Tot es va saber una tarda de diumenge a casa dels avis, en una reunió amb els pares i els tiets, on també vam anar el meu germà Marc i jo. Feia mesos que l'avi estava malalt i no es movia del llit, i havíem de parlar de com organitzar-nos per ajudar l'àvia. La trobada havia començat com qualsevol altra amb la família, però de mica en mica van anar sorgint totes les veritats que, per por i per vergonya, havien estat amagades durant anys. Acceptar que el teu avi no és qui sembla no és gens fàcil, però en Marc i jo vam prendre una decisió: no deixaríem que la por seguís sent el monstre que planava per la història de la nostra família.

(Del llibre El silenci de la por. Barcelona: Edicions 62, 2013)

***
 

I si la Lídia tenia raó i valia més no pensar-hi gens en la mort? No. Ara sí que ho sabia: era un parany. Negar l'evidència de la mort mutilava de soca-rel la força de la vida, desmereixia el present, plusvàlua de sobte, quan no es tenia futur. Ara ho sabia. Sentia expectació davant la seva pròpia mort. En volia gaudir tant com pogués.

(Del llibre La mort i els cucs de seda. Barcelona: Base, 2012)

***

Des que els talibans van imposar el seu règim de terror, tot està prohibit, Tot. I si no obeeixes, et maten. D'un tret, d'una pallissa, a fuetades o a cops de pedra. I no pots dir res. No et pots queixar ni protestar perquè també et maten. I ningú, no ha fet res per evitar-ho, per posar fi a aquesta situació. El món sencer ha callat durant anys. El món sencer s'ha fet còmplice dels talibans, ja que qui calla, atorga.

(Del llibre Nahid, la meva germana afganesa. Barcelona: Barcanova, 2002)

***

Feia seixanta colzades de llarg, vint d'ample i trenta d'alt, i s'alçava, majestuós i sòlid, damunt d'una plataforma que l'aixecava de terra. L'entrada al temple era per una de les cares estretes d'aquell bloc de línies rectes, amb el sostre pla. S'hi accedia per una escalinata de graons amples i la porta estava custodiada per dues columnes magnífiques de bronze amb capitells enormes en forma de lliri. Al fons de la sala àmplia, on s'erigiria l'altar d'or per a l'encens i la taula, també d'or, on cada sàbat es deixarien els dotze pans de l'ofrena, hi havia unes altres escales que conduïen al recinte sagrat, allà on no entrava ningú i on es dipositarien les tauletes que Yhwh entregà a Moisès, amb els deu manaments gravats.

(Del llibre Cruïlla de mons. Barcelona: Barcanova, 2001)