Xulio Ricardo Trigo
Antologia
Der Himmel Über Berlin
(Wim Wenders)
Jo sóc com un ocell i creuo l'aire
en un vaivé continu que em farà
abraçar una idea esborradissa de les coses,
sense por a engolfar-me en l'atzarós
d'aquesta bella forma d'apropar
la flama al cel.
Sóc el respecte per un vol antic,
i em sé captiu per l'atenció d'uns ulls
que recerquen als meus la seva dèria.
Sí, travesso l'espai per sobre les teulades,
però com albirar des de la meva solitud
quina és la part d'aquesta història que em pertany?
Tu penetres aquest infern bromós
i és sorpresa pel glaç la terra calda.
Adés adés mandreges posat a les metzines
i hi veus la saba.
També, d'alt d’una estàtua que la humitat encén,
t'adorms...
Damunt l'indret més fosc del gratacel
observes encantat tot l'espectacle de la nit
a la metròpoli tan trista.
Ja sé que avui voldries amagar
aquest estat sovint inútil de les coses
i franquejar el pont de finíssima boira.
Com saber de la mort, d'aquesta joia
que ens fa feliços i se'ns gira d'esquena
amb recels.
Mai no hi haurà una història com la nostra:
dos éssers enfrontats a l'avinença de l'encontre.
(Del llibre Lectures d'un segle. Barcelona: Columna, 1993, p. 15-16)
(Wim Wenders)
Jo sóc com un ocell i creuo l'aire
en un vaivé continu que em farà
abraçar una idea esborradissa de les coses,
sense por a engolfar-me en l'atzarós
d'aquesta bella forma d'apropar
la flama al cel.
Sóc el respecte per un vol antic,
i em sé captiu per l'atenció d'uns ulls
que recerquen als meus la seva dèria.
Sí, travesso l'espai per sobre les teulades,
però com albirar des de la meva solitud
quina és la part d'aquesta història que em pertany?
Tu penetres aquest infern bromós
i és sorpresa pel glaç la terra calda.
Adés adés mandreges posat a les metzines
i hi veus la saba.
També, d'alt d’una estàtua que la humitat encén,
t'adorms...
Damunt l'indret més fosc del gratacel
observes encantat tot l'espectacle de la nit
a la metròpoli tan trista.
Ja sé que avui voldries amagar
aquest estat sovint inútil de les coses
i franquejar el pont de finíssima boira.
Com saber de la mort, d'aquesta joia
que ens fa feliços i se'ns gira d'esquena
amb recels.
Mai no hi haurà una història com la nostra:
dos éssers enfrontats a l'avinença de l'encontre.
(Del llibre Lectures d'un segle. Barcelona: Columna, 1993, p. 15-16)
* * *
Darrere els finestrals
He somiat una altra vida,
estranyament despert,
com un far de llum grisa.
Amb l'ànima tan fosca
d'aquests carrers puríssims,
basalt que marca un nord
de difícil esbós.
He somiat en una casa antiga
al cor del temps, i nens que parlen
un idioma angost corren sens rumb
entre les meves cames. També un món
d'estrelles fixes, una via làctia
que s'atura a l'abric de la badia,
com la figura immòbil del tapís.
Hi ha foc en la breu eternitat
que trenca els motlles,
que obliga al moviment,
a respirar inquiet entre restes d'oblit.
I potser la ciutat és com la vida,
com un desig suprem
o un intent d'aturada,
un somni que podrà ser acomplert
darrere els finestrals d'aquest cafè.
(Del llibre Far de llum grisa. Barcelona: Edicions 62, 1997)
He somiat una altra vida,
estranyament despert,
com un far de llum grisa.
Amb l'ànima tan fosca
d'aquests carrers puríssims,
basalt que marca un nord
de difícil esbós.
He somiat en una casa antiga
al cor del temps, i nens que parlen
un idioma angost corren sens rumb
entre les meves cames. També un món
d'estrelles fixes, una via làctia
que s'atura a l'abric de la badia,
com la figura immòbil del tapís.
Hi ha foc en la breu eternitat
que trenca els motlles,
que obliga al moviment,
a respirar inquiet entre restes d'oblit.
I potser la ciutat és com la vida,
com un desig suprem
o un intent d'aturada,
un somni que podrà ser acomplert
darrere els finestrals d'aquest cafè.
(Del llibre Far de llum grisa. Barcelona: Edicions 62, 1997)
* * *
Somni
Encara lluny de l'alba,
al suc dolç dels seus llavis,
he escanyat la tenebra
de l'antiga il·lusió.
Hi havia gespa i vells
arbres, rius amb l'afany
de la tènue matèria
del seu cos. De vegades
també l'eternitat
es passejava ardent
a l'aguait d'un indici.
Tot volia ésser un símbol.
Però ni tan sols era
un somni, perquè el somni
es viu i, àdhuc, es confon
al temps de la memòria.
Eren, no més, imatges
que mai freqüentaríem.
(Del llibre Als plecs de l'hivern. Catarroja: Ajuntament de Catarroja, 1987, p. 47)
Encara lluny de l'alba,
al suc dolç dels seus llavis,
he escanyat la tenebra
de l'antiga il·lusió.
Hi havia gespa i vells
arbres, rius amb l'afany
de la tènue matèria
del seu cos. De vegades
també l'eternitat
es passejava ardent
a l'aguait d'un indici.
Tot volia ésser un símbol.
Però ni tan sols era
un somni, perquè el somni
es viu i, àdhuc, es confon
al temps de la memòria.
Eren, no més, imatges
que mai freqüentaríem.
(Del llibre Als plecs de l'hivern. Catarroja: Ajuntament de Catarroja, 1987, p. 47)
* * *
"Em diuen Carme Leira, i temps enrere vaig abandonar Ligácia per refer la meva vida a l'Argentina. A poc a poc he edificat un món propi de dimensions possibles. Però no n'hi ha hagut prou. Quan m'he enfrontat al fil real dels esdeveniments, totes les experiències acumulades m'han semblat fràgils en extrem. Pensava que era una habitant més de Buenos Aires, que la meva existència era lluny de la improvisació dels primers temps, que havia proscrit tots els records que em podien conduir al fracàs. No importa que hagi après a estimar-me tal com sóc. Ara sé que estava equivocada.
La història ens diu que podria haver-me convertit en un altre dels nombrosos emigrants que arribaven al país, fills d'italians o de polonesos, enganyats per la resplendor d'unes perspectives que no sempre s'acomplien. Però jo només fugia de la meva memòria. Vaig entendre massa tard que el pas del temps esborra els contorns del nostre destí, que l'aflicció d'aquesta pèrdua de claredat també acaba eclipsada per la indiferència. Em pensava que havia pres el camí correcte, potser perquè les meves raons havien estat poderoses. Volia deixar de banda la tristesa, travessar l'oceà que ens allunya de la bona sort, coincidir, encara que fos una única vegada, amb la felicitat. Tots els meus esforços només van servir per a crear nous silencis, noves zones secretes que la nit convertia en palaus de paper.
Ara sé que perseguia un somni. Corpresa per la densitat vital de Buenos Aires, per una societat capaç de vèncer les circumstàncies més adverses, anava a l'encalç d'un territori ocult al més profund dels éssers, però n'hi ha pocs que tenen la fortuna de trobar un rumb favorable."
(Del llibre Després de l'oblit. Barcelona: Proa, 2005, p. 9)
La història ens diu que podria haver-me convertit en un altre dels nombrosos emigrants que arribaven al país, fills d'italians o de polonesos, enganyats per la resplendor d'unes perspectives que no sempre s'acomplien. Però jo només fugia de la meva memòria. Vaig entendre massa tard que el pas del temps esborra els contorns del nostre destí, que l'aflicció d'aquesta pèrdua de claredat també acaba eclipsada per la indiferència. Em pensava que havia pres el camí correcte, potser perquè les meves raons havien estat poderoses. Volia deixar de banda la tristesa, travessar l'oceà que ens allunya de la bona sort, coincidir, encara que fos una única vegada, amb la felicitat. Tots els meus esforços només van servir per a crear nous silencis, noves zones secretes que la nit convertia en palaus de paper.
Ara sé que perseguia un somni. Corpresa per la densitat vital de Buenos Aires, per una societat capaç de vèncer les circumstàncies més adverses, anava a l'encalç d'un territori ocult al més profund dels éssers, però n'hi ha pocs que tenen la fortuna de trobar un rumb favorable."
(Del llibre Després de l'oblit. Barcelona: Proa, 2005, p. 9)
* * *
"Si qüestionar l'ésser humà és qüestionar el pensament –les coses existeixen perquè nosaltres les mentalitzem–, quina millor excusa per a la ficció? La ficció neix amb la relativitat i, en aquest punt, la literatura va ser abans que Einstein. Un objecte, una idea, una acció escrita, pot tenir múltiples interpretacions. El lector juga amb la seva pròpia experiència per arribar a una idea del text sovint incomunicable. La ficció no existeix per si mateixa, sols pot ser real a la ment de cada lector.
On ens du tot aquest raonament? Sens dubte vers un destí pres del relativisme, un concepte que obre tal palmell d'opcions que, per instants, sembla que les tanqui totes."
(Del llibre L'extensió del temps. Barcelona: Bromera, 1996, p. 61)
On ens du tot aquest raonament? Sens dubte vers un destí pres del relativisme, un concepte que obre tal palmell d'opcions que, per instants, sembla que les tanqui totes."
(Del llibre L'extensió del temps. Barcelona: Bromera, 1996, p. 61)