I el tren ascendia cap a Fontclara i allí baixaves tu amb tots els paquets, mocadors de fer farcells i una maleta de cànem; poques dones al món saben portar tants paquets com tu, i tot perquè ni la mare, ni ningú a casa, no gosava imposar-los a l'àvia o al xofer perquè els podria atacar els nervis. I ella deia: "Bitllo-bitllo, tot això que ho portin les minyones", i ell somreia, s'ajustava la gorra, s'asseia al volant i sortíem sense tenir temps de dir adéu-siau a ningú, ens educaven a tenir pressa, com si l'estiu de tres mesos ens esperés impacientment: jo amb els botons de futbol a la butxaca, no fos que es quedessin allà a la vorera.

I tu, Pè, baixaves del tren i tothom et saludava i tu saludaves tothom, sempre seriosa, a tu no et calia que t'anessin a rebre. El cap d'estació movia la bandera, la noia de can Pixaví s'oferia a portar-te algun farcell i tu no ho acceptaves, hi havia el noi de ca Les Velles, i el del bar, potser també el Met Nasi o algú de ca l'Arquer, pastisseria, la propietària de la qual era germana teva i no entenia per què portaves aquella vida, i et deia cada any, referint-se a nosaltres: "Deixa'ls, deixa'ls, prou has fet per a ells, i no t'ho agrairan mai –anava encertada?–, que aquí et podràs donar bona vida." Però tu eres tossudíssima, i li deies que de cap de les maneres ens deixaries, que la teva vida érem nosaltres i treballar, i pensaves en la penitènca que meritaven els pecats que havies comès, com si clamessin al cel, que diuen: és a dir, com si clamessin a la terra, que és molt més gruixut.

Xino-xano feies el mig quilòmetre que separava l'estació de la torre i tenies un déu-vos-guard per al cordovès guardagulles i entraves per la porta de la masoveria a la part de baix de la casa, i a en Claudi sí que li deixaves que et portés algun paquet fins a dalt, malgrat que et repel·lien els seus me-cago-en-déus i la seva pudor de vi.

Nosaltres arribàvem al gran reixat de dalt, ningú no es movia del cotxe, el xofer tocava la botzina insistentment i la tanca s'obria per art de serventa i ens rodejaven les minyones i els masovers, i tot era senyora amunt i senyora avall, i l'àvia repetia: "aquests peus meus no em deixen viure". Li dien que al poble tothom ja estava avisat: el callista, la pentinadora, la cosidora, el carnisser, l'herbolari, el vigilant, el metge... I així començava el seu estiueig tot tenint per principal noticiero del poble la Fina, la masovera, que la informava de les xafarderies especialment a l'hora d'esmorzar, quan l'àvia no compartia la taula amb els fills i néts. Poc s'imaginava la Fina la gran desgàcia que un dia hauria de comunicar-li, i que va fer trasbalsar tota la torre.

Aquella torre, Pè, que feia pocs ays en Claudi masover, com un autèntic amo, va obrir tàcitament als refugiats que anaven cap a França guillant de la persistent negror que va tornar a tacar tot el mapa de les Espanyes: torre que quan l'àvia, i sir Ramon, i l'altre oncle, l'Oriol, i la mare, la varen recuperar, la fumigaren, inclòs en Claudi. ¿Què deies tu, Pè, a tot això? I ara, de nou, senyors i serventes passàvem cada dia el rosari abans de sopar.

(Del llibre La torre Bernadot. Barcelona: Ed. 62, 1986, p. 16-18)