I allí teníem el començament, l'inici del miracle Vallespinosa. El miracle Vallespinosa –que s'iniciava el 1955 i això el qualifica molt– consistia que ell, que no era pas un políglota, que no tenia una preparació diguem-ne acadèmica per a les lletres –havia dedicat, de jove, tots els seus esforços a l'estudi de la medicina, pràcticament dels 20 als 30 anys– posseïa, per fortuna nostra –i aquesta "nostra" afectava molta gent–, una facilitat i una capacitat expressiva, un bon gust per a la tria, una intuïció, un ull clínic –i no parlo de medicina– extraordinaris que li van permetre, en aquells anys de desolació, de pocs recursos generals –em refereixo ara a la cultura, a la literatura catalana– fer unes traduccions del tot admirables i oportunes: del francès, de l'italià i –amb moltes més complicacions i obstacles– de l'anglès. Tenia, evidentment, un bon gust especial per a les formes d'expressió, pels girs, per l'elecció dels modismes i un sentit innat per a endevinar quina era la paraula més ajustada i la frase més àgil i eloqüent que, per a mi, vol dir la que informa millor, la que descriu amb major claredat. Els seus, primer, escassos lectors, vam adonar-nos aviat que era capaç de moure amb gràcia, justesa i expressivitat màxima, una llengua que, a les seves mans, era, a la vegada, correcta i viva i, també, familiar i elegant. [...]

Crec que el doctor va demostrar amb les seves traduccions (m'estalvio de donar la llista perquè no és pas aquí el punt més oportú per a fer-ho) que ell era un bon traductor que actuà pròdigament en uns moments de penúria extrema, un adaptador notable d'un teatre reconegut en la darera hora mundial, l'occidental (que ell sabia escollir amb especial olfacte) que va incloure els innovadors contemporanis quan més falta feia a Catalunya, a banda de les seves traduccions menys imprescindibles però també meritòries dels clàssics francesos i la seva atenció especial per Pirandello; Pirandello havia obtingut el Premi Nobel ja el 1934 i havia mort el 36.

(Xavier Amorós."La irrupció Vallespinosa", dins Temps estranys. Reus: Associació d'Estudis Reusencs, 2002, p. 206-207)

* * *

Són molts els punts en comú entre els autors triats per Vallespinosa, potser perquè la majoria eren representants dels corrents intel·lectuals en voga. Per exemple, força coincideixen en la visió crítica de la societat i en l'actitud de revolta, sovint manifestada en un compromís polític; és el cas de Camus i de Sartre, per exemple; també les primeres obres de Ionesco es caracteritzaven pel compromís sociopolític; i Papini, a través de la revista cultural La Voce, pretenia de fer prendre consciència al jovent de l'endarreriment de la cultura italiana i de la necessitat de renovar-la; a més, cal recordar l'Assaig sobre les classes socials de Sylos Labini, amb un títol prou indicador.

D'altra banda, són freqüents els escriptors que presenten en les seves obres éssers desil·lusionats, solitaris i turmentats, confrontats amb realitats dures i atrapats en ambients asfixiants. A més de la influència romàntica que es fa palesa en alguns –per exemple, Musset o Anouilh–, molts destaquen pel caràcter intimista i individualista de les seves obres i per una preponderància del punt de vista psicològic. Finalment, observem en Vallespinosa un interès per escriptors inclinats a la meditació filosòfica: a més de Sartre, Camus, Papini, Ionesco i Betti, traduí la introducció de Jean J. Gateau a la traducció francesa de La maladie mortalle de Soren Kierkegaard, titulada Le traité du désespoir (inèdita).

(Judit Fontcuberta."Les traduccions de Bonaventura Vallespinosa" dins Noucentisme a Reus. Reus: Centre de Lectura, 2002, p. 165)

* * *

Bonaventura Vallespinosa és d'una classe de traductors que té una llarga tradició. En primer lloc és el traductor-lector. "La millor forma de llegir una obra estrangera és traduir-la". Aquesta màxima que trobem en Dryden, al segle XVII, i hem anat descobrint molta gent fins avui, té en compte les dues fases del procés de traducció segons García Yebra: la de la comprensió del text original i la de l'expressió. O més aviat la fusió, en la pràctica traductora, de totes dues. La traducció obliga a una lectura comprensiva acuradíssima i a una reproducció en la llengua del traductor, que reflecteix fidelment l'original. Es tracta de reproduir, tant com sigui possible, l'obra que hauria escrit l'autor si fos català [...].

Les traduccions són escrites amb domini i les llegim com si fossin obres originals, sense percebre construccions dures o desajustades, generalment. La llengua de Bonaventura Vallespinosa és acurada i conscient. No engavanya, fidel, literal respecte a l'original fins on permet l'elegància i la naturalitat. Usa els "en" i els "hi" flexibles i exactes, evitant possessius innecessaris; varietat de "veus-ho - ve-t'ho - veu's-ho aquí"; assoleix una correcció ortogràfica, morfològica i sintàctica, que cal remarcar, perquè no essent el doctor Vallespinosa un especialista, això és prova de la seva època; troba el to viu (fins i tot perceptible en la paraula "angúnia", en comptes d'"angoixa", que será fixada més tard per a l'existencialisme), que troba la seva via de sortida més brillant en el teatre, on les anticipacions sintàctiques, les giragonses, el to col·loquial, es poden manifestar amb més llibertat.

(Joaquim Mallafrè. Pròleg a CAMUS, A.: El mite de Sísif. i BETTI,U.: Corrupció al Palau de Justícia. Reus: Centre de Lectura, 1987, p. 9-11)

* * *

En general hem vist que l'adequació de les idees futuristes a "La columna de foc" és coherent. Potser on es troben certes vacil·lacions, és quant al binomi racionalisme/irracionalisme. Els futuristes eren acèrrims defensors del segon terme. També els de Reus; però la formació científica que havien rebut pesava sobre d'ells, com és el cas de B. Vallespinosa. Així, al costat d'afirmacions com "Lògica i Inquietud també són enemigues", es troba "en nostra senyera hi ha un cervell". Amb tot, fou Vallespinosa qui millor comprengué la significació del moviment entre els reusencs i l'únic que en formula les característiques i els contraris enfront dels quals s'oposaren.

lògica-espontaneïtat
normalitat-evolució
persistència-inquietud
insistència-moment.

Dinamisme descolorit i matemàtic-commoció sincera
arcaisme-avui.

A part dels seus escrits teòrics, els poemes de B. Vallespinosa són els que formalment estan més d'acord amb la preceptiva que seguien Folguera i Salvat-Papasseit.

(Rosa Cabré. "Una publicació futurista: La columna de foc", Revista del Centro de Lectura, núm. 231, febrer de 1972, p. 12-13.)