CANT IX
¿Què no pot fer d'un cor que té subjecte
l'Amor cruel, quan vol, el que es proposa
si al bon Orland llevar de cop l'afecte
i la Fidel servança al senyor gosa?
Ple de bon seny, de just i bon respecte,
qui en defensar l'Església el cor posa,
per un amor ben va fuig de la mida
i l'oncle, i ell, i Déu i tot, oblida.

Mes, jo l'excuso bé i em fa alegria
dur tal company en el pelegrinatge,
que jo també he agafat la malaltia
i faig, igual com ell, igual viatge.
Vestit tot negre fa la seva via
lluny dels amics i sense cap guiatge
i va vers on gent d'Àfrica i d'Espanya
és dintre de les tendes de campanya.

També en troba, però, sota teulada
o sota els arbres on sopluig cercaren;
tothom cansat de tanta trafegada,
qui prop, qui lluny, pertot s'arreceraren,
qui a terra estès, la testa recolzada
damunt del braç, tots dormen i es reparen;
no pot, el comte, occir gent que reposa,
mes Durindana al puny no hi fa cap nosa.

El bon cor generós a Orland el priva
d'agredir gent que dorm sense defensa
i va cercant on pugui trobar viva
petja del gran amor que du a la pensa;
si troba algú que vetlli no l'esquiva
ans li pinta la dona en forma extensa
i prega que li digui en franca parla
cap on podria anar per retrobar-la.

Ja del nou dia al cel la fulgurança
tot l'exèrcit moresc cercava prompte,
cosa que fer podia amb segurança
puix que vestit aràbic duia el comte
i parlant l'africà els dava fiança,
cosa en la qual tingué especial compte,
i el parlava com si a Trípoli natura
l'hagués fet néixer amb gran desimboltura.

Quan tot ho hagué ben vist i fet les proves
on va passar tres jorns sense altre objecte,
seguí tot de ciutats, forats i coves;
i no sols França entrava en el projecte,
ans a l'Alvèrnia i Gascunya noves
cercà seguint un gran i extens trajecte:
tota Provença i tota la Bretanya,
des dels picards als termenals d'Espanya.

De l'octubre al novembre, quan despulla
el temps els arbres del vestit de festa
deixant tot el brancam sens brot ni fulla
i trèmula la planta nua resta,
quan se'n van els ocells i l'aire es mulla,
Orland entrava en l'amorosa enquesta
que en tot l'hivern per res no l'abandona
i en primavera igual res hi perdona.

I un jorn anant, com feia cada dia,
d'un lloc a l'altre, trobà un riu, frontera
que normands i bretons descompartia;
baixava inflat i blanc tot de bromera
de la neu fosa, i sorollós corria
devers el mar en ràpida carrera
i l'empenta de l'aigua desfermada
s'havia endut el pont i el pas tancava.

I mira amunt i avall si un lloc a posta
permet passar de l'una a l'altra riba
–car peix ni ocell no és– i per resposta
enlloc no veu cap pas ni com s'hi arriba.
Mes veu enllà una barca que s'acosta
que du a la popa una donzella altiva,
qui fa senyal de fer-se-li propera
però sens tocar terra a l'aigua espera.

No posa proa a terra, ans se'n desmarca
que potser sols hi va per força duta.
Orland, però, li prega que amb la barca
el dugui a l'altra banda, a terra eixuta.
I ella li fa: "Cap cavaller no embarca
aquí si no em promet ans de fer ruta
que lliurarà batalla a ma requesta,
la més justa del món i més honesta".

(Del llibre de Ludovico Ariosto, Orland furiós I. Barcelona: Ed. 62, 1983, p. 149-151)
 

* * *
 

ESCENA II

Els mateixos, el MATRIMONI SIRELLI i la SENYORA CINI.

AMÀLIA (A la Sra. SIRELLI): Oh, estimada senyora!...
SRA. SIRELLI (Grassoneta, encara jove i fresca, agradable, vestida amb elegancia sobrecarregada, sobreeixint curiositat i aspra amb el marit): M'he permès de portar-li la bona amiga senyora Cini que tenia moltes ganes de conèixer-la.
AMÀLIA: Tant de gust, senyora... Seguin, seguin....(Fa les presentacions.) La meva filla Dina, el meu germà Lambert Laudisi...
SIRELLI (Calb, d'uns quaranta anys, empomadat, vestit amb pretesa elegància, sabates lluents i grinyoladisses. Saluda): Senyora..., senyoreta... (Estreny la mà de LAUDISI.)
SRA. SIRELLI: Veurà, senyora, venim aquí com a la Font... Anem assedegades de notícies.
AMÀLIA: Notícies de què, senyores?
SRA. SIRELLI: D'aquest beneït secretari nou de la Prefectura. No es parla de res més en tot el poble.
SRA. CINI (Vella ximpleta, sobreeixint malícia que dissimula amb posat d'ingènua): Totes n'estem encuriosides. Una curiositat que...que ni mai, sap?
AMÀLIA: Doncs no en sabem pas més que els altres, cregui'm, senyora.
SIRELLI (A la seva muller, com si hagués tingut una victòria): ¿No t'ho deia, jo? Tant com jo o potser més poc i tot! (Tombant-se als altres.) Per exemple: ¿per què aquesta dona no pot anar a veure la filla a casa seva? Ho saben vostès?
AMÀLIA: No fa gaire en parlava amb el meu germà.
LAUDISI: Em sembla que tots plegats us heu begut l'enteniment!
DINA (Ràpida perquè no facin cas de l'oncle): Sí que ho sabem: perquè, segons diuen, el gendre li ha prohibit d'anar-hi.
SRA. CINI (Amb veu lamentosa): Oh, no n'hi ha pas prou amb això, senyoreta.
SRA. SIRELLI: No, no n'hi ha prou: fa més encara.
SIRELLI (Amb la mà fa un gest per reclamar l'atenció.): Notícia fresca d'ara mateix: (Quasi sil·labejant.) La té tancada amb pany i clau!
AMÀLIA: La sogra?
SIRELLI: No, senyora, la seva dona!
SRA. CINI (Amb veu lamentosa): Amb pany i clau!
DINA: Ho veus, oncle? Tu que el vols excusar...
SIRELLI (Tot parat): Tu volies excusar aquell monstre?
LAUDISI: Però si jo no el vull excusar de cap manera! Ni pensar-hi! El que jo dic és que la vostra curiositat –i demano perdó a les senyores– és insofrible, si més no, perquè és inútil.
SIRELLI: Inútil?
LAUDISI: Inutil! Inútil, senyores meves!
SRA. CINI: Que es vulgui saber?...
LAUDISI: Saber què?, i dispensi. ¿Com en podem saber res, realment, dels altres? Qui són, com són, què fan, per què ho fan...?
SRA. SIRELLI: Preguntant, demanant-ne notícies, cercant informacions...
LAUDISI: Doncs, si hi ha algú que per aquest camí hauria d'estar al dia de les coses és vostè, senyora, amb un marit com el que té, sempre tan informat de tot.
SIRELLI (Mirant d'interrompre.): Bé, bé, mira, dispensa...
SRA. SRELLI (Al marit): No fill, no! aquesta és la veritat! (A Amàlia): La veritat, senyora: amb el meu marit que sempre diu que ho sap tot jo no arribo a saber mai res.
SIRELLI: Perquè no s'acontenta mai amb el que li dic! Sempre dubta que les coses siguin com jo dic! I, a més a més, sosté que tal com jo ho he dit no pot ser. Arriba fins a suposar expressament el contrari!
SRA. SIRELLI: Tingues paciència, perquè si em véns a explicar certes coses...
LAUDISI (Riu fort): Ha, ha, ha! Em permet senyora? Li respondré jo al seu marit. ¿Com vols, amic meu, que la teva muller s'acontenti amb les coses que li dius tu, si tu –naturalment– les hi dius tal com són per a tu?
SRA. SIRELLI: Com, absolutament, no poden ser!
LAUDISI: Ah, no senyora! I permeti'm que li digui que qui va errada és vostè. Estigui ben segura que, per al seu marit, les coses són tal com ell les hi diu.
SIRELLI: Tal com són, tal com són en realitat!
SRA. SIRELLI: Fuig, home fuig! T'enganyes contínuament.
SIRELLI: Qui s'enganya ets tu i no jo!
LAUDISI: No, no, senyors meus! No s'enganya ni l'un ni l'altre. I si m'ho permeten els en donaré la prova. (S'alça i es planta al mig del saló.) Tots dos em veuen ara a mi aquí. Em veuen, oi?
SIRELLI: És clar!
LAUDISI: No, no, no ho diguis tan de pressa. Vine aquí, vine aquí.
SIRELLI (Que se'l mira mig rient, tot parat i una mica desconcertat, com si no es volgués prestar a un joc que no entén gens): Per què?
SRA. SIRELLI (Empenyent-lo, amb veu irritada): Vés-hi, home, vés-hi!
LAUDISI (A Sirelli que se li ha acostat titubejant): Em veus bé? Mira'm ben mirat. Toca'm.
SRA. SIRELLI (Al marit que dubta): Toca'l home, toca'l!
LAUDISI (A Sirelli que amb prou feines si li toca una espatlla): Així, molt bé! I estàs ben segur de tocar-me com em veus, oi?
SIRELLI: Home, jo bé ho diria!
LAUDISI: No pots pas dubtar de tu mateix, eh? Va bé. Ara torna al teu lloc.
SRA. SIRELLI (Al marit que resta encantat davant de Laudisi): Apa, torna a seure. És inútil que t'estiguis aquí amb els ulls esbatanats.
LAUDISI (A la SRA. SIRELLI quan el seu marit haurà tornat al seu lloc): I ara, dispensi'm, però vingui vostè, senyora. (Rectifica.) No, no, vindré jo. (Se li posa al davant amb un genoll en terra.) Em veu, oi? Alci una maneta i toqui'm. (La SRA. SRELLI, asseguda. Li posa una mà a l'espatlla. Ell, inclinant-se per besar-la-hi, fa.) Adorable manona!
SIRELLI: Ei! Ei!
LAUDISI: No en facis cas. ¿Vostè també està segura de tocar-me tal com em veu, oi? No pot pas dubtar de vostè mateixa, però, per caritat, no digui al seu marit ni a la meva germana, ni a la meva neboda, ni a la senyora...
SRA. CINI: ...Cini.
LAUDISI: ...Cini, com em veu perquè tots quatre li diran, ben altrament, que s'enganya mentre que vostè no s'enganya gens. Perquè jo sóc realment com vostè em veu, però això no priva, senyora meva, que jo no sigui també, realment, com em veuen el seu marit, la meva germana, la meva neboda i la senyora...
SRA. CINI: ...Cini.

(Del llibre de Luigi Pirandello, És així, si us ho sembla. Barcelona: Institut del Teatre, 1983, p. 14-17)
 

* * *
 

ESCENA II

TONETA, ARGAN

TONETA.- (Entrant.) Ja va!
ARGAN.- Gossota! Mala pell!
TONETA.- (Fent com si s'hagués donat un cop de cap) Quin dimoni de neguit, també! Feu anar la gent tan adelerada que m'he donat un cop de cap al cantell d'un finestró.
ARGAN.- (Enfurit.) Traïdora!
TONETA.- (Per interrompre'l i privar-li de cridar, es queixa tot dient.)Ai, ai!...
ARGAN.- (Enfurit.) Fa...
TONETA.- Ai, ai!...
ARGAN.- Fa una hora que...
TONETA.- Ai, ai!...
ARGAN.- ...que te n'has anat...
TONETA.- Ui, ui!
ARGAN.- Calla, barruda, quan jo et renyo!
TONETA.- A fe de món que sí, amb el mal que m'he fet!
ARGAN.- M'has fet esgargamellar, mala pesta!
TONETA.- I vós m'heu fet fer un cap nou, ves! L'una cosa va per l'altra. Estem tants a tants.
ARGAN.- Com s'entén, bruixa?
TONETA.- Si em renyeu ploraré.
ARGAN.- Deixar-me sol, traïdora!...
TONETA.- (Sempre per interrompre'l.) Ai, ai!
ARGAN.- Però que vols que...?
TONETA.- Ui, ui!
ARGAN.- Encara no em podré donar el gust ni de renyar-la, jo!
TONETA.- Renyeu fins que n'estigueu tip, no em fa res.
ARGAN.- Me'n prives interrompent-me a cada punt, gossota!
TONETA.- Si vós us voleu donar el gust de renyar, jo bé em puc donar el de plorar. I cadascú el seu. No és pas gaire, això, oi? Ai, ui, ai!
ARGAN.- Haig de passar per l'adreçador tant sí com no! Treu-me això d'aquí, beneita, treu-me això d'aquí. (S'alça i li dóna les fitxes i els comptes de l'apotecari.) ¿Ha fet bon efecte la lavativa, avui?
TONETA.- La lavativa?
ARGAN.- Sí. He fet força bilis?
TONETA.- En bona fe que...! No m'hi fico, jo, en aquestes coses. Qui hi ha de ficar el nas és el senyor Ensumeta, que és qui en treu el profit.
ARGAN.- Tingueu-me a punt un brou per a l'altra que m'haig de donar aviat.
TONETA.- El que és aquest senyor Ensumeta i aquest senyor Purgueta ja s'hi repengen i diverteixen bé, amb el vostre cos; hi han trobat una bona vaca per munyir. I voldria que em diguessin quin mal teniu perquè us facin tants remeis.
ARGAN.- Calleu, ignorant. ¿Que us penseu que sou vós qui ha de vigilar les disposicions de la medicina? Apa, aneu i feu venir la meva filla, que li haig de dir una cosa.
TONETA.- Mireu, ara ve. Sembla que us hagi endevinat el pensament.

(Del llibre de Molière, El malalt imaginari. Barcelona: Biblioteca Selecta, 1971, p. 115-117)
 

* * *
 

IX

L'endemà a migdia l'Amelia va fer cap a ca la Ginia, però com que en Severino era a taula amb ella, només van parlar del temps. Un cop al carrer, l'Amelia li va dir que aquell matí havia anat a veure una pintora que li havia donat feina. Per què no hi venia ella també? Aquella ximpleta volia fer un quadre de dues dones abraçades i podrien posar junes.
–¿Per què no es pinta ella mateixa mirant-se a un mirall? –li va respondre la Ginia.
–Vols que es posi a pintar nua? –va dir l'Amelia, enriolada.
La Ginia li va contestar que ella no podia sortir de l'obrador quan volia.
–És que aquesta pintora ens pagarà, saps? –va dir l'Amelia–. És un quadre que durarà molt i, si no hi véns tu, tampoc no se'm quedarà a mi.
–No en té prou amb tu sola?
–Han de ser dues dones que lluiten, ¿comprens? Han de ser dues. És un quadre gran. Només cal que ens hi posem com si balléssim.
–Jo no vull posar –va dir la Ginia.
–De què tens por? Ella també és una dona.
–No, no ho vull.

Van discutir fins que van arribar a la parada del tramvia, i l'Amelia va començar a preguntar-li què es pensava que hi duia, sota el vestit, per a tenir-ho desat com el Santíssim. Parlava rabiosa, sense mirar-la. La Ginia no responia. Però quan l'Amelia li va dir que, per al Barbeta, ella, la Ginia, hauria acceptat de despullar-se, se li va posar a riure a la cara.

Es van separar de tan mala manera que es veia que l'Amelia no la perdonaria. Però la Ginia, que de bon començament va arronsar les espatlles, un moment va tenir por que l'Amelia no li hagués fet una broma amb en Guido i en Rodrigues, i no estava pas segura que en Guido fos tan ingenu de no riure-se'n ell i tot. "Per a ell sí que posaria, si ho volgués", pensava. Però sabia prou bé que l'Amelia era més ben feta que ella i que un pintor l'havia de preferir. L'Amelia era més dona.

(Del llibre de Cesare Pavese, El bell estiu. Barcelona: Proa, 1967, p. 87-88)