Xulio Ricardo Trigo
Entrevistes
—Els protagonistes de les seves novel·les són de Ligàcia, en comptes de Galícia. Per què?
—Quan vaig plantejar-me d'escriure ficció vaig creure'm allò de "la teva pàtria és la teva infantesa" i les històries que se m'acudien passaven a Galícia, però jo n'estava molt lluny, de manera que la Galícia on passava tot era més aviat inventada, perquè eren els meus records, el que jo havia llegit, el que m'havien explicat... Vaig intentar crear un lloc amb el qual em trobés més còmode, i va ser tan senzill com canviar Galícia per Ligàcia. Ja hi ha tres o quatre novel·les que hi han passat, i crec que s'acabarà.
—Per què?
—Amb el pas del temps m'he adonat que la meva pàtria ja no és la meva infantesa sinó la meva llengua. He fet aquest salt i no em reconec en aquell que era. Els tres projectes que més o menys em volten pel cap passen a Catalunya.
—Canvia el nom, però quina diferència hi ha de Galícia a Ligàcia, perquè els carrers i les èpoques són molt semblants a les que coneixem...
—Entre totes aquestes referències geogràfiques, o de noms d'escriptors, artistes..., hi ha molts elements que són inventats. Hi un moment que es parla de certs escriptors, i alguns no existeixen, al costat d'altres que tenen els trets reconeixibles per tal que molts lectors de literatura gallega o argentina sàpiguen qui són. Al darrere de la història que passa a Compostel·la hi ha també tota la història del nacionalisme gallec d'aquells anys; molts personatges no mantenen el nom però es basa en fets que van passar.
—Quins vincles té amb l'Argentina?
—Hi tinc família, a l'Argentina. El meu besavi va decidir fer-se fuster, llavors va emigrar a l'Argentina, on va muntar una fusteria bestial que extreia arbres de la Pampa i més tard va tornar a Galícia. Tota la fusteria de la plaça Major de Betanzos, el poble on vaig néixer, amb balconades de fusta, molt comunes a Galícia, les va fer el meu besavi. Jo vaig anar-hi quan era petit, també, però va ser un viatge d'anada i tornada.
—És un llibre molt marcat per l'estructura...
—Últimament les novel·les no s'estan construint. N'hi ha que estan molt bé de llenguatge, que arribes fins al final perquè estan molt ben escrites, però no tenen l'estructura necessària d'una novel·la complexa, que no té per què ser complicada. Ara vindran una altra vegada els sud-americans i ens tornaran a ensenyar què és una novel·la construïda? A la literatura catalana alguns ho estan fent, com Jaume Cabré, però falten grans novel·les que vagin més enllà de la narració. A mi m'agrada fer aquesta mena d'històries en les quals diferents trames o temps narratius es van influint. La meva generació va beure molt dels sud-americans. Jo intento quedar-me amb la fabricació d'una novel·la i treure tot el que aquests tenien de complex pel que fa a un llenguatge excessiu. Vargas Llosa, per exemple, és un novel·lista esplèndid i un personatge nefast, però les tres o quatre primeres novel·les estaven molt ben construïdes.
—Quan beu de la realitat per situar l'acció, intenta explicar una època i un lloc o fer-ne una recreació en clau mítica?
—Els escriptors, almenys en el meu cas, juguem molt amb aquelles històries que ens han explicat. Vaig passar la infantesa sentint històries sobre l'Argentina. A casa, la meva àvia, fins i tot, si es cantava alguna cosa era un tango, perquè ella hi havia viscut fins als vint anys. Un escriptor en el fons parla de les històries personals i de les que li han explicat. El tema del nacionalisme crec que em colpeix molt perquè m'hauria agradat de viure'l. En aquell moment era molt jove i vivia a València, on el nacionalisme no existia, és un tema que sempre m'ha atret i és un passat que em sedueix, igual que hi ha altres passats a la mateixa Galícia que no m'atreuen gens. Perquè agafem cada punt de confluència per a les nostres històries ja seria el tema d'una tesi més aviat psicoanalítica.
—Què li ha interessat, de l'exili?
—L'exili està directament relacionat amb el viatge. Tots els meus llibres, d'alguna manera, van néixer en un viatge: quan et mous de casa, i per això no cal ser escriptor, canvia de tal manera la percepció de les coses, l'atenció que hi posem, que es converteix en una possibilitat creativa. L'exili és més permanent que un viatge temporal, però descol·loca totalment la teva existència. Després d'haver sentit tantes històries sobre exiliats m'atreia moltíssim. Suposava també donar solta a la imaginació que sempre m'ha provocat la literatura argentina, des de Macedonio Fernández fins a Roberto Arlt, Julio Cortázar i Silvina Ocampo, alguns de molt coneguts i d'altres que no tant.
—Viatjar, i sobretot exiliar-se, permet de construir una nova persona, que també és el que fa un escriptor en una novel·la.
—Fa molts anys que totes les novel·les que publico les vull titular Impostura, tot i que encara no ho he fet. En l'exili un pot ser un mateix, però a ningú no li importarà gaire que siguis un altre, i això és una oportunitat. Per això les dues protagonistes de la novel·la marxen en un moment determinat, per ser unes altres.
—Sophie es reinventa, però Carme esdevé amb prou feines una mestressa de casa... Tot i que volia ser escriptora.
—Però sempre hi ha l'última oportunitat. Un dels temes que em voltava quan escrivia la novel·la és la història circular, les vides paral·leles. Amb el temps he arribat a creure que passen: per molt que tinguis exemples al voltant o t'hagin advertit, sempre hi ha un oblit, i després tornes a caure en les mateixes trampes i moltes vides es repeteixen. A la meva família hi ha alguns exemples d'ensopegar sempre amb la mateixa pedra quan tenien exemples per no fer-ho. La novel·la parla d'això: construir una Carme Leira que podria il·lustrar la idea de la història com un cicle. En tot cas, la ficció, més que comunicar idees pròpies, ha d'intentar mostrar un món i que sigui el lector el que en tregui el que vulgui. És una concepció més adequada a un text poètic en el qual les sensacions que pot extreure la poesia el lector les interpreta com vol, però quan t'identifiques amb una novel·la és quan hi pots posar de la teva part i del que tu voldries viure-hi.
—La literatura té molta importància, a la mateixa novel·la... I a la vida?
—Un dels handicaps més bèsties que es troba qualsevol creador, ja sigui un escriptor, escultor o pintor, és que en un moment determinat s'adona que si és ambiciós hauria de dedicar absolutament tota la seva vida al que està fent, perquè si no, sap positivament que no arribarà on vol arribar, ni tan sols a les portes.
—Però l'art també s'ha d'alimentar de la vida...
—Sense vida no hi ha creació, però si vols fer una gran novel·la necessites deu anys de la teva vida només dedicats a això. És una disjuntiva apassionant que tinc present contínuament. Què és millor, anar-te'n amb la teua filla a fer un tomb o dir-li que miri la tele perquè estàs treballant? Quan arribes a una certa edat t'adones que et queden una sèrie d'anys i t'abelleix de fer certes coses que saps que són el que més desitges... Però què fas amb tota la resta? Alhora, quants pintors han tingut una grandíssima passió per pintar i després no han arribat absolutament a res? És complicat, els artistes som persones a extingir! [Riu.]
—Al llibre hi ha també una relació de mestratge com ja no es veuen... S'han extingit, també?
—No m'agradaria que fossin d'una altra època, tot i que sé que ara és molt més difícil que un escriptor jove s'apropi a un de més gran i intenti aprendre'n o compartir-hi algunes experiències. Aquesta relació, que també s'estableix en d'altres novel·les meves, té una raó, i és que jo vaig rebre molta ajuda de molta gent, concretament de dos o tres escriptors que em van suposar moltíssim, i sense aquesta relació jo no seria el mateix. Crec en els mestratges, tot i que potser més en l'amistat, que entre creadors pot ser a qualsevol edat, no té per què ser necessàriament algú de la teva generació. S'ha perdut bastant, en part, perquè pensem que hi ha altres mitjans d'arribar a les coses; pensem que per veure documentals televisius sabem d'animals. La relació entre Darío i el professor Fontela és un homenatge als mestres de debò. I en el mestratge també hi té un paper molt important la memòria, en què incorporem tot el que hem vist, llegit o viscut, un pòsit d'experiències. Fins i tot la memòria dels somnis; alguns dels meus escenaris són somnis de quan era petit i que encara són un misteri, però els he incorporat a la literatura.
—Després de l'oblit parla de la memòria des del mateix títol...
—És la meva modesta intenció. També per això he volgut una novel·la tan estructurada, amb tants vasos comunicants... Fer un conjunt amb tota l'experiència possible i crear una realitat paral·lela, que no és la realitat en absolut.
—"Una escriptora és la que posa els fonaments als desordres del món", diu un dels personatges...
—Més com a construcció d'un món possible que no com a recreació del món real. Les novel·les no han de reflectir la realitat, han de funcionar per si mateixes amb autonomia, i per això necessiten molts elements que cal posar en confluència...
—Avui en dia estem tan connectats que és difícil desconnectar de la civilització i reinventar-nos.
—Sí, però el que s'està perdent sobretot és la capacitat de la gent de dir: "Vull perdre'm." I en el moment que perdem això ja ho hem perdut tot. La vida no ens presenta la necessitat, ens aboca a anar els caps de setmana a uns grans magatzems, però és fonamental perdre's. Aquí entra el viatge. Amb l'exili, a més, ets una persona nova en un entorn nou i pot ser també una manera de viure moltes vides, en paral·lel amb la literatura, ja que si ets un gran lector de novel·les acabaràs vivint moltes vides. Si tens un cul que no para quiet en cap seient també podries viure moltes vides. Viatjar pot ser més atractiu que escriure una novel·la, perquè et pots muntar una altra vida sense l'esforç d'escriure ni una ratlla.
—Fa deu anys que va publicar la primera novel·la. Com valora aquest temps?
—Haig de fer una valoració negativa, en el sentit de com està de mal articulada la cultura catalana. El 1995 vaig publicar La desaparició d'Evelyn a Planeta Barcelona, amb cert ressò, i després vaig publicar tres novel·les al País Valencià: a Catalunya encara sóc el de la primera novel·la. Si una cosa li falla a Catalunya i als Països Catalans és una idea global, que comuniqui la cultura que es fa als diferents llocs, però això no passa.
—Els Països Catalans estan mancats de comunicació malgrat la globalització.
—Però això no passa. Això entra també dins la comarcalització de la cultura, fins al punt que es demana a una editorial que certs llibres es publiquin amb uns modismes concrets perquè en el poble on volen vendre'ls es parla així... Això és matar la cultura, la llengua i absolutament tot. Ens falta la idea global, en comptes d'una idea metafísica dels Països Catalans. Si anessis un mes a viure al País Valencià veuries que cada dia està més perdut.
—Alguna cosa bona deu haver passat en deu anys...
—També hi ha una altra valoració d'aquests deu anys, i és que escriure novel·les costa molt, i si de veritat has de fer-ho bé has de dedicar-hi tota l'existència, i tot i que em confirmo com a novel·lista no sé si he fet tot el que hauria calgut en aquests deu anys. Estem en el camí. També és agradable adonar-me que a mesura que passa el temps sóc una mica més capaç. Estic content d'haver publicat a partir dels 35 anys, i no abans, perquè recordo el que escrivia abans i no haurien donat el to.
—La poesia ha tingut un paper important a la seva vida.
—La poesia em va ajudar a matar el cuc de publicar. Em vaig ajuntar amb poetes i em deien que ho feia bé, i crec que la poesia m'ha ajudat molt a escriure narrativa. Tot i que sigui una mica tòpic, en una novel·la no cal que cada frase sigui exactament perfecta, però un vers ha d'aspirar a la perfecció, i això t'ajuda molt a l'hora de veure els textos narratius d'una manera més rigorosa. Al primer paràgraf d'una novel·la molt recent d'un autor que no diré hi vaig trobar fins a cinc consonàncies en només sis o set ratlles! Això fa mal. Existeix un ritme del llenguatge narratiu, i si comences a posar-li pedretes un s'entrebanca. La poesia ajuda a veure el text de manera diferent i que narrar no és només escriure una frase darrera l'altra, sinó que entre elles hi ha una relació, que també és fonètica, cosa que no sempre tenen en compte els narradors.
—Per què tants escriptors comencen amb la poesia i després l'abandonen per la narrativa?
—Ja m'agradaria saber-ho. Possiblement als escriptors al començament els resulta més fàcil enfrontar-se a la mesura del poema que no pas a la de la novel·la. Quan ets jove ets capaç d'abastar l'univers d'un poema, però no és tan fàcil abastar el d'una novel·la. Segurament és una raó per la qual és possible fer un molt bon poema sent molt jove, però és molt més difícil fer una gran novel·la; a la història hi ha molts més casos de grans poetes molt joves que no pas de grans novel·listes joves. Evidentment pot tenir el mateix valor un poema que una novel·la, però el poema és més abastable, tot i que això no el fa més fàcil. Un dels grans problemes d'escriure una novel·la és que arriba un moment que tens dues-centes pàgines i et lleves de matí i no saps per on començar a pensar. Abastar de cop tot el món que hi ha en una novel·la et pot fer tornar boig.
(Francesc Bombí-Vilaseca: «Xulio Ricardo Trigo: "La meva pàtria no és la meva infantesa sinó la meva llengua"», Avui (Barcelona), 7 d'abril de 2005)
—Quan vaig plantejar-me d'escriure ficció vaig creure'm allò de "la teva pàtria és la teva infantesa" i les històries que se m'acudien passaven a Galícia, però jo n'estava molt lluny, de manera que la Galícia on passava tot era més aviat inventada, perquè eren els meus records, el que jo havia llegit, el que m'havien explicat... Vaig intentar crear un lloc amb el qual em trobés més còmode, i va ser tan senzill com canviar Galícia per Ligàcia. Ja hi ha tres o quatre novel·les que hi han passat, i crec que s'acabarà.
—Per què?
—Amb el pas del temps m'he adonat que la meva pàtria ja no és la meva infantesa sinó la meva llengua. He fet aquest salt i no em reconec en aquell que era. Els tres projectes que més o menys em volten pel cap passen a Catalunya.
—Canvia el nom, però quina diferència hi ha de Galícia a Ligàcia, perquè els carrers i les èpoques són molt semblants a les que coneixem...
—Entre totes aquestes referències geogràfiques, o de noms d'escriptors, artistes..., hi ha molts elements que són inventats. Hi un moment que es parla de certs escriptors, i alguns no existeixen, al costat d'altres que tenen els trets reconeixibles per tal que molts lectors de literatura gallega o argentina sàpiguen qui són. Al darrere de la història que passa a Compostel·la hi ha també tota la història del nacionalisme gallec d'aquells anys; molts personatges no mantenen el nom però es basa en fets que van passar.
—Quins vincles té amb l'Argentina?
—Hi tinc família, a l'Argentina. El meu besavi va decidir fer-se fuster, llavors va emigrar a l'Argentina, on va muntar una fusteria bestial que extreia arbres de la Pampa i més tard va tornar a Galícia. Tota la fusteria de la plaça Major de Betanzos, el poble on vaig néixer, amb balconades de fusta, molt comunes a Galícia, les va fer el meu besavi. Jo vaig anar-hi quan era petit, també, però va ser un viatge d'anada i tornada.
—És un llibre molt marcat per l'estructura...
—Últimament les novel·les no s'estan construint. N'hi ha que estan molt bé de llenguatge, que arribes fins al final perquè estan molt ben escrites, però no tenen l'estructura necessària d'una novel·la complexa, que no té per què ser complicada. Ara vindran una altra vegada els sud-americans i ens tornaran a ensenyar què és una novel·la construïda? A la literatura catalana alguns ho estan fent, com Jaume Cabré, però falten grans novel·les que vagin més enllà de la narració. A mi m'agrada fer aquesta mena d'històries en les quals diferents trames o temps narratius es van influint. La meva generació va beure molt dels sud-americans. Jo intento quedar-me amb la fabricació d'una novel·la i treure tot el que aquests tenien de complex pel que fa a un llenguatge excessiu. Vargas Llosa, per exemple, és un novel·lista esplèndid i un personatge nefast, però les tres o quatre primeres novel·les estaven molt ben construïdes.
—Quan beu de la realitat per situar l'acció, intenta explicar una època i un lloc o fer-ne una recreació en clau mítica?
—Els escriptors, almenys en el meu cas, juguem molt amb aquelles històries que ens han explicat. Vaig passar la infantesa sentint històries sobre l'Argentina. A casa, la meva àvia, fins i tot, si es cantava alguna cosa era un tango, perquè ella hi havia viscut fins als vint anys. Un escriptor en el fons parla de les històries personals i de les que li han explicat. El tema del nacionalisme crec que em colpeix molt perquè m'hauria agradat de viure'l. En aquell moment era molt jove i vivia a València, on el nacionalisme no existia, és un tema que sempre m'ha atret i és un passat que em sedueix, igual que hi ha altres passats a la mateixa Galícia que no m'atreuen gens. Perquè agafem cada punt de confluència per a les nostres històries ja seria el tema d'una tesi més aviat psicoanalítica.
—Què li ha interessat, de l'exili?
—L'exili està directament relacionat amb el viatge. Tots els meus llibres, d'alguna manera, van néixer en un viatge: quan et mous de casa, i per això no cal ser escriptor, canvia de tal manera la percepció de les coses, l'atenció que hi posem, que es converteix en una possibilitat creativa. L'exili és més permanent que un viatge temporal, però descol·loca totalment la teva existència. Després d'haver sentit tantes històries sobre exiliats m'atreia moltíssim. Suposava també donar solta a la imaginació que sempre m'ha provocat la literatura argentina, des de Macedonio Fernández fins a Roberto Arlt, Julio Cortázar i Silvina Ocampo, alguns de molt coneguts i d'altres que no tant.
—Viatjar, i sobretot exiliar-se, permet de construir una nova persona, que també és el que fa un escriptor en una novel·la.
—Fa molts anys que totes les novel·les que publico les vull titular Impostura, tot i que encara no ho he fet. En l'exili un pot ser un mateix, però a ningú no li importarà gaire que siguis un altre, i això és una oportunitat. Per això les dues protagonistes de la novel·la marxen en un moment determinat, per ser unes altres.
—Sophie es reinventa, però Carme esdevé amb prou feines una mestressa de casa... Tot i que volia ser escriptora.
—Però sempre hi ha l'última oportunitat. Un dels temes que em voltava quan escrivia la novel·la és la història circular, les vides paral·leles. Amb el temps he arribat a creure que passen: per molt que tinguis exemples al voltant o t'hagin advertit, sempre hi ha un oblit, i després tornes a caure en les mateixes trampes i moltes vides es repeteixen. A la meva família hi ha alguns exemples d'ensopegar sempre amb la mateixa pedra quan tenien exemples per no fer-ho. La novel·la parla d'això: construir una Carme Leira que podria il·lustrar la idea de la història com un cicle. En tot cas, la ficció, més que comunicar idees pròpies, ha d'intentar mostrar un món i que sigui el lector el que en tregui el que vulgui. És una concepció més adequada a un text poètic en el qual les sensacions que pot extreure la poesia el lector les interpreta com vol, però quan t'identifiques amb una novel·la és quan hi pots posar de la teva part i del que tu voldries viure-hi.
—La literatura té molta importància, a la mateixa novel·la... I a la vida?
—Un dels handicaps més bèsties que es troba qualsevol creador, ja sigui un escriptor, escultor o pintor, és que en un moment determinat s'adona que si és ambiciós hauria de dedicar absolutament tota la seva vida al que està fent, perquè si no, sap positivament que no arribarà on vol arribar, ni tan sols a les portes.
—Però l'art també s'ha d'alimentar de la vida...
—Sense vida no hi ha creació, però si vols fer una gran novel·la necessites deu anys de la teva vida només dedicats a això. És una disjuntiva apassionant que tinc present contínuament. Què és millor, anar-te'n amb la teua filla a fer un tomb o dir-li que miri la tele perquè estàs treballant? Quan arribes a una certa edat t'adones que et queden una sèrie d'anys i t'abelleix de fer certes coses que saps que són el que més desitges... Però què fas amb tota la resta? Alhora, quants pintors han tingut una grandíssima passió per pintar i després no han arribat absolutament a res? És complicat, els artistes som persones a extingir! [Riu.]
—Al llibre hi ha també una relació de mestratge com ja no es veuen... S'han extingit, també?
—No m'agradaria que fossin d'una altra època, tot i que sé que ara és molt més difícil que un escriptor jove s'apropi a un de més gran i intenti aprendre'n o compartir-hi algunes experiències. Aquesta relació, que també s'estableix en d'altres novel·les meves, té una raó, i és que jo vaig rebre molta ajuda de molta gent, concretament de dos o tres escriptors que em van suposar moltíssim, i sense aquesta relació jo no seria el mateix. Crec en els mestratges, tot i que potser més en l'amistat, que entre creadors pot ser a qualsevol edat, no té per què ser necessàriament algú de la teva generació. S'ha perdut bastant, en part, perquè pensem que hi ha altres mitjans d'arribar a les coses; pensem que per veure documentals televisius sabem d'animals. La relació entre Darío i el professor Fontela és un homenatge als mestres de debò. I en el mestratge també hi té un paper molt important la memòria, en què incorporem tot el que hem vist, llegit o viscut, un pòsit d'experiències. Fins i tot la memòria dels somnis; alguns dels meus escenaris són somnis de quan era petit i que encara són un misteri, però els he incorporat a la literatura.
—Després de l'oblit parla de la memòria des del mateix títol...
—És la meva modesta intenció. També per això he volgut una novel·la tan estructurada, amb tants vasos comunicants... Fer un conjunt amb tota l'experiència possible i crear una realitat paral·lela, que no és la realitat en absolut.
—"Una escriptora és la que posa els fonaments als desordres del món", diu un dels personatges...
—Més com a construcció d'un món possible que no com a recreació del món real. Les novel·les no han de reflectir la realitat, han de funcionar per si mateixes amb autonomia, i per això necessiten molts elements que cal posar en confluència...
—Avui en dia estem tan connectats que és difícil desconnectar de la civilització i reinventar-nos.
—Sí, però el que s'està perdent sobretot és la capacitat de la gent de dir: "Vull perdre'm." I en el moment que perdem això ja ho hem perdut tot. La vida no ens presenta la necessitat, ens aboca a anar els caps de setmana a uns grans magatzems, però és fonamental perdre's. Aquí entra el viatge. Amb l'exili, a més, ets una persona nova en un entorn nou i pot ser també una manera de viure moltes vides, en paral·lel amb la literatura, ja que si ets un gran lector de novel·les acabaràs vivint moltes vides. Si tens un cul que no para quiet en cap seient també podries viure moltes vides. Viatjar pot ser més atractiu que escriure una novel·la, perquè et pots muntar una altra vida sense l'esforç d'escriure ni una ratlla.
—Fa deu anys que va publicar la primera novel·la. Com valora aquest temps?
—Haig de fer una valoració negativa, en el sentit de com està de mal articulada la cultura catalana. El 1995 vaig publicar La desaparició d'Evelyn a Planeta Barcelona, amb cert ressò, i després vaig publicar tres novel·les al País Valencià: a Catalunya encara sóc el de la primera novel·la. Si una cosa li falla a Catalunya i als Països Catalans és una idea global, que comuniqui la cultura que es fa als diferents llocs, però això no passa.
—Els Països Catalans estan mancats de comunicació malgrat la globalització.
—Però això no passa. Això entra també dins la comarcalització de la cultura, fins al punt que es demana a una editorial que certs llibres es publiquin amb uns modismes concrets perquè en el poble on volen vendre'ls es parla així... Això és matar la cultura, la llengua i absolutament tot. Ens falta la idea global, en comptes d'una idea metafísica dels Països Catalans. Si anessis un mes a viure al País Valencià veuries que cada dia està més perdut.
—Alguna cosa bona deu haver passat en deu anys...
—També hi ha una altra valoració d'aquests deu anys, i és que escriure novel·les costa molt, i si de veritat has de fer-ho bé has de dedicar-hi tota l'existència, i tot i que em confirmo com a novel·lista no sé si he fet tot el que hauria calgut en aquests deu anys. Estem en el camí. També és agradable adonar-me que a mesura que passa el temps sóc una mica més capaç. Estic content d'haver publicat a partir dels 35 anys, i no abans, perquè recordo el que escrivia abans i no haurien donat el to.
—La poesia ha tingut un paper important a la seva vida.
—La poesia em va ajudar a matar el cuc de publicar. Em vaig ajuntar amb poetes i em deien que ho feia bé, i crec que la poesia m'ha ajudat molt a escriure narrativa. Tot i que sigui una mica tòpic, en una novel·la no cal que cada frase sigui exactament perfecta, però un vers ha d'aspirar a la perfecció, i això t'ajuda molt a l'hora de veure els textos narratius d'una manera més rigorosa. Al primer paràgraf d'una novel·la molt recent d'un autor que no diré hi vaig trobar fins a cinc consonàncies en només sis o set ratlles! Això fa mal. Existeix un ritme del llenguatge narratiu, i si comences a posar-li pedretes un s'entrebanca. La poesia ajuda a veure el text de manera diferent i que narrar no és només escriure una frase darrera l'altra, sinó que entre elles hi ha una relació, que també és fonètica, cosa que no sempre tenen en compte els narradors.
—Per què tants escriptors comencen amb la poesia i després l'abandonen per la narrativa?
—Ja m'agradaria saber-ho. Possiblement als escriptors al començament els resulta més fàcil enfrontar-se a la mesura del poema que no pas a la de la novel·la. Quan ets jove ets capaç d'abastar l'univers d'un poema, però no és tan fàcil abastar el d'una novel·la. Segurament és una raó per la qual és possible fer un molt bon poema sent molt jove, però és molt més difícil fer una gran novel·la; a la història hi ha molts més casos de grans poetes molt joves que no pas de grans novel·listes joves. Evidentment pot tenir el mateix valor un poema que una novel·la, però el poema és més abastable, tot i que això no el fa més fàcil. Un dels grans problemes d'escriure una novel·la és que arriba un moment que tens dues-centes pàgines i et lleves de matí i no saps per on començar a pensar. Abastar de cop tot el món que hi ha en una novel·la et pot fer tornar boig.
(Francesc Bombí-Vilaseca: «Xulio Ricardo Trigo: "La meva pàtria no és la meva infantesa sinó la meva llengua"», Avui (Barcelona), 7 d'abril de 2005)