Bernat Vidal i Tomàs neix a Santanyí, el 12 de novembre de 1918, dins una família de sanitaris de tradició republicana. Dues persones tenen una gran influència en la seva infantesa: el padrí matern, el mestre Sebastià Tomàs Ferrando, que l’inicià en les primeres lletres, i el pintor Francisco Bernareggi, que des de molt petit li va descobrir el món de l'art.

Entre 1929 i 1936 estudia el batxillerat a l'Institut de Palma i al Col·legi Cervantes, on té uns professors que recorda com els millors mestres: Mn. Antoni Pons, Miquel Massutí, Andreu Crespí... Als dotze anys ja és soci actiu de Joventut Escolar, filial de l'Associació per la Cultura de Mallorca, on pren consciència de la llengua i la cultura pròpies.

El 1939 inicia els estudis de farmàcia a la Universitat de Barcelona. Acabada la carrera es fa càrrec de la farmàcia familiar de Santanyí, on viurà tota la vida. Dins aquell desert cultural de postguerra, es dedica intensament a la investigació històrica. L'any 1945 comença a col·laborar a La Almudaina, on publicarà més de 70 articles (majoritàriament de literatura i història). Esdevé un col·laborador important del Cançoner popular de Mallorca de Rafel Ginard Bauçà.

La tardor de 1946 Blai Bonet li porta a llegir els seus poemes, molt tocats de l'Escola Mallorquina. Bernat Vidal l'orienta estèticament (li recomana la lectura dels autors de la Generació del 27 i de Machado), i li posa a l'abast la seva biblioteca, alhora que s'implica en la recerca d'un tractament modern que pugui guarir la tuberculosi que pateix. Quatre anys més tard el presentarà als cercles literaris de Palma i Barcelona. Blai Bonet dirà: "Poco más o menos Bernardo Vidal fue para mí lo que Ramón Sigé para Miguel Hernández".

L'estiu de 1947 publica els seus primers poemes. Serà el primer poeta mallorquí de postguerra que assimila en la seva pròpia obra els accents de la Generació del 27, concretament de García Lorca, que no trigaran a fer-se notar en l'obra de Blai Bonet, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i Josep M. Llompart. Aquest darrer escriurà "Bernat Vidal va ser l'home providencial dels anys quaranta, el mestre que no havíem tingut". Efectivament la seva poesia i el seu mestratge eren uns models alternatius a l'Escola Mallorquina.

El 1951 participa en l'antologia Els poetes insulars de postguerra de Manuel Sanchis Guarner, obra que dona fe de vida de la nova poesia insular. Aquest mateix any es casa amb Catalina Munar, amb qui tindrà quatre fills.

Bernat Vidal en vida mai no va reunir els seus poemes, que aparegueren esparsos a antologies, diaris i revistes. No serà fins a l'any 2002 que es publicaran conjuntament a El viatger.

El 1947 funda Pharmaceutica Acta Balearica, revista del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Balears, i, d'altra banda, comença a divulgar les seves investigacions històriques. El 1949 publica Consolació, recull de documents i notícies sobre el santuari de Santanyí. Aquest mateix any és nomenat Cronista oficial de la Vila de Santanyí i Académico Correspondiente de la Academia de Ciencias Históricas de Monterrey-México,

Durant la dècada dels cinquanta publicarà l'obra narrativa de creació. Així el 1953 s'avança als seus companys amb Memòries d'una estàtua, a continuació vindran Història sentimental (1956), inclosa dins Recull de contes balears i La vida en rosa (1957). Va restar inacabada Memòries del patró Revira.

L’any 1958 funda i dirigeix amb Andreu Julià i Perico Pomar el Santanyí, quinzenal que traspassa les fites del terme per convertir-se, gràcies a la seva intervenció, en una de les publicacions més interessants de la represa cultural de la postguerra a Mallorca, en "el periòdic amb més inquietud literària de l'Illa" en paraules de Baltasar Porcel. Hi col·laboren firmes tan significatives com F. de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà, Miquel Pons, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel… La redacció també desplegà tot un seguit d’activitats culturals paral·leles.

El 1959 assisteix a les Conversaciones Poéticas de Formentor, especialment convidat per Camilo José Cela, com a observador del fenomen poètic.

La dècada dels seixanta, Bernat Vidal es concentra en la investigació històrica, de manera especial del segle XIX mallorquí. Du a terme una intensa activitat cívica i cultural: continua dirigint el Santanyí, col·labora a diferents mitjans escrits, pronuncia conferències i pregons, escriu pròlegs i participa en gairebé totes les activitats literàries d'aquells anys. Divulga la història de Santanyí amb la publicació de La nueva iglesia de Santanyí y su tiempo (1786-1811) (1962) i Moros en la costa de Santanyí (1964).

El 1962 participa en la fundació de l'Obra Cultural Balear. Uns anys més tard també pren part activa a la campanya del català a les esglésies.

El 1965 col·labora en la creació de la secció etnològica del Museu de Mallorca (Muro). És l'encarregat de muntar-ne la farmàcia i d'escriure el capítol de la guia dedicat a aquesta secció.

Home de curiositats universals, compromès amb el seu país i el seu temps, és autor de més de cinc-cents articles repartits entre diferents publicacions: L'Almudaina, Raixa, Diario de Mallorca, Baleares, Farmacia Nueva, Medicamenta, Pharmaceutica Acta Balearica, Ínsula, Diario de Mallorca, Argensola, Ponent, Felanitx, Sóller, Perlas y Cuevas, Cort, Lluc... A més, va col·laborar a Corpus de Toponímia de Mallorca i a la Gran Enciclopèdia Catalana.

La rebotiga de la seva apotecaria de Santanyí, ja des de finals dels anys quaranta, es converteix en un lloc de trobada del món intel·lectual i artístic de l'illa (Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà, Miquel Pons, Baltasar Porcel, Gregori Mir, Llorenç Vidal, Rafel Ginard, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Busser entre molts d’altres) i també va ser el punt de coneixença de noves personalitats, com Josep Pla, Joan Fuster, Camilo J. Cela, Josep M. Castellet, Blas de Otero, Gironella, Joan Corominas, Manolo H. Mompó, Tarrassó... Durant els anys seixanta, dos escriptors santanyiners avui de primera fila de la literatura catalana, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando, inicien la seva trajectòria literària a la rebotiga de Bernat Vidal, a qui consideren un mestre.

Als 48 anys es veu afectat d'una greu malaltia, que el porta a la mort la primavera de 1971, truncant tots els seus projectes. La premsa de l'època és testimoni del dol que va viure Santanyí i el món cultural de l'illa per la seva pèrdua.

L'any 1971 és distingit amb el Premi dels Premis Ciutat de Palma. Posteriorment l'Ajuntament de Santanyí, en reconeixement de la seva tasca, li dedica un carrer (1976), el proclama fill il·lustre (1982) i l'any 1985 crea el Premi de poesia Bernat Vidal i Tomàs. L'any 1997 l'Ajuntament de Palma li dedica un carrer.