Diferent era el món
abans del tan temut Diluvi Universal.
Era de nit, i exactament
cent mil milions d'estrelles
de la nostra galàxia
tímidament espurnejaven
fins que esclatà una intensa resplendor
que il·luminà el Jardí.
(Els raigs del sol tardaren vuit minuts
en arribar a la terra).

I quina meravella!
Prats verds i dolces músiques,
i noies blanques, tendres, rosses, nòrdiques,
i noies negres, esveltíssimes.
Imitant els perversos adamites
—una heretgia que condemna Roma!—
dones i homes es besen i acaronen
amb pagana innocència,
i els més audaços s'emparellen
dins de flors transparents com el cristall
o dins de grans conquilles: plàcids tàlems marins.

I hi ha fruits abundosos
que del plaer són símbol:
la móra, la cirera, la maduixa,
les tres de pell vermella
i de polpa ensucrada.
I es veuen flors, semblants a les roselles,
amb una aroma d'opi
que condueix als somnis.
I altres flors ni tan sols imaginades.

En l'horitzó s'albiren
enormes torres, fetes
amb estranys minerals
d'algun llunyà planeta
i coronades per altives cúpules
(qui sap si d'àgata i crisòlit).
Volen pel cel ocells i peixos,
i entre les aus s'observen caderneres
i pisans i collverds, i es veu una òliba
que —distant de l'afecte de Minerva—
s'abraça amb un donzell.

Com en un circ desfilen els quadrúpedes:
panteres i senglars i dromedaris
i cèrvols i cavalls.
I encara hi ha més coses:
heus ací un alambí —símbol alquímic—
per destil·lar mercuri
i no pas aiguardent:
aiguardent que plauria
a tots els convidats
per tal de submergir-se en l'embriaguesa.

I és que em miro i remiro les figures
i, curiosament, ningú somriu.
Una trista luxúria?
No en va el savi Todallus
—un vell monjo irlandès—
va deixar escrit que els condemnats
havien de conèixer aquest paratge
—ni que fóra tan sols per uns instants—
perquè, en tornar a l'Avern,
més dur seria el seu suplici.

I és per això que penso
que, a pesar de la brisa perfumada,
dels cossos nus i joves, desitjables,
i dels càntics de festa,
ben pocs gaudien del Jardí
tot tement el demà que els esperava.

Per dir-ho molt breument:
rieu, danseu i forniqueu, que s'aproxima l'hora.

(Del llibre El jardí de les delícies. Tarragona: Arola, 2014, p. 15-19)