—Tothom la coneix i tothom fa elogis de Montserrat Vayreda; però no he sentit mai una definició feta per vós. Us voleu definir, si us plau?
—Sóc una persona molt de la terra, molt d'aquí. Sóc clara i franca. Al pa, pa i al vi, vi. Sense cap prejudici per si aquest és d'un color o d'un altre. Valoro la gent pel que és i no pel que representa.

—Us sentiu satisfeta de tot el que ha estat la vostra vida?
—Satisfeta sobre l'obra que jo he anat fent sí, encara que l'artista mai, mai no està prou satisfet. La persona que se sent satisfeta de si mateixa, malament, perquè vol dir que "ho he fet tan bé que ja està". I no. Jo crec que una persona una mica responsable ha de ser exigent amb si mateixa i sempre podem millorar, com també sempre podem aprendre.
[...]

—De no haver viscut dins una família com la vostra, al costat de les manifestacions culturals, haguéssiu estat escriptora?
—Des de petita he tingut dèria per la cosa artística, perquè a casa meva sempre s'havia parlat de pintura, de literatura, de música. A la meva mare li agradava molt la música, i aquest ambient artístic el vàrem viure tots els germans.
[...]

—Sou conscient de la discriminació de la dona dins la societat? Us heu sentit discriminada alguna vegada? Què penseu del moviment feminista?
—Jo no m'he sentit mai discriminada. Jo no sóc feminista, perquè des del moment que reivindiquen coses per a les dones és perquè es consideren per sota. Jo considero que la societat ha, o hauria de tractar al mateix nivell l'home que la dona. Perquè és la capacitat la que serveix. Sí, ja ho sabem que la dona és discriminada, s'ha avançat molt però la societat encara discrimina.
[...]

—Heu sacrificat alguna cosa pel fet d'escriure en català?
—Des del moment en que jo vaig poder escriure i publicar en català m'hi vaig dedicar, perquè considerava que era la meva llengua la que havia de cultivar.

(Alina Vallmajó: "Montserrat Vayreda", Hora Nova (Figueres), Any XIIè, Època IV, núm. 557, 29 de març-5 d'abril 1988, p. 7)