"En los sainetes de Vilanova, como en sus cuadros de costumbres, palpita la realidad vivida por el escritor, pasando del ambiente al libro o al escenario, por el tamiz del alma del artista, y así las deliciosas escenas populares nos aparecen como creaciones personales de un gran corazón y de un estilista maravilloso, tejidas con rayos de sol y fibras de sentimiento, a pesar de constarnos que son trasunto fiel, pero elevado, de la verdad. Es que Vilanova no se limitaba a copiar y transcribir pacientemente con fría minuciosidad de detallista, sus observaciones, sino que interpretaba, saturado del color y de las vibraciones del ambiente e identificado con sus modestos héroes de vecindad, seres humanos, al fin, con sus ansias, alegrías y congojas.

Acertó a idealizar el natural sin que jamás el artificio descomponga el encanto de sus frescas y perfumadas creaciones y el lenguaje que hablan sus personajes, es armonioso, rico en inflexiones y suavidades, agudo, chispeante y luminoso, sin que se aparte en lo más mínimo del vocabulario callejero, feliz conjunción del espíritu selecto y delicado de Vilanova con la gracia inmarcesible, sana y airosa del pueblo."

(Francisco Curet: El arte dramático en el resurgir de Cataluña. Barcelona: Minerva, p. 250)
 

* * *
 

"La brevetat de gairebé totes les narracions d'Emili Vilanova - la seva novel·leta més llarga, Tristeta, no passa de cent cinquanta pàgines petites i no gens denses - ens posa de manifest la seva manca de gosadia per a les empreses de gran volada. En aquesta contenció, però, en aquest saber no ultrapassar les seves possibilitats d'escriptor, hi ha tot el mèrit i tota la glòria del gran costumista. Si alguna vegada ens pot sobtar amb frases llibresques, si enmig del seu lèxic llis i planer veiem comparèixer més d'un cop mots o girs encarcarats, malgrat llur evident intenció humorística, procedents principalment de tecnicismes jurídics o casernaris, ho oblidem tot seguit enduts pel ritme ràpid de la narració i per la popularitat i realisme del seu llenguatge. Si, encara, algun dels temes tractats per En Vilanova ens arriba a semblar desproporcionat a les seves aptituds i a les seves forces, la mala impressió queda sobradament compensada pel conjunt de belles qualitats albiradores en una part no menyspreable de la seva producció, en la qual els dots d'observació, el fi humorisme, la ingenuïtat, la bonhomia, la gràcia expositiva de l'autor, han convergit a crear una sèrie de petites obres mestres.

Els quadros populars d'ambient barceloní, en els quals podem avui consolar tot l'enyor de la Barcelona antiga que la Reforma féu parcialment desaparèixer i que la vida moderna, cosmopolita, s'ha acabat d'endur del tot, constitueixen sens dubte el millor Vilanova.

(Ramon Aramon i Serra: "Pròleg", dins Narracions. Barcelona: Aymà, 1948, p. 11-12)
 

* * *
 

"És Emili Vilanova qui reté fins més tard el model tradicional de l'article-quadre. Les seves obres es publiquen en volum paral·lelament a les d'Oller, que representen la superació de les limitacions estètiques i temàtiques - sociològiques gairebé diria- del realisme costumista que denunciava Ixart. Mentre s'instal·la el realisme novel·lístic –la pintura de moeurs, el tractament naturalista–, Vilanova dóna amb un punt d'anacronia que ja comporta una visió idíl·lica de les coses, una obra que compendia les virtuts i exemplifica l'evolució del gènere que aquestes notes proven d'insinuar. Dels primers articles, humorístics i paròdics, als de maduresa, hi ha el pas al testimoni conscient d'un món i un mode de vida. No he pas de descobrir, ara, les gràcies de l'autor; dir-ne potser, dues: el mètode de treball, que és l'estricta observació, sempre redimida de la petitesa pel toc de la fantasia verbal i imaginativa, i un estil tan disciplinadament amè, que en l'ús metafòric de la llengua i en la presentació de la imatge gràfica frega la genialitat.

Podríem fer distincions, en l'article vilanovià, entre quadre, monòleg, escena o diàleg: tot es justifica per l'observació com a mètode. Vilanova aprèn dels vells costumistes l'organització del relat a partir de l'escena. Tot va a parar a l'escena, tot s'hi demostra. Això val també per als monòlegs, l'aportació probablement més notable de l'autor."

(Enric Cassany: "La dificultat de triar un meló. Notes sobre l'article de costums a Catalunya", Faig. Revista literària( Manresa), núm. 19, 1982)
 

* * *
 

"A més del senyor Joanet i de l'Avelino, de l'Àngel i del Quadritos, són innombrables els personatges de la seva obra inspirats directament en els tipus populars de la Barcelona vella. Caldria ressuscitar tot aquell món desaparegut i enderrocat fins als fonaments per l'obertura de la Reforma, per a copsar vivents davant dels nostres ulls els models autèntics d'aquesta petita comèdia humana. Aleshores sorgirien el porter d'escaleta, la veïna sorollosa i xafardera, la minyona coqueta i escaient, el municipal de llargs bigotis, l'adroguer servicial, el forner de la fleca propera, el xerric de l'hostal, l'apotecari de la placeta, el cabrer de les cabres de la llet, i qui sap quanta més gent inconeguda i oblidada que roman vivent i parladora dins dels seus articles de costums.

És el mateix que s'esdevé amb les festes, divertiments i espectacles populars d'aquella època. Els indrets on, de jove, acut el nostre escriptor amb la colla d'amics de la tertúlia del Cafè Nou. Ja sia la plaça de toros vella, empudegada de fum de caliquenya, sorollosa per la cridòria i els aplaudiments dels espectadors, acolorida i vibrant; ja sien les lluminàries d'un ball d'envelat en plena festa, o la pintoresca imatge estiuenca dels primers establiments de banys. És molt possible que l'art de la tauromàquia, malgrat la seva arrel popular, no fos pas del gust del nostre escriptor, ànima incruenta i enamorada de les bestioles més indefenses; àdhuc aquesta actitud adversa traspua en algun dels seus articles de costums taurins. Però si la festa com a institució li desagradava, evidentment l'entusiasmava l'espectacle humà de la plaça plena de gom a gom en una bona tarda. El fet és que pocs escriptors ens han deixat una descripció més plena de vida, de moviment i de color de la plaça de Barcelona, durant una "corrida de toros", que la d'un dels seus articles titulat Als toros! En canvi, cal remarcar com a nota simplement curiosa i inconeguda, però que es palesa clarament en els seus articles Revista marítima i Als banys, les seves aficions natatòries, no gaire corrents a casa nostra i en aquell temps, fora dels mariners de la costa i dels pescadors de la Riba."

(Antoni Vilanova: Emili Vilanova i la Barcelona del seu temps. Barcelona: Quaderns Crema, 2001, p. 120-121)