Jahvé totpoderós contempla la creació
el primer divendres o el primer dissabte,
i pensa en un ésser preciós;
potser l'inspira el diable.
I amb una mà, d'un xic de pols,
féu l'home, i li bufà
pels narius una ànima
dòcil, a imatge seva.
I descansà.

(Del llibre A l'oreig del capvespre. Barcelona: Francesc Casamajor, 1971)

* * *

BOLERO

Oh, entre totes les dones, tu, Sònia!,
espill d'amor, deu fecunda,
els teus ulls de calcedònia
ornats de xamosa funda
celen delits de begònia

Freire ressuscitada, pastorívola,
compondré ta santimònia
humilment i germanívola,
portent de la cerimònia!,
més que mestressa, mestrívola!

Mel i mató de blaníssima obaga,
papallona vagarívola,
ja la correrem la daga,
que passejo senyorívola,
a llarg tret i amb ziga-zaga.

De l'estirp de l'Atlàntida patrícia
el rossinyol t'afalaga
i t'ofrenes de novícia
que mastega pastanaga
entre el ioga i la letícia.

Has enrunat el nauta i el prevere,
i l'ànima excrementícia
del grimpador de carrera,
perquè tu no tens malícia
ni el demble de vironera.

Poesia i benestar, dea erràtica,
enllorden la troposfera
de la túnica dalmàtica
que dus a la jardinera
on ventilem la temàtica.

Nua –en la boscúria profunda–
m'has ensenyat la gramàtica
de la glossa més rotunda,
acrobàtico-espermàtica.
I ara caus meditabunda.

Oh, entre totes les dones, tu, Sònia!,
................................................


ONCLE JOAN

Cohibit per la família
entre el cel i el sòl planer
m'explicaven què era un oncle:
un tipus de tresorer.
Ha de viure d'unes rendes
de les quals jo sucaré.
Ha de fugir de Vallcarca
i passar-se a l'estranger,
o embarcar-se molt de pressa
amb la dona i amb joier,
alimentar els burgalesos
i tornar fet un negrer.
Puix prové d'estirp de lladres,
tots plutòcrates potser,
que s'instauren uns als altres
amb títols de botifler,
té principis de pel·lícula,
és paternal amb diner,
els ideals se li esmunyen
i fent l'humor és groller.
Ah!, si alguna cosa falla
d'instituts n'hi ha un femer
tant ficats dins de l'església
com al bell mig del carrer.

Cohibit per la família
entre el cel i aquest terrer
m'explicaven què era un oncle:
Quina angúnia! No en vull ser!

Però vet aquí que un dia
un celta amic em digué:
Català, tu tens un oncle.

No m'emprenyis, li vaig fer.

Mira't La Fam, mal novici,
d'aquest Joan Oliver
que no amaga cap orella
i treballa de bracer.

Ja tenia barba blanca
quan me'l vaig topar primer:
una ossada fidedigna
i el puny imprès a un fitxer,
i si omplia alguna instància
el fur mullava el paper,
puix la fama perd la fama
si no claudica ben bé.

Meravellat de l'exemple
–clap pur en cèlic merder
veig compatible fer d'oncle
i alhora ser davanter.

(Del llibre Poesia prima. Barcelona: Ed. 62, 1986)

* * *

LA NATURA S'ACOSTA

Til·lers, castanyers, pit-rojos, garses, corbs,
fums letals d'Avonmouth, pont del Severn,
Abergavenny, Llanhamlach, el riu Usk, el canal, sol
i núvols, el dia s'enfosquiex, la natura s'acosta,
obre la seva boca sensual, tendra. Si deixo de ser,
aquest jo terrer m'engolirà amorosament.


ASTÚCIA

Servo el silenci.
El servaré fins al darrer minut,
aquest darrer minut inajornable
que és el silenci que sóc jo
que és la solitud que sóc jo.
Aleshores ja no em caldrà l'astúcia:
ja podré trobar en aquest món
petit i letal una plenitud
nova, estranya. La de qui diu:
«només vull la pau amb mi mateix
i tant de bo els "meus", els susceptibles,
no la ressentin»,
i ho diu amb cara innocent...
L'astúcia, la dono a qui –com jo feia–
vol construir ponts invisibles.

És clar que si m'indulten...


SI EM MORO

Dido: By all that's good, no more!
Nahum Tate
Si em moro, recorda que allò que veus de mi
no sóc jo, per més que t'ho recordi.
Si em moro, venta la pols
que pot alçar el meu nom.
Al capdavall sóc pare dels meus fills,
res més. Però, a qui sorprèn que cridi
visca la vida!, mentre tu i jo llancem
espurnes d'amor? M'agrada sentir-te riure,
m'agrades de bon humor.
No imitis mai a Dido! Ni Eneas valia la pena!

(Del llibre Bitllet de tornada. Barcelona: Empúries, 1990)