Lluís Via i Pagès neix a Vilafranca del Penedès el 1870.

S’inicia en el món de la premsa col·laborant amb La Renaixença i Gent Nova. El 1900 funda la revista Joventut, de tendència modernista i òrgan de la Unió Catalanista, de la qual serà director fins al 1906. En aquesta època manté una relació professional amb Caterina Albert, de qui prologarà la novel·la Solitud; entre 1901 i 1909 li envia 108 cartes, on es pot traçar l'evolució de la novel·la, que posteriorment s'han publicat en la correspondència de Víctor Català. Durant aquest període també escriu a El Poble Català i fa crítica a El Teatre Català.

Seguidor de Maragall, reivindica la seva poètica espontaneista, així com la naturalista d’Apel·les Mestres, el seu amic, i la trasllada a les seves obres, tot i que segons el crític Jordi Castellanos «[Via] és un poeta molt més vuitcentista que Maragall». La seva obra poètica queda aplegada en els reculls Esteles (1907), Del cor als llavis (1910), Poesies (1913), Collita (1916) i A mitja veu: poesies (1920). Més endavant escriurà, amb pseudònim i conjuntament amb Mestres, Epopeia en redolins, però en redolins dels fins (1927).

Tot i ser, segons Castellanos, «un decidit opositor dels Jocs Florals», la marginació a què el sotmeten els noucentistes l’alinea amb el jocfloralisme de Matheu. Per aquest motiu, la majoria de participacions de Via als Jocs Florals (com a poeta i com a mantenidor) i els premis que hi obté són de la dècada de 1920. Més endavant quedarà en l'oblit.

La seva obra no acaba aquí: com a prosista, escriu reculls de temàtica rural que tendeixen al ruralisme, així com diverses novel·les breus. Dels primers, ressenyem Impressions i records (1899), Fent camí  (1905), De lluny i de prop (1911) i Proses velles (1918). Pel que fa a les nouvelles, trobem El manso (1908), Tretze (1917), Aura (1923) i La taverna dels desanimats (1927).

A banda de la trajectòria com a poeta i escriptor, Lluís Via és traductor del francès, l’anglès i l’italià. Tradueix al català els contes de Perrault (amb Oriol Martí), el dramaturg francès Edmond Rostand i el poeta italià Lorenzo Stecchetti. També és el traductor al castellà d’algunes obres de Guimerà, Cyrano de Bergerac, de Rostand, i Antonio y Cleopatra, de Shakespeare (també amb Oriol Martí, i amb Emili Tintorer i Salvador Vilaregut). El 1926 acaba l’obra Per dret diví, d’Àngel Guimerà.

El 1923 ingressa a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Mor el 1940 a Barcelona.