−Pot dir el dia que va néixer i a on?
−A Santanyí, dia 12 de novembre de l'any 18, en plena epidèmia de grip. Feia molt poques hores que s'havia acabat la Guerra Gran. A ca nostra era un centre de reunió dels anglòfils i dels francesos. Vaig néixer mentre cantaven la Marsellesa. El meu avi que era molt lliberal, inclús un poc anticlerical, volia posar-me el nom "Armistici". Me'n vaig alliberar de bones. Me varen posar Bernat, com el meu avi patern. Sí. Digui! Digui!

−Quin és el lloc d'origen dels seus ascendents i de quina classe social formaven part?
−Eren de Santanyí, ben santanyiners. Jo crec que Vidals en trobam documentats en el segle XIII. Els meus avis eren de classe social diríem de mitja mà. El meu avi patern era apotecari i mon pare també. El meu avi matern era mestre d'escola i republicà d'arrel, amb la llengua sense frens. Sí!

[…]

−On ha estudiat?
−De petit vaig estudiar amb el meu avi que era mestre d'escola. Me va ensenyar les primeres lletres i després vaig anar en el Col·legi Cervantes, després de passar uns mesos en el Liceu Ripoll. D'allà on guard un record esplèndid, meravellós, és del Col·legi Cervantes a on vaig conèixer mossèn Antoni Pons, el doctor Miquel Massutí, n'Andreu Crespí, don Roc Carnicer, etc. Després vaig estudiar farmàcia d'una manera purament de carambola. Així vaig seguir la tradició familiar…L'any 73 farà cent anys que aquesta farmàcia rutlla i que jo sàpiga no hi ha hagut cap deute mai.

−Ha tengut qualque mestre significatiu dins la seva vida?
−Els noms que m'han influït més segurament varen esser Mossèn Pons i Miquel Massutí. Mossèn Pons va esser el que em va dur per primera vegada a l'arxiu. Jo deia: −"No! No trobarem res! −Jo te dic que sí". I gràcies a ell vaig anar a l'arxiu. Me va fer llegir moltes coses de mallorquí. Ha estat uns dels homes que ha influït més a la meva vida, i en Miquel Massutí també. Aquest era un professor esplèndid. Les seves lliçons ocasionals comentant una estrena en el Líric, per exemple, tenien tanta importància, en el meu entendre, com explicant una lliçó d'agricultura que era una assignatura que havíem d'estudiar… En canvi els catedràtics de la Universitat de Barcelona me varen passar sense deixar rastre. Mestres, mestres… varen esser per a mi aquests del Col·legi Cervantes i en certa manera el pintor Bernareggi. De nin em va mostrar làmines d'art i em va explicar moltes coses. Quan tenia deu anys en Picasso m'era familiar i en Dalí… que en Bernareggi deia que era un "dalincuente"…!

−Com va prendre consciència de la cultura autòctona?
−En el Col·legi Cervantes un bon dia vaig veure un anunci convocant una reunió per Joventut Escolar que era una filial de l'Associació per la Cultura de Mallorca. En els deu anys ja n'era soci, de la Joventut Escolar. En aquella casa vaig estimar molt les coses nostres. Quan me vaig haver llicenciat en farmàcia vaig anar a Ciutat i de mà d'en Massutí i mossèn Pons vaig entrar a formar part de la Societat Arqueològica Lul·liana. Després en Sanchis Guarner va venir d'excursió amb els al·lots de l'Institut i va pendre contacte amb mi. Llavors vaig començar a fer-me amb en Moll i "tutti quanti". En Sanchis Guarner és un dels homes que han fet molt per aglutinar els mallorquins. Sempre hem pecat per esser coloms d'escampadissa, però ell va esser un aglutinant de tots nosaltres gràcies a uns aplecs que férem; aplecs que tengueren una gran fertilitat…Érem pocs, molts pocs! Ja ho deien, que tots cabíem en un tramvia, però aquest tramvia encara rutlla i hi ha molta gent que va pendre contacte i amistat gràcies a aquests aplecs organitzats per en Sanchis Guarner.

−Quina ha estat la seva labor com historiador?
−M'hi he dedicat, però som el cronista d'un poble que no té arxiu perquè el cremaren l'any 68 a la revolució de setembre. Però gràcies a Mossèn Pons que em va empeltar el virus de la historiofília, me'n vaig anar a l'Arxiu Històric i abans de la meva malaltia cada divendres acostumava a anar-hi, i vaig arribar a apilar molts de documents que estam esperant qualque dia, si Déu me dona salut, poder reprendre per fer-ne un estudi seriós i sistematitzat.

−Quin era el seu mètode de treball?
−Ah! Anterior a en Bover. O sigui transcriure fins que els ullets en volien. Vaig fer molta feina sobre els segles XIII, XIV i XV mirant Lletres Comunes i Lletres Reials, allà on quedaven inscrites finques. Quan estava cansat anava a mirar diaris del segle XIX, perquè una de les coses que sempre m'ha interessat més és la història política de Mallorca en el segle XIX. I no sé… si Déu me dóna salut, encara faré coses. Ara només puc emprar la memòria perquè els ulls… desgraciadament no puc llegir ni consultar els meus documents i la meva cal·ligrafia és pràcticament inintel·ligible. Només hi ha en Moll jove que sí, diu que l'entén un poc. Ell i jo ens proposàrem fer un treball en col·laboració, sobre els Moviments Obrers a Mallorca a base de "La Bandera Roja" "Unión Obrera", "La Honda Carlista"… però falta sistematitzar. Ara veurem si en Moll jove té paciència per fer-me de Simó Cirineu en aquest treball.

[…]

−Com veu la cultura mallorquina actual?
−Jo no he estat mai pessimista. A Mallorca després que ens hem pensat cent vegades haver duit la clau dins la butxaca per poder tancar i s'ha acabat això… veim que hem continuat i hi ha joves ben disposats a estudiar la cultura mallorquina. La cultura de Mallorca avui té més elements que a l'època de llibertat absoluta. Quines circumstàncies ho han determinat? No ho sé. Per ventura les coercitives. Això ha fet que el grup, −vaja la "ceba" −, tornàs més granada. Jo confii que això no pot morir mai!

−Quins autors ha llegit més vostè?
−Ah! És curiós! Jo crec que amb la meva persona he influït una micoia en la literatura mallorquina. Anant en el Cervantes precisament un professor de fisiologia me va posar en contacte amb en Juan Ramon Jiménez, amb en Pedro Salinas i sobretot amb en Federico García Lorca. Aquests noms que en aquell temps eren pròpiament desconeguts i que endemés la gent considerava que eren molt perillosos per a aquells que seguien de tan aprop les doctrines d'en Riba o d'en Fabra. Aquest grup de poetes me va servir per donar un caràcter nou a la literatura mallorquina. La cultura mallorquina se va enriquir amb aquests noms fabulosos dels homes de la generació del 27. Per a mi, per tant, no he tengut mai cap obstacle, a mesclar a la vegada les excel·lències de la nostra cultura amb les adquisicions de la cultura castellana... Però ara, germanet, not que em vaig cansant una mica. Queda molt encara?

[...]

−Com veu actualment el problema de la llengua aquí, en els Països Catalans?
−No sé què he de dir. Jo he estat tota la vida fent propaganda a favor de la llengua. Crec que la llengua que molts ens pensàvem que s'hauria morta, no s'ha morta. Jo l'estim per aquella raó que era l'argument d'en Sants Oliver: "Déu que hagués pogut parlar amb el grec d'Aristòtil o que hagués pogut parlar amb l'hebreu dels mestres de la llei, va parlar una llengua que no arribava a dialecte: en arameu"… I les llengües són totes iguales. Totes són respectables. Que cadascú tengui la seva i que se respectin mútuament, de manera que el respecte a les llengües és igual que el respecte a la llibertat dels altres. Cadascú que campi per on vulgui, que totes són dignes, ni més guapes ni més lletges. Jo no sé quina és, però la meva és meva i la meva estim!

[...]

(Joan Miralles i Monserrat: "Entrevista a Bernat Vidal i Tomàs", Lluc, juny de 1971, p. 10-14 [entrevista realitzada l'hivern de 1971, pocs dies abans de la mort de Bernat Vidal])