Aquest assaig és la justificació teòrica de base d'un grup d'escriptors dels anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, amb T. S. Eliot i Ezra Pound al capdavant, que estava portant a terme un vast i extraordinari procés de «modificació» o actualització de la tradició literària que nosaltres ara coneixem sota el nom de l'Alta Modernitat.

Eliot mateix va fer contribucions d'un valor estètic gairebé incalculable per posar els gèneres de la poesia, el teatre i l'assaig de crítica literària al dia, incidint directament sobre la tradició, tant la remota com la propera. En aquesta ocasió, per tal d'acostar-nos a L'ombra rogenca de la lloba de Gerard Vergés, ens interessa sobretot la recanalització moderna que Eliot va efectuar de l'impuls èpic heretat de la poesia del segle XIX.

[...]

És claríssim que L'ombra rogenca de la lloba és un dels exemples més perfectes que existeix en català del poema llarg de l'Alta Modernitat segons el precepte d'Eliot i els seus seguidors. Ara bé, cal dir al mateix temps que el poema va arribar en un moment tan tardà com l'any 1982 que ja palesava trets específics de l'estètica del que seria l'època successora de l'Alta Modernitat: la Postmodernitat. Per dir-ho d'una forma més precisa: L'ombra rogenca de la lloba és primordialment un poema llarg de l'Alta Modernitat amb certs signes definits que anuncien el que seria una mica més tard la Postmodernitat.

[...]

L'ombra rogenca de la lloba és un exemple gairebé de manual del poema llarg de l'Alta Modernitat. Només hem de resseguir alguns dels trets característics més destacats que he ressenyat més amunt. Comencem. La intenció inicial de Vergés en emprendre el seu poema funcionava en paral·lel a la intenció d'Eliot: reconduir el poema llarg decimonònic cap als paràmetres de la modernitat, específicament l'Alta Modernitat. I això que Vergés tenia l'extraordinari luxe de comptar amb la proximitat del precedent d'uns dels primers poetes moderns que va reconduir el poema llarg cap a les necessitats estètiques del segle XX. Naturalment em refereixo a Joan Maragall i el seu genial Comte Arnau, escrit entre 1896 i 1910, segons la cronologia establerta per l'especialista Glòria Casals. És Agustí Bartra, en solitari, la figura que significa l'entrellaçament entre el precedent de Maragall i el precedent d'Eliot, un avenç estètic que va experimentar un retrocés greu a partir dels poemes llargs de Josep M. de Sagarra a l'època de la postguerra.

Pel que fa a l'extensió L'ombra rogenca de la lloba és un poema molt cenyit de 345 versos, i fixem-nos en la gràcia mateixa de la xifra amb la seqüència 3, 4 i 5 que sumen 12, com els dotze mesos de l'any o els dotze treballs d'Hèrcules. I després tenim el text de les 49 (quatre més nou fan tretze) notes exegètiques que acompanyen el poema a tall d'aparell explicatiu i complementari. Ara bé, la brevetat sintètica del text i les notes, com a bon exemplar de l'Alta Modernitat, no implica en absolut una simplificació dels continguts o una pèrdua de substància o ambició intel·lectual sinó justament el contrari. A L'ombra rogenca de la lloba Vergés utilitza tots els recursos i mecanismes i tècniques propis de l'Alta Modernitat per dotar el seu poema d'idees de gran abast.

[...]

Honradament, em sembla que no cal insistir més. Em sembla que queda demostrada l'adscripció de L'ombra rogenca de la lloba al concepte de poema llarg establert per l'Alta Modernitat anglo-nord-americana i escampada pel món europeu i americà a partir dels anys 20 del segle passat. Tenir aquest vincle viu entre la poesia catalana i el moviment central de renovació poètica a nivell internacional al llarg del segle XX, honora el nostre poeta i honora la seva tradició. I demostra una vegada més que no existeixen cultures grans o cultures petites, sinó que només existeixen grans escriptors o escriptors més aviat discrets.

(Sam Abrams. "Gerard Vergés, L'ombra rogenca de la lloba i el poema llarg de l'Alta Modernitat", dins de La poesia de Gerard Vergés. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili - Ajuntament de Cambrils, 2009, p. 11-20)