. De tan forta no n'havia passada encara cap. En arribar a Berlín la Comissió de Reparacions, un dòlar valia - cent marcs més o menys- quatre mil marcs des de feia qui sap els dies. Semblava talment com si, cansat de tant baixar, el marc es volgués estabilitzar per ell mateix. En reunir-se la comissió internacional de tècnics, el dòlar continuava valent quatre mil marcs encara. Però en acabar aquesta comissió les seves tasques, dos dies despres, el dòlar val més de 6.500 marcs. A l'hora que escric, 6.666 exactament. Un magnífic capicua.

–No pot pas ésser més clar –em diu un amic alemany després d'assabentar-se de l'últim canvi–. Seguim el curs de la corona austriaca, a pocs mesos de distància. Esperi's una mica i ja veurà el que passarà a Berlín.

Ens esperarem i veurem el que passarà. Què serà el que passarà, però, ningú ho sabria dir. ¿Continuarà la baixa? Les forces que empenyen el marc cap a l'abim són poderoses i complexes: els especuladors, una bona part de la banca especialment dedicada al comerç de divises, una bona part de la grossa indústria (l'obrer alemany no arriba a guanyar avui, en valor real, la tercera part del que guanyava abans de la guerra) i, si ens havem de guiar per l'actitud de la Borsa de Nova York, els mateixos Estats Units. França, per la seva part, té un interès claríssim a evitar que el marc s'anorreï definitivament, com la corona austríaca o el ruble comunista, i aquest interès el comparteixen tant la classe mitjana alemanya - que viu de miracle- com els obrers alemanys que no saben el que és, de fa anys, poder comprar-se roba nova o estalviar cinc cèntims. Del Govern alemay no cal paralar-ne. Les seves intencions són bones, però la seva impotència és completa. Un alemany coneixedor dels costums espanyols l'ha comparat, molt encertadament, amb una "tertúlia", que discuteix els esdeveniments sistemàticament i diàriament, però sense tenir-hi cap mena d'intervenció ni d'influència.

Mentrestant, amb el dòlar a 6.500 marcs i la vella nomenclatura monetària en vigor, el fer comparacions entre el valor nominal i el valor efectiu de les coses i dels serveis resulta una operació distreta. Mai les coses havien valgut tants diners com ara i mai havien estat tan abaratides. Els alemanys es planyen i s'escandalitzen, i sembla com si no se'n sabessin avenir. És un fenomen psicològic curiosíssim, en efecte, la durada del prestigi del marc entre el poble alemany. Tingui's en compte que un marc no arriba a ésser ben bé avui una dècima de cèntim de pesseta, i que en les barriades obreres els cèntims de marc encara no intervenen a les operacions. Que la mantega costi mil marcs la lliura, el pa cent, un llonguet dotze marcs, un doble de cervesa vuitanta, un barret sis mil, una llebre dos mil, una terça de bou set-cents, una anada en tramvia vint, un diari quinze i el gas trenta marcs el metre cúbic, són coses que a un alemany no li acaben de cabre a la barretina. [...]
[La Veu de Catalunya, 15-XI-1922]

(Del llibre L'ou de la serp. Barcelona: Quaderns Crema, 1998, p.19-23)

* * *

Cap mena de misteri. Paul Smith, l'intèrpret de Hitler i de Franco en presència de Serrano Suñer i de Von Ribentrop, fou l'únic testimoni d'aquella important reunió. Amb Paul Smith jo mantenia relacions no solament cordials, sinó de veritable amistat des de l'any 1921, quan tots dos treballàvem al Servei de Traduccions de la República de Weimar. [...] Anem al gra, o sigui a l'entrevista d'Hendaya. Les cinc persones protagonistes de l'escena tancats en un vagó restaurant d'un tren francès. Qui arribava amb intencions de demanar coses no era Hitler, sinó el general Franco. Les coses que va demanar eren importants. Va demanar, per exemple, la cessió total de Tànger com a plaça de sobirania espanyola. L'extensió del Protectorat espanyol a la totalitat del Marroc i, a més, l'anexió de la província algerina d'Oran, on sempre hi havia hagut una colònia espanyola nombrosa.

Hitler, l'única dèria del qual, en aquell moment, era arribar a una aliança formal amb França per tal que França al costat d'Alemanya declarés la guerra a Anglaterra, no tenia naturalment, gens de ganes de fer res que França no pogués acceptar i va dir a Franco que els drets d'Espanya sobre el Marroc i sobre la província d'Oran eren claríssims però que el moment de reconèixer-los palesament davant el món potser encara no havia arribat.

Franco en la seva llista de demandes duia una segona petició d'ordre molt diferent:"Vuit-centes mil tones de blat, tan de pressa com fos possible, per a poder moldre'l, pastar-lo, coure'l i donar-lo als pobres espanyols que passaven gana mentre esperaven la pròxima collita."Vuit-centes mil tones de blat eren per fer goig a qualsevol mortal però especialment a Hitler, que si no tenia tantes dificultats per alimentar els alemanys com Franco per alimentar els espanyols, poc se'n faltava. De moment Hitler no li podia prometre aquelles vuit-centes mil tones de blat, perquè no hauria sabut d'on treure-les.

En tercer lloc Franco va demanar armament especialitzat per equipar l'exèrcit espanyol i fer-lo digne dels seus aliats italians i alemanys. Hitler va donar la seva conformitat, però va afegir que per a dur a terme aquest projecte calia guanyar la batalla d'Anglaterra.

L'atmosfera s'anava refredant. Franco només trobava negatives mig dissimulades, Hitler se'n va adonar i va creure que havia arribat el moment no pas de negar ni de concedir, sinó d'oferir, d'ésser generós, i digué: "Caudillo –en castellà–, guanyarem la guerra. La guanyarem de pressa i bon punt guanyada Alemanya ocuparà Gibraltar i retornarà la plaça a Espanya".

Què va haver dit! Franco es va tornar vermell. es podia observar que tots els seus membres s'enrampaven i en un to solemne va contestar: "Alemanya no ocuparà mai Gibraltar per a donar-lo a Espanya. Serà Espanya la que amb les seves pròpies forces reconquerirà Gibraltar."

Els papers es van canviar. Tothom s'adonava que s'havia arribat al fons d'un cul-de-sac i ningú no trobava la sortida. Hitler va considerar que havia arribat el moment no de negar ni d'oferir, sinó de convertir-se ell en demandant i va sol·licitar de Franco que permetés la flota alemanya de servir-se com a base de maniobres de les possessions espanyoles del Golf de Guinea. Aquesta demanda ( i no com la gent diu la demanda del pas de les tropes alemanyes per anar cap a l'Àfrica - demanda que mai no fou formulada - ) va ensopegar amb una negativa total de Franco. Les possessions espanyoles de la Guinea, va dir, eren intangibles, perquè formaven part de l'heretatge d'Isabel la Catòlica.

Cadascú va girar cua i se'n va tornar a casa seva pel mateix camí per on havia vingut. Aquesta és, tant si agrada com no, la veritable història de l'entrevista d'Hendaya, contada per una de les cinc persones que van assistir-hi.

(Del llibre Seixanta anys d'anar pel món. Barcelona: Quaderns Crema, 1991, p.481-485)

* * *

Seria un error creuere que de la Plaça Roja - el clos immens on es representen, fa set anys, totes les grans manifestacions revolucionàries - se'n deia, en temps del tsarisme, plaça de Nicolau I o de Boris Godunof. No. De la Plaça Roja sempre se n'ha dit plaça roja, i això per motius molt dignes d'ésser presos en consideració. La plaça roja era la plaça de les execucions. El botxí operava damunt d'un sòcol de pedra que encara es conserva intacte i serveix, ocasionalment, de tribuna per als oradors els dies de manifestació. El botxí, com tots els botxins russos, tenia una feinada que no s'hi veia de cap ull, i emprava, segons els casos, la destral o la forca. La destral era per a enllestir. Es tallava el cap als condemnats sense importància. La forca, en canvi, era el mètode aplicat als criminals de qualitat, sobretot polítcs, i tenia, al costat de la seva funció executiva, una missió pedagògica. Un penjat d'importància restava penjat tres o quatre dies i el poble, davant de l'exemple, tenia lleure de reflexionar sobre el pa que s'hi donava. De qualsevulga de les torres del Kremlin estant el tsar podia fruir de l'espectacle. Tot això passava ara fa tres segles. Tot això passava ara fa quinze anys.

La Plaça Roja, àmplia i llarguíssima, fa una mica d'esquena d'ase. Quan s'hi entra per la Porta Ivèrica, la meitat baixa del temple de Vassili Plajendi resta amagada. De l'església fantàstica no se'n veuen més que les vint cúpules virolades i les agulles. Mentre pugeu plaça amunt sembla que la cosntrucció, tota escenogràfica, va aixecant-se de sota terra. El temple de Vassili Plajendi - amb la muralla xinesa i el Kremlin, les úniques valors arquitectòniques de Moscou- és complicat i graciós, carregat de detalls i amb un perfil senzillíssim. Són els deliris d'Ivan el Terrible interpretats per un arquitecte italià. El material no té cap qualitat. De lluny, amb el sol brillant, les cúpules donen la sensació del mosaic. Acostant-s'hi es veu que tot és rajola de Moscou i que l'escrostonament ha fet ja molta via. Quan el sol se'n va, la lluentor fuig i el temple de Vassili Plajendi agafa un color imprecís i esmortuït, de samfaina freda.

El marc de la Plaça Roja el formen, als extrem, la Porta Ivèrica i el temple de Vassili Plajendi, i als costats , les Galeries i la muralla del Kremlin. A la Porta Ivèrica el nom li ve de la petita església de sant Iu que hi ha al costat del portal, dintre mateix de la muralla xinesa que encercla la ciutadella de Moscou. És . aquest santuari, malgrat la seva exigüitat, el més apreciat pels fidels, no tan sols de Moscou, sinó de tot el món ortodox. La nau del temple és com un cop de puny i tot el dia hi ha gent a la porta que s'espera per a poder entrar. És una processó feta. El soviet de Moscou ha posat damunt de la Porta Ivèrica un rètol vermell amb lletres blanques assegurant que "la religió és l'opi del poble". Ningú més que els forasters no llegeix el rètol, l'absoluta ineficàcia del qual és evidentíssima. Però els membres del soviet de Moscou són persones de bona fe i d'un gran optimisme i cada vegada que el rètol es fa malbé o comença a despintar-se , n'hi posen un de nou.
[ La Veu de Catalunya, 12-VIII-1925]

(Del llibre Periodisme. Barcelona: Quaderns Crema, 1989, p. 27-28)