"Cap dona fins ara, ni catalana ni castellana, havia tingut el coratge de portar una obra dramàtica de tanta força a les taules, i quan aquest coratge és seguit d'un èxit, i d'un èxit tot espontani, no dels de compromís, representa un esforç i un pas molt gran en l'avenç de la veritable cultura femenina. [...]

El drama és d'aquells que es fan sentir. Tal volta no afalagui a molts, perquè no hi ha artifici, ni pompositat en res; tot desde el llenguatge fins a la presentació, és d'una veritat, d'una senzillesa i d'una observació que corprenen. [...]

Pot estar ben satisfeta Felip Palma; el seu triomf ha vingut a donar una prova valenta de lo que poden fer les intel·lectuals (quan ho són de debò) a n'aquells qui no creuen en l'obra de la dona, ni la consideren digna del noble torneig de l'Art."

(Roser de Lacosta. Feminal, març 1909, núm. 24)

***

No es la primera vegada que Feminal ret acatament a aquesta escriptora y a ses obres, tan vigoroses y plenes de vida. Malhauradament, els qui havíem admirat son talent preciar, no podrem gaudir en l'esdevenidor lo molt que d'ell esperavem encara. ¡Na Palmira Ventós ha mort! ¡Era artista per temperament! ¡La devoció de l'art era innata en ella! De primer fou una intuhició. A poch va convertirse en vocació resolta y fervorosa, L'atreya la pintura, el teatre la seduhía; y, baix els auspicis d'en Modest Urgell, son mestre y amich, pintava y actuava d'afició, may ab caràcter professional. Mes, ¡quántes de nostres actrius podríen apendre d'ella! ¡Que poques la igualaven en forja d'observació, y en naturalitat y justesa en el dir! [...] Mes la personalitat de Felip Palma s'anà precisant bentost, y bentost va ferse inconfondible. Ella sentía y ella observava per compte propi; sa visió del natural era personal y sincera, y en sos diàlechs hi havía una justesa que difícilment hauría assolida qui no sentís l'afició qu'ella sentía pel teatre de costums. Na Palmira Ventós no era una literata en la pura accepció de la paraula; però, guiada pel sentit de la realitat y per son pregón sentiment artístich, no trigà a ferse un nom. En la Biblioteca Popular de «L'Avenç» publica, pel 1904, un recull de sos quadres en prosa sots el títol Asprors de la vida, y pel 1907 sa novela La Cayguda.  

(Anònim. Feminal, novembre 1916, núm.116)

***

[...] Son temperament observador i inquiridor es demostrà amb les seves obres, quedant netament dibuixat amb l'aparició en la Biblioteca Popular de l'Avenç del recull déls seus traballs Asprors de la vida, en el qual ja donà la nota precisa de sa mentalitat femenina ben orientada vers l'ideal de cercar goriment amb la palesa demostració del mal. Tenen els quadrets d'Asprors de la vida, moments verament humans, trobant-hi el lector, al nostre humil entendre, més força d'acció que acurament de descripció, motivant-ho segurament la gran sentimentalitat de l'autora, la qual, portada per la mateixa, dóna més relleu a les accions que preses del natural tenen la força de lo viscut, que an els medis on elles se desenrotllen.

Més endevant publicà en la mateixa Biblioteca Popular de l'Avenç la novela La caiguda, per les planes de la qual traspúa tota la delicadesa de l'ànima de l'autora, que com sempre té tendreses de dòna amant i bravesa de dòna forta. La Letes i en Manel son dos personatges que ens donen l'impresió d'haver-los conegut, i davant l'imbecilitat d'apoplètica d'aquella avia fins llavors discreta, emperò amb febleses d'avia, sentim un fort agreujament de no poguer-li fer compendre les consolacions de l'ànima de sa néta; tal és la força emotiva de l'obra en la qual Palmira Ventós deixà ben sentada sa personalitat de modelista. 

(María Domenech de Cañellas, Ofrena, 1916, Any I, núm. 2)

***

Llegir La caiguda i els relats La Porc i La bondat d'en Lino que teniu a les mans té aquell al·licient rar de la descoberta, de poder assaborir uns textos llarg temps escatimats i d'una llengua que ens connecta amb alguna primigènia en què ens podem reconèixer. [...] La caiguda marca una distància clara tant pel tractament com per l'estructura de nouvelle dels dos relats que presentem, però en els tres textos hi ha una força emotiva i dramàtica d'alt voltatge que s'identifica i es reconeix com la narrativa de Felip Palma. [...] De tard en tard, deia en començar, es troben joies com els relats que conté aquest volum. Oblidada o negligida aviat, Felip Palma tampoc no va viure la recuperació dels anys vuitanta a través de les revistes feministes i de l'editorial La Sal, a qui devem haver posat a l'abast noms i títols des d'una nova perspectiva. Durant massa dècades ha estat poc més que un nom. Autora d'una obra breu però potent i trencadora, aquest volum és una nova invitació a llegir-la sense prejudicis. És primordial reconstruir la seva figura i situar-la entre les seves coetànies, però d'altra banda no dubto que la força de la seva veu també n'assegura una lectura actual ben gratificant.

(Lluïsa Julià, Prefaci de La caiguda, juliol de 2021) 

***

[...] Cal llegir La caiguda, La Porc i La bondat d’en Lino, de Felip Palma / Palmira Ventós amb el mateix interès que llegim Charles Dickens, ja que en els seus relats també s’hi descriu un món dur d’ànimes caigudes, sofrents, desgraciades. És per aquest motiu que cal rescatar la veu d’una escriptora que no va ser recuperada en els anys vuitanta del segle passat com algunes de les escriptores de la seva generació com Dolors Monserdà o Carme Monturiol. Ara tenim ocasió de fer la descoberta d’una autora que va morir jove, a 58 anys. Aquest fet possiblement no ha ajudat a la seva posteritat i durant massa temps Felip Palma / Palmira Ventós no ha estat al lloc que li correspon. Les seves històries tenen el pòsit del temps, sí, en respiren els aires i es mostren a través d’una determinada estètica aleshores de moda com és la modernista. Però l’ànima humana, amb les seves tensions i clarobscurs, sempre és la mateixa, i aquesta és l’actualitat que podem apreciar en l’obra de Felip Palma, nom de ploma de Palmira Ventós.

(Teresa Costa-Gramunt, Eix Diari, 21 de novembre de 2021)