Siento desde hace años una simpatía muy viva por Bernat Vidal, por el hombre y por el poeta, algunos de cuyos versos sé de memoria. Ahora, la lectura de su prosa acrecienta aquélla y la admiración que siempre la acompañó. Es un libro [Memòries d'una estàtua] delicado e inteligente, con algunas páginas bellísimas, sobre todo, a mi parecer, las que contienen alusiones (más que descripciones, lo que es un acierto) al paisaje [...].

(Salvador Espriu. Carta de Salvador Espriu a Llorenç Villalonga, datada a Barcelona, 13 de novembre 1953)
 

* * *
 

Memòries d'una estàtua es una deliciosa, una valiosísima novela. [...] La obra muy proteica, rompe agudamente la tradición cómica –mansa o desorbitada– de la manera mallorquina. Nada más lejos del cuadro costumbrista que cultivó con garbo Gabriel Maura y cuyas imitaciones resultaron ñoñas. Después de Aigo-Forts, después de los esbozos de Salvador Galmés y de La minyonia d'un infant orat yo me he esforzado buscando en Mallorca prosistas a la altura de la época. No he podido hallarlos hasta Bernardo Vidal. (J. Vidal Alcover es por ahora una gran promesa) […] Nunca se había escrito tanto espiritualmente en mallorquín.

(Llorenç Villalonga. [pseudònim DHEY] "Dos libros de actualidad", Baleares. Los jueves de Baleares, 17 de setembre de 1953, p. 3)
 

* * *
 

Bernat Vidal y Thomàs, farmacéutico de Santanyí, del que conozco su hospitalidad gratísima, no solamente ha sido el descubridor y el fomentador de la personalidad literaria de Blai Bonet, sino que es asimismo escritor. És un dilecto poeta, apasionado de la historia local, sensible a las complejidades de la vida religiosa, excelente observador de la vida pueblerina, sobre la que nos ha dado un libro Memòries d'una estàtua, escrita con una mezcla de humor y de sentimentalismo de gran interés.

(Josep Pla. Panorama de la actual literatura mallorquina. Barcelona: Destino, 12 de gener de 1957)
 

* * *
 

La primera persona que creyó en mi poesía, fui yo mismo. Después, Bernardo Vidal, que es un creyente, me ayudó mucho y contribuyó a su difusión. Hizo lecturas en Palma y luego en Barcelona. Poco más o menos Bernardo Vidal fue para mí lo que Ramón Sigé para Miguel Hernández.

(Guillem Viladot Puig. "Al habla con un gran poeta: Blai Bonet", Ciudad, vol. V, Cuaderno IV y V, Lleida, 1953, p. 66)
 

* * *
 

Nosaltres, la generació de postguerra, érem aleshores els joves tumultuosos i et teníem una mica per capità. Llegíem els teus articles a L'Almudaina i apreníem. El teu exemple ens feia cercar camins novells per als nostres versos. "Aquest poema –dèiem amb jovenívola satisfacció– li ha agradat a En Bernat Vidal..." Sí; tots, poc o molt, et devem. Algú de nosaltres et deu, a més a més, la vida. Permet –i perdona–, amic estimat, que faci pública, avui, la nostra gratitud.

(Josep M. Llompart. Paraules extretes de la presentació de Bernat Vidal, feta per Josep M. Llompart, amb motiu de pronunciar la conferència titulada "Rusiñol a través de su obra y de sus amigos de aquí", al Club Barcelona-Casa Regional Catalana de Palma, el dia 6 d'abril de 1961)

Tots, qui més qui menys, d'aprop o d'enfora, directament o indirectament, devem a En Bernat una mica de nosaltres mateixos; allò potser, que puguem haver fet de més profitós. I al capdavall, si la literatura insular ha seguit, a partir dels anys quaranta, uns camins més nous, més joves i més fecunds, ell en va ser en gran part el responsable.[...]

(Josep M. Llompart. Parlament dins Homenaje a Bernat Vidal i Tomàs, organitzat pel Col·legi Oficial de Farmacèutics de Balears, el dia 27 d’abril de 1971. Palma: Col·legi Oficial de Farmacèutics de Balears, 1971, p. 13)
 

* * *
 

Moltes vegades he dit, parlant –amb una certa ironia i amb molta intenció didàctica, com vaig aprendre d'ell– de l'Escola de Santanyí, que ell en va ser el Boscà, si Blai Bonet n'era el Garcilaso. A través d'aquest darrer en Bernat Vidal va insuflar tota una saba nova, la de la gran poesia castellana del 27, a la poesia que s'escrivia a Mallorca, per la dècada dels anys quaranta, i que és encara, amb més o menys variants, la que encara s'usa.

(Jaume Vidal Alcover. "Pausa en honor de Bernat Vidal", Diario de Mallorca, 1 d'abril de 1971, p. 26)
 

* * *
 

La primera i primerenca manifestació poètica de Bernat Vidal i Tomàs és Mot de gràcies als artistes que pintaren a Cala Figuera de Santanyí, l'estiu del 1947. És un cant als pintors anterior a A la pintura de Rafael Alberti, 1953. El mateix 1947 publicà a La Almudaina i signat per B. Llaneres, "Variacions sobre un tema de Garcia Lorca" [...]

Són les primeres manifestacions de l’influx de la poesia del 27 a la poesia mallorquina, que no trigaria a fer-se notar a Blai Bonet, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.

(Miquel Pons. "Pròleg" a Bernat Vidal: Memòries d'una estàtua Palma: Moll, 2a edició, 1998)
 

* * *
 

Però a l'obra escrita cal afegir –tan important o més– la no escrita, el seu paper com a cordial enllaç entre l’Escola Mallorquina i els quatre mosqueters (Blai Bonet, Josep M Llompart, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà) i encara amb els és joves i novells. Per descomptat, essencialment decisiva va ser la seva contribució al llançament, amb tant d’esclat de Blai Bonet –donant a conèixer els seus quatre poemes de Setmana Santa en la tertúlia de don Guillem Colom, al seu casal del carrer de Morey– i fins i tot al guarniment de la greu malaltia pulmonar que aquest patia.

(Bartomeu Fiol. "L'obra escrita i no escrita de Bernat Vidal", Baleares, 26 d'abril de 2006)
 

* * *
 

[...] Les cinc narracions que constitueixen La vida en rosa són belles de prosa i riques de contengut. A mi, particularment, m’agraden més, inclús, que Memòries d'una estàtua. Són unes narracions molt ben fetes i delicadament commovedores. De totes elles triaria el "Discurs de Bion Ictil", el peixató que viu al safareig que està als peus de l’estàtua del rei En Jaume a la plaça del Tren de Ciutat. És una delícia que arriba a recordar els millors moments d’En Salvador Espriu –que a mi em sembla l’autor de narracions curtes exemplar de la literatura catalana.

(Jaume Vidal Alcover. "Els escriptors mallorquins de postguerra", dins Pere Anguera i Magí Suñer (eds.): Doctor Jaume Vidal Alcover. Estudis de literatura catalana contemporània. Barcelona/Tarragona: Universitat de Barcelona i Universitat Rovira i Virgili, 1993, p. 174)
 

* * *
 

És així com se fan les narracions. Un escriptor no s'ha d'inventar res. És la primera base de la moralitat. Inventar és faltar a la moralitat. Crec jo.

La darrera narració [La vida en rosa] és una delícia pura, fresca com la música de Prokofiel [sic], un conte rosa, no en el sentit de novel·la rosa, sinó en aquell objectiu sentit en el qual és rosa una època de Picasso [...]

(Blai Bonet. Carta de Blai Bonet a Bernat Vidal, datada a Barcelona, 17 de maig de 1957)
 

* * *
 

Me acerco, perezosamente a Cartería*. Me entregan un paquete: el remitente es Bernat Vidal de Santanyí; dentro està su libro recién aparecido, La vida en rosa. Me tumbo sobre las losas, como galletas y empiezo el libro. Melancolía irónica, estilo de voluptuosa perfección, el infinito encanto de un pequeño mundo...

Siempre que pienso en Cartagena, uno de los recerdos más vivos que me asaltan es el de La vida en rosa. En lo que de nosotros conservamos, en este poso del pasado que no se ha diluido y que a la postre conforma nuestra personalidad, está Bernat Vidal, están unas páginas suyas.

*[En publicar-se La vida en rosa, Baltasar Porcel feia el servei militar a Cartagena]

(Baltasar Porcel. "Tres visiones de Bernat Vidal", Diario de Mallorca, 1 d'abril de 1971)
 

* * *
 

[…] Bernat Vidal, que es un humanista sin voluntad de serlo y quizá por ello más auténtico, no puede fallar en ningún momento de su creación artística: argumento, forma, diálogo y lenguaje están siempre sometidos a su mente como una sola entidad vital, como un solo tesoro de expresión.

(Miquel Dolç. "La vida en rosa por Bernat Vidal i Tomàs", Destino, 29 de juny de 1957)
 

* * *
 

Encara ara guard –remei– contra malures de tota casta les classes que en Bernat Vidal i Tomàs, generosament esdevingut el meu professor de literatura, em donava, dins la rebotiga de la seva apotecaria.

Puc dir també que, a més de les paraules, Bernat Vidal i Tomàs em va salvar la vida.

(Antònia Vicens. "Mestre de literatura: somni de llibertat")

Sobta com en aquells anys seixanta, en Bernat Vidal i Tomàs, sense quasi moure's de Santanyí, un poble molt al sud de Mallorca, estava al corrent, d'una manera puntual, de les publicacions i tendències de fora [...] A ningú no li venia de nou veure'l passejar, xano-xano, pels carrers polsosos de Santanyí amb ramats de cabres que alguna pagesa menava a pasturar, o estols de vaques cap a l'abeurador, en total i íntima connivència amb Blas de Otero, Joan Coromines, Josep Pla, Sanchis Guarner, Francesc de B. Moll, Josep M. Llompart, Camilo José Cela, per citar-ne alguns".

(Antònia Vicens. "L'home", dins Bernat Vidal i Tomàs. Barcelona: AELC, col. Retrats, 2002, p. 10)
 

* * *
 

Probablement l'apotecari Bernat Vidal i Tomàs va ser el meu millor mestre. Catòlic, dialèctic, exigent, una mica burleta, molt humà, ningú encara no ha encertat a definir-lo millor que M. Sanchis Guarner, quan li prologà el recull de narracions La vida en rosa: "Bernat Vidal sincer amb ell mateix i amb el món seu, estima desesperadament la Vida però mai no hi creu massa...". El món seu era llarg de comptar: des de Marx a la Bíblia, des del cant gregorià a Giuseppe Verdi, de Maragall a Bertolt Brecht; des de Goethe a Virgili, des de Ramon Llull a Kierkegaard, des de Quadrado a Vicens Vives, des de Bernareggi a Picasso [...]

(Antoni Vidal Ferrando. Amors i laberints (Dietari 2008-2010). Muro: Ensiola, 2010, p. 22)
 

* * *
 

En aquell Jurat dels Premis Ciutat de Palma, vaig coincidir amb un dels millors amics que he tingut: Bernat Vidal i Tomàs, apotecari de Santanyí.

[...] Teníem molts de punts de convergència espiritual i de caràcter. Afició als llibres, a la literatura, a aclarir problemes de llengua i d’estil; amor a la terra nostra, no com a terra material rocosa o espoltrida, sinó com a solera d'uns homes, d'uns segles i d'una cultura: contemplació de tot amb ulls una mica escèptics, més d'una mica irònics i un molt comprensius i tolerants.

[...] En Vidal i Tomàs és la primera figura de la vida cultural santanyinera. Cultivà la poesia, la prosa narrativa i la investigació històrica; era un dels millors coneixedors de la vida mallorquina del segle XIX i exercí una gran tasca com a descobridor i orientadors de literats joves. Si s'ha pogut parlar d'una "Escola de Santanyí", ha esta per virtut del mestratge d'En Vidal i Tomàs, amb el qual s'han format Blai Bonet, Llorenç Vidal, Miquel Pons i Antònia Vicens.

(Francesc de Borja Moll. Els altres quaranta anys. Palma: Moll, 1975, p. 164-165)
 

* * *
 

Ha telefonat en Moll que en Bernat Vidal és mort. Feia un any i mig que patí un atac de feridura, se'n refeu malament i ara és mort. Tot Mallorca l'ha plorat perquè era una de les persones estimades de tothom. Sé dir que ell va ser el millor dels amics que vaig fer en els meus disset anys d'estada a l'illa. Compenetració ideològica i sentimental: ens agradaven les mateixes coses i les mateixes persones i ens repugnaven també les mateixes coses i persones. Tinc un gran dolor per la pèrdua d'aquell esperit tan fi, tan recte, tan altruista, tan sensible, tan constructiu. Santanyí ha perdut el fill que l'ha estimat amb més intensitat i amb més eficiència de la seua història.

(Manuel Sanchis Guarner. Paraules escrites al seu dietari, 31 de març de 1971)
 

* * *
 

[...] Qui pensi només amb un Bernat Vidal erudit, amb els ulls fatigats per la paperassa, no s’acostarà massa a la realitat de l’home. Per damunt de tot va ésser un home del seu temps. I va carregar, en conseqüència, la creu feixuga de la incertitud i de la inseguritat.

(Josep Melià. "Un home de curiositats universals", Felanitx, 29 de maig de 1971)
 

* * *
 

La Història era, per ell, ben clàssicament "magistra vitae", i la Cultura era una salvació del present, no una recreació nostàlgica en les blanes ombres del passat. [...] Una de les persones que amb més interès i assiduïtat es va dedicar a omplir aquesta necessitat de conèixer-nos com a poble i de qui més esperàvem [...]

(Jaume Vidal Alcover. "Pausa en honor de Bernat Vidal", Diario de Mallorca, 1 d'abril de 1971, p. 26)
 

* * *
 

Bernat Vidal i Tomàs no va escriure la història de Santanyí. Bernat Vidal i Tomàs novel·là la història de Santa Marina de la Vinya-Santanyí, la història municipal a partir de les memòries de l’estàtua del doctor Pau Figuera, humanitzada, enamorada, gelosa, evocadora del passat...que encobreix Bernat Escalas, el metge de les barbes, fill il·lustre de Santanyí. Assistim a la lluita política entre els de son Rossinyol i els Figuera, que equival a liberals i conservadors acarats pel poder

(Miquel Pons. "Pròleg" a Bernat Vidal: Memòries d’una estàtua. Palma: Moll, 2a edició, 1998, p. 20)
 

* * *
 

Aquí ens interessa més, i potser és el seu gran valor, la tasca de divulgador i d'orientadors dels poetes joves. Bernat Vidal es vantava d’aquesta tasca i arribà a afirmar que "aquest grup de poetes me va servir per donar un caràcter nou a sa Literatura Mallorquina. Sa cultura mallorquina se va enriquir amb aquests noms fabulosos d’ets homs de sa generació del 27". La seva acció es va centrar especialment sobre Blai Bonet, que com ell, era de Santanyí. El va ajudar quan estava malalt, el va descobrir, el va orientar i el va presentar en els cercles literaris de Ciutat. Jaume Vidal arriba a dir que va esser "Virgili, cicerone i mentor" de Blai i tots els que visqueren aquella època coincideixen en aquest aspecte. Cal dir que amb el temps es distanciaren mestre i deixeble i que fins i tot protagonitzaren unes tensions no massa aclarides, però a començaments dels anys 50 la identificació era absoluta. A més la influència de BV no es limità a BB, sinó que també arribà als seus companys de generació, adés a través de l'ascendènci que BB tenia sobre ells, adés directament. Segons Llompart "ell tenia una biblioteca extraordinària on hi havia realment tota la poesia del 27. Ell ens deixava llibres".

(Joan Mas i Vives. "La 'Generació del 27' i els poetes mallorquins dels anys 50", dins Domini fosc (Assaigs sobre poesia). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003, p. 15)
 

* * *
 

En aquest ambient somort de la postguerra va assolir un paper rellevant. Per una banda, va cobrir la funció d'enllaç entre l'Escola Mallorquina i la Generació del 50; per una altra, actuà juntament amb Manuel Sanchis Guarner i Cèlia Viñas com un vertader dinamitzador cultural, tot donant a conèixer als poetes joves de Mallorca la Generació del 27, Antonio Machado i Juan Ramon Jiménez. Com es prou sabut, a partir d’aquests autors espanyols s'introduí una poesia basada sobretot en les imatges, que renunciava als vincles lògics per tal de comunicar millor l’emoció. Aviat aquesta manera de fer poesia es convertí en un model alternatiu a l'Escola Mallorquina en un moment en què aquesta havia entrat en un declivi progressiu del qual ja no sortiria. Vidal i Tomàs va transmetre als joves el seu enlluernament envers aquesta poesia nova i potser aquest entusiasme fou molt més important i decisiu que no pas l'obra pròpia.

(Pere Rosselló. "El viatger: l'obra poètica de Bernat Vidal i Tomàs", El Mirall, desembre 2002)