Xulio Ricardo Trigo
Comentaris d'obra
"«Or music heard so deeply / that it is not heard at all». La música, tan a dins sentida / que no se sent (T.S. Eliot-A. Susanna), invocada en forma de poema per a exorcitzar el més aspre i cru hivern, al caliu de la llar, amb els tions encesos del verb, i amb l'escalfor produïda per la seducció dels mots. Perquè és aquest un llibre on el silenci i la fascinació, l'enllumenament per la paraula, van plegats íntimament, on el vers és profundament meditat.
Als plecs de l'hivern és el primer llibre en la nostra llengua de Xulio Ricardo Trigo. No és estrany, doncs, que jo parle ara d’enlluernament, ni que la màgia del llenguatge cobre un sentit primigeni, car el poeta ha fet seua aquesta llengua per dret propi; qui pense, però, que açò sols és un pretext que pogués justificar estèrils temptatives errarà el tir: aquells que ja coneixíem l'obra de l'autor en llengua espanyola sabíem de l'art mesurat de la seua poesia, i ara s'ha aprofundit en aquest camí.
Acabe de parlar de 'mesura', abans havia parlat de silenci, de música interior. Aquest és, crec, un dels trets que caracteritzen la poesia de Trigo. Com deia el recentment desaparegut Frederic Mompou la seua «Música callada» era precisament així, perquè la seua audició era interna, secreta la seua emoció i «solament prenia forma sonora en les seues ressonàncies sota la gran volta freda de la nostra soledat». Així, també en la freda volta de la soledat el vers de Xulio Ricardo Trigo se'ns presenta acurat, pulcre, com un edifici que ha estat bastit quasi sense adonar-nos-en, on el silenci, l’espai en blanc, les pauses, tenen per elles mateixes un paper important en la composició del poema, en la seua íntima lectura. Lluny de jocs d'artifici, d’estranys funambulismes que solen estrellar-se en el buit, d'esculls i cants de sirena, el poeta tria el seu camí i no es desvia del seu propòsit final. Perquè, què és la poesia, sinó l'«Arte di tacere», com ben bé va escriure Vincenzo Cardarelli?"
(Ramon Guillem: «L'art de callar», dins Xulio Ricardo Trigo: Als plecs de l'hivern. Catarroja: Ajuntament de Catarroja, 1987, p. 7-8)
Als plecs de l'hivern és el primer llibre en la nostra llengua de Xulio Ricardo Trigo. No és estrany, doncs, que jo parle ara d’enlluernament, ni que la màgia del llenguatge cobre un sentit primigeni, car el poeta ha fet seua aquesta llengua per dret propi; qui pense, però, que açò sols és un pretext que pogués justificar estèrils temptatives errarà el tir: aquells que ja coneixíem l'obra de l'autor en llengua espanyola sabíem de l'art mesurat de la seua poesia, i ara s'ha aprofundit en aquest camí.
Acabe de parlar de 'mesura', abans havia parlat de silenci, de música interior. Aquest és, crec, un dels trets que caracteritzen la poesia de Trigo. Com deia el recentment desaparegut Frederic Mompou la seua «Música callada» era precisament així, perquè la seua audició era interna, secreta la seua emoció i «solament prenia forma sonora en les seues ressonàncies sota la gran volta freda de la nostra soledat». Així, també en la freda volta de la soledat el vers de Xulio Ricardo Trigo se'ns presenta acurat, pulcre, com un edifici que ha estat bastit quasi sense adonar-nos-en, on el silenci, l’espai en blanc, les pauses, tenen per elles mateixes un paper important en la composició del poema, en la seua íntima lectura. Lluny de jocs d'artifici, d’estranys funambulismes que solen estrellar-se en el buit, d'esculls i cants de sirena, el poeta tria el seu camí i no es desvia del seu propòsit final. Perquè, què és la poesia, sinó l'«Arte di tacere», com ben bé va escriure Vincenzo Cardarelli?"
(Ramon Guillem: «L'art de callar», dins Xulio Ricardo Trigo: Als plecs de l'hivern. Catarroja: Ajuntament de Catarroja, 1987, p. 7-8)
* * *
"La primera part [de Llegenda], «Llegenda», es desenvolupa de forma contrapuntística: cada poema es duplica en un haikú, com en un diàleg impossible entre la veu del cantor i el seu somni d'una plenitud que, per inaprehensible, queda simbolitzada en la «Prinesa adormida». Voler dir, voler posseir aquesta harmonia humana, fóra confondre-la amb la dels éssers no humans: amb «l'aroma recòndita dels cavalls», amb «els arbres, punts d'ancoratge a l'irreal». I com ressona ací la constant rilkiana del cor incomprensible de coses i animals!
De resultes d'aquell intent de possessió, aquesta esdevindrà impossible: «El foc ens torna nàufrags quan comença el periple», i el «colp d'ull inicial serà també l'últim». Tot i que el poeta retinga, «incapaç de l'adéu, cada nou embat de la tristesa», no podrà sinó complaure's en «la sentor de cendra de les coses», ni recrear-ne sinó «una vaga memòria». Més encara, en el poema final, s'acompleix, com en el mite, el destí del poeta: aquell conat d'harmonia que el menava a «imitar» la vida –els ulls d'Eurídice– en la «pàgina blanca», es torna en contra d'ell i l'aboca al silenci –«el cos roman alié a la puresa simple»– en què acaba la dansa frenètica dels «ecos», «duplicats» i «miralls» que el destrossa. [...]
Tot això, ho tematitza Trigo sense forçar les paraules, amb contundència mesurada, creant atmosferes que suggereixen el lieder postromàntic i sabent detectar corrents de fons que, tanmateix, no enterboleixen la superfície serena dels seus poemes. D'uns poemaris que ens conviden a repensar els límits de l'home i de l'art."
(Antoni Ferrer: «"Anima quodammodo omnia"», Saó (València), núm. 174, maig 1994, p. 61)
De resultes d'aquell intent de possessió, aquesta esdevindrà impossible: «El foc ens torna nàufrags quan comença el periple», i el «colp d'ull inicial serà també l'últim». Tot i que el poeta retinga, «incapaç de l'adéu, cada nou embat de la tristesa», no podrà sinó complaure's en «la sentor de cendra de les coses», ni recrear-ne sinó «una vaga memòria». Més encara, en el poema final, s'acompleix, com en el mite, el destí del poeta: aquell conat d'harmonia que el menava a «imitar» la vida –els ulls d'Eurídice– en la «pàgina blanca», es torna en contra d'ell i l'aboca al silenci –«el cos roman alié a la puresa simple»– en què acaba la dansa frenètica dels «ecos», «duplicats» i «miralls» que el destrossa. [...]
Tot això, ho tematitza Trigo sense forçar les paraules, amb contundència mesurada, creant atmosferes que suggereixen el lieder postromàntic i sabent detectar corrents de fons que, tanmateix, no enterboleixen la superfície serena dels seus poemes. D'uns poemaris que ens conviden a repensar els límits de l'home i de l'art."
(Antoni Ferrer: «"Anima quodammodo omnia"», Saó (València), núm. 174, maig 1994, p. 61)
* * *
"La prosa ha demostrat al llarg dels segles ser prou multiforme per a comprendre la narrativa, l'assaig, els dietaris, els llibres de viatges o les memòries, entre altres variants; però també pot ser prou flexible per a abastar molts d'aquests gèneres alhora. El present llibre de Xulio Ricardo Trigo, poeta, novel·lista i crític gallec resident a València –i un dels valors cada vegada més afermats de la nostra literatura–, ens ho demostra a bastament, combinació com és de diverses modalitats d'entre les esmentades. Dividida en dues parts, Dies a Compostel·la i Quadern de Queralbs –després d'una introducció de caire narratiu que en prefigura el caràcter llibresc–, l'obra recull les reflexions propiciades per sengles estades als indrets assenyalats als títols. En el primer cas, l'arribada amb tren, els volts pels carrerons, els àpats o les referències a la solitud emmarquen reflexions sobre el fet literari, tan aviat a l'entorn d'escriptors gallecs –Cunqueiro, Ferreiro o d'altres de menys coneguts, com Méndez Ferrín– com del Riba de Tres suites o de Josep M. Llompart. També inclou al·lusions musicals i, sobretot, cinematogràfiques en el que podríem definir, doncs, com una visió estètica del món amb l'estímul extern d'un viatge que tan sols és, però, l'incitament necessari per a la meditació intel·lectual.
Quelcom molt semblant passa amb la segona part, on l'escenari és Queralbs i el seu paisatge muntanyenc, i on la pluja o les excursions suposen els detonants de les observacions de l'autor, encara que aquestes es mostrin autònomes del context espacial i temporal en què s'han escrit. D'Augusto Monterroso o Macedonio Fernández a Estellés o Joan Fuster, o de Djuna Barnes a la novel·la nord-americana actual, l'amalgama d'autors que hi desfila confirma les paraules de Xulio Ricardo Trigo mateix: «L'eclecticisme d'aquesta fi de segle ha de concentrar-se a aprofitar del passat tot allò que sigui aprofitable; l'escriptor ha deixat de ser un combatent contra tendències concretes i busca, des d'estètiques ben diverses, un camí que pugui treure la literatura de l'ensopiment que pateix» (pàg. 218). Premi Enric Valor 1995, L'extensió del temps basteix en definitiva un univers mental que és també vital, perquè implica una visió del món a través de l'experiència lectora."
(Josep M. Ripoll: «Xulio Ricardo Trigo, L'extensió del temps», Serra d'Or (Barcelona), núm. 443, novembre 1996, p. 65)
Quelcom molt semblant passa amb la segona part, on l'escenari és Queralbs i el seu paisatge muntanyenc, i on la pluja o les excursions suposen els detonants de les observacions de l'autor, encara que aquestes es mostrin autònomes del context espacial i temporal en què s'han escrit. D'Augusto Monterroso o Macedonio Fernández a Estellés o Joan Fuster, o de Djuna Barnes a la novel·la nord-americana actual, l'amalgama d'autors que hi desfila confirma les paraules de Xulio Ricardo Trigo mateix: «L'eclecticisme d'aquesta fi de segle ha de concentrar-se a aprofitar del passat tot allò que sigui aprofitable; l'escriptor ha deixat de ser un combatent contra tendències concretes i busca, des d'estètiques ben diverses, un camí que pugui treure la literatura de l'ensopiment que pateix» (pàg. 218). Premi Enric Valor 1995, L'extensió del temps basteix en definitiva un univers mental que és també vital, perquè implica una visió del món a través de l'experiència lectora."
(Josep M. Ripoll: «Xulio Ricardo Trigo, L'extensió del temps», Serra d'Or (Barcelona), núm. 443, novembre 1996, p. 65)
* * *
"A La veritat cansa, el lector retroba les grans línies de la poètica de Xulio Ricardo Trigo, però des d'un to madur, amb un traç segur, com establint una complicitat amb els secrets de l'escriptura: «Faig secrets que només viuen entre línies.» A partir d'aquí, el gust per la cultura reflectit al llarg dels seus llibres de diverses maneres, i molt especialment a Lectures d'un segle (premi Salvador Espriu, Columna, 1993), obra amb què sembla relacionar-se internament la present, deixa pas al protagonisme absolut de la pintura. És com si Xulio descobrís una possibilitat de llenguatge en un moment en què, precisament, ha retrobat ell mateix la seva afecció de joventut per la tasca pictòrica. D'aquesta manera, observem simètricament distribuïts tres poemes titulats «Pintura». El primer és dedicat a Turner i resulta molt significatiu del que es proposa fer el poeta en aquest llibre: «Entens que algú hagi fet lliscar / la llapidera sobre una realitat / de marbre? Després del viatge, / com si es pogués escriure el món / amb paraules de color continu.» Aquest escriure l'experiència de la realitat des del domini de la coloració és l'objectiu mateix d'una obra que dóna primacia a la mirada subjectiva de l'artista sobre qualsevol altra pretensió de veritat."
(Vicenç Llorca: «Xulio Ricardo Trigo, La veritat cansa», Serra d'Or (Barcelona), núm. 558, juny 2006, p. 64)
(Vicenç Llorca: «Xulio Ricardo Trigo, La veritat cansa», Serra d'Or (Barcelona), núm. 558, juny 2006, p. 64)
* * *
"Ja fa més d'una quinzena d'anys que Xulio Ricardo Trigo lluita amb la canalització bifurcada de la seva energia creativa, en primer lloc, cap a la poesia i després cap a la narrativa. I, al marge, encara ha tingut temps per dedicar-se a la traducció literària, a la crítica i al dietarisme.
L'any passat [2005] va publicar les dues últimes mostres, una novel·la, Després de l'oblit, i un poemari, La veritat cansa, dels seus esforços per establir-se com a narrador i com a poeta de manera independent un gènere de l'altre. Xulio Ricardo Trigo no vol ser senzillament el poeta que escriu novel·les ni el narrador que fa poemes, sinó que vol ser poeta i narrador per dret propi. I davant els dos llibres publicats per l'autor al llarg del 2005 s'ha de dir que ha assolit plenament el seu objectiu.
La veritat cansa és un llibre breu (28 poemes), però intens. I té una intensitat que no és producte d'una flamarada puntual que ho crema tot i no deixa absolutament res, sinó d'unes bones brases que duren i duren. És un llibre madur i equilibrat que conté molta substància, una substància que es deixa anar pausadament, com una olor subtil, davant els lectors.
El recull funciona a dos temps. En el primer moment, amb tots els ressons pavesians de Lavorare stanca (Treballar cansa), el poeta afronta la feblesa de la condició humana («... som feristeles del fang») i les crues i dures certeses de la realitat («No hi ha cap esperança» o «La mort és l'escenari del poeta»). Trigo no defuig la veritat, sinó que reivindica tot allò, començant per la poesia mateixa («encara tremolen les paraules»), que va més enllà, com ara els somnis, la imaginació, l'exercici dels sentits i les emocions i el gaudi sostingut de la natura i de l'art.
D'una manera calladament valenta, commovedora, reconfortant i sincera, Xulio Ricardo Trigo ens demostra que, malgrat tot, encara hem d'aprendre a viure la vida. Un llibre per llegir-lo, per reflexionar-hi i per mirar de posar-lo a la pràctica.
(Sam Abrams: «La bona poesia no cansa», Avui. Cultura (Barcelona), 22-III-2006, p. 13)
L'any passat [2005] va publicar les dues últimes mostres, una novel·la, Després de l'oblit, i un poemari, La veritat cansa, dels seus esforços per establir-se com a narrador i com a poeta de manera independent un gènere de l'altre. Xulio Ricardo Trigo no vol ser senzillament el poeta que escriu novel·les ni el narrador que fa poemes, sinó que vol ser poeta i narrador per dret propi. I davant els dos llibres publicats per l'autor al llarg del 2005 s'ha de dir que ha assolit plenament el seu objectiu.
La veritat cansa és un llibre breu (28 poemes), però intens. I té una intensitat que no és producte d'una flamarada puntual que ho crema tot i no deixa absolutament res, sinó d'unes bones brases que duren i duren. És un llibre madur i equilibrat que conté molta substància, una substància que es deixa anar pausadament, com una olor subtil, davant els lectors.
El recull funciona a dos temps. En el primer moment, amb tots els ressons pavesians de Lavorare stanca (Treballar cansa), el poeta afronta la feblesa de la condició humana («... som feristeles del fang») i les crues i dures certeses de la realitat («No hi ha cap esperança» o «La mort és l'escenari del poeta»). Trigo no defuig la veritat, sinó que reivindica tot allò, començant per la poesia mateixa («encara tremolen les paraules»), que va més enllà, com ara els somnis, la imaginació, l'exercici dels sentits i les emocions i el gaudi sostingut de la natura i de l'art.
D'una manera calladament valenta, commovedora, reconfortant i sincera, Xulio Ricardo Trigo ens demostra que, malgrat tot, encara hem d'aprendre a viure la vida. Un llibre per llegir-lo, per reflexionar-hi i per mirar de posar-lo a la pràctica.
(Sam Abrams: «La bona poesia no cansa», Avui. Cultura (Barcelona), 22-III-2006, p. 13)