"El llibre de Torner, La núvia d'Europa, ja avança, des del títol, els paisatges i les preocupacions de l'autor, sempre espectador amatent de la situació del món i de les reflexions que sovint li provoquen els seus contactes, lectures o reflexions amb, o a partir de, les dels intel·lectuals d'arreu. I això gràcies a uns contactes que hem d'entendre com una extensió natural de l'important treball que l'autor ha dut a terme al si del PEN i, els darrers anys, des de l'Institut Ramon Llull. Anna Politkòvskaia, Yael Langella, Joseph Brodsky, Pedro Tamen, David Grossman, Zagajevsky, Milosz... o indrets com Frankfurt i Sarajevo són noms que apareixen com a referents o excuses dels poemes. En uns casos a través de composicions que els són dedicades explícitament per la relació personal de Torner amb aquestes persones (Politkòvskaia, Langella), en d'altres perquè els poemes són respostes, inspiracions, versions o traduccions derivades d'aquells autors o indrets. L'origen d'aquests diàlegs no condiciona en absolut, però, la forma, que més aviat busca alguna provatura d'impacte, la denúncia o l'explicitació de la relació que ha estat colpidora o que s'ha vist interrompuda. A destacar, pel seu agosarament dins del deliberat mimetisme, la 'Marxa nupcial per a una difunta' en què Torner copia la pauta del famós poema avantguardista de Salvat-Papasseit 'Marxa nupcial' per afegir el seu testimoni de primera mà a les sospites de la culpabilitat del govern Putin en l'assassinat de Politkòvskaia. També al poema 'Rut desvetllada', dedicat a Maria Mercè Marçal, el to discursiu vol exposar de manera clara la funció de la 'veu que vol retre homenatge', una funció que és, alhora, individual i pública. Els poemes 'Baula', dedicat a Jordi Sarsanedas, o 'Destraduir Europa', de caràcter més programàtic, van també adquirint aquest subtil to de discurs intel·lectual, especiat amb imatges personals, que situa la poesia de Torner en un camp clarament compromès, ètic. Però, com a lector, no estic segur que aquests siguin els poemes més eficaços, en tant que artefactes literaris, del llibre; per a mi, la gran sorpresa de La núvia d'Europa són 'Divisa' i 'Devora enllà', on apareix bé una rima fluïda i enjogassada o bé una deconstrucció sintàctica brillant i reeixida".

(Francesc Parcerisas. "Formes de l'ètica", El País Quadern (Barcelona), 18 de desembre del 2008)

* * *

"Però entre els millors poemes del llibre cal destacar també 'Rut desvetllada', un homenatge a Maria Mercè Marçal, 'La camioneta vermella', en record de Yael Langella —la poeta jueva que practicava un caramull de llengües, entre elles el català, en el qual ens ha deixat nou poemes inèdits—, i 'Baula', el poema que clou el llibre, dedicat a Jordi Sarsanedas.

Per descomptat, no és d'estranyar —donat el vell compromís de l'autor amb la causa de les minories musulmanes de l'antiga Iugoslàvia, recordem el seu poemari Viure desprès—trobar-nos amb sengles traduccions de textos de Joseph Brodsky, 'Cançó de Bòsnia', i Czeslaw Milosz, 'Sarajevo', així com igualment un considerable poema en prosa propi, 'La biblioteca cremada', que és un petit monument oral a la de Sarajevo, incendiada en efecte per les bombes sèrbies.

Mancaria encara provar de donar alguna idea al lector sobre la importància del poema més llarg del llibre, 'Destraduir Europa', que ocupa nou pàgines però em manquen tant espai com forces. Sols indicaré que hi surten Sbrenica, Cracòvia i un poeta polonès, Zagajewski, que no conec, i encara que la primera estrofa d'aquest llarg poema acaba amb aquest vers: 'ni un crit, i tot és crit'."

(Bartomeu Fiol. "Contra la por, la veritat del crit", Balears, 8 de novembre del 2008)

* * *

"En L'arca de Babel vuelve a aparecer el narrador. Algunas de las mejores cartas toman como pretexto la fotografía de una niña brasileña o el dibujo de una mujer ejecutada en Timor Oriental. A partir de estas imágenes, Torner crea una ficción, como cuando en L'estrangera creaba un fantástico blow up a partir de los fragmentos de antiguos carteles de la estación de Fontana. Para construir sus cartas, utiliza una técnica próxima al décolage: va describiendo las escenas en jirones de papel que añaden sucesivas capas de sentido. Otras veces se planta en un aeropuerto o en una ventanilla en el tren y describe un paisaje desolado, que una chica con una camiseta anti-Berlusconi o un taxista parlanchín llenan de humanidad. Se presenta a sí mismo como un personaje de novela, sometido a desconocidos rituales, poniendo a prueba su extrañeza, como cuando una vez, en Borneo, asiste a los rituales de la cosecha del arroz, o cuando en Madrás le invitan a almorzar en una casa, y le toca comer solo. Algunas cartas incluyen parábolas y fábulas (el oso extraviado en una montaña de sal que no puede apagar su sed como nos pasa a nosotros con las imágenes de muertes y catástrofes). Es muy probable que Torner sea el mejor prosista catalán en activo. En muchas de sus páginas se puede adivinar la influencia de Marià Manent y de Jordi Sarsanedas, dos maestros de la concisión y la sutileza."

(Julià Guillamon. "El diálogo que salva", La Vanguardia, Cultura/s, 16 de novembre del 2005)

* * *

"Y así, la película, sin imágenes de archivo, sin música de fondo, se compone de más de nueve horas de entrevistas acongojantes a supervivientes, de melancólicas canciones, de impactantes imágenes y, sobre todo, de silencios. El silencio se convierte en una palabra ética, lo inexpresable se expresa quizás solamente a través del silencio, como el de Abraham Bomba, el barbero de Treblinka, cuya espantosa tarea consistía en rapar a la mujeres antes de ser gaseadas. En un momento determinado de la película, su voz se rompe, calla, da un paso atrás, llora. Silencio. Como dice Torner, nadie puede hablar en su lugar, su soledad es total. Después de la reedición del libro ineludible de Montserrat Roig, de la publicación de la primera versión de K. L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, y del libro sobre Francesc Boix, el fotógrafo de Mauthausen así como las entrevistas con los supervivientes catalanes del exterminio incluidas en Memòria de l'infern, el libro de Carles Torner demuestra de una forma impecable que también desde Cataluña se puede participar con voz propia en los debates actuales sobre la noción de pedagogía de la memoria colectiva.

(Xavier Pla. "Shoah, refugio de memorias", La Vanguardia, Cultura/s, 17 de juliol del 2002)

* * *

"Alguna cosa a dir que necessita ser dita amb certa urgència. D'aquí vénen segurament l'emergència i la puixança, el nervi orgullós, desinhibit però meticulosament dominat, de l'estil, que apuntala la sobrietat de la seva retòrica en un coneixement exemplar de la inexhaurible mina dels textos bíblics (tant del Vell Testament com del Nou), en una selecta col·lecció de motius temàtics i simbòlics que procedeixen tant de la tradició més solvent com de l'actualitat més comprometedora (Sarajevo, l'àngel rilkeà, l'aigua com a metàfora de la mort, els interiors de les cases buides) i en una manera de versificar que renuncia gairebé del tot a l'efectisme i que s'aprofita en canvi indistintament i sense manies, dels guanys del classicisme i de l'avantguarda. Al fons, constant al llarg de les tres parts del llibre, el recordatori d'un fet importantíssim: la responsabilitat del poeta envers el seu ofici i l'objecte al qual l'aplica, subratllada al final amb veu potent per una citació d'Albert Camus. A l'inici, encapçalant el llibre, una exactíssima afirmació de Narcís Comadira: 'La poesia és l'única que té dret a no callar quan una cosa no es pot dir'. Al principi i al final, doncs, el dret i el deure. Entremig, la necessitat de mirar el propi temps, i de participar a l'altre la visió obtinguda. Per a més bellesa."

(Sebastià Alzamora. "Carles Torner, Viure després", Serra d'Or (Barcelona), núm. 470, febrer del 1999)

* * *

"A L'estrangera hi ha, per descomptat, un argument, com en general en totes les novel·les, però la reflexió poètica sobre records, sobre experiències, reals o imaginades, és a dir, procedents de realitats o d'imaginacions com somnis que procedeixen inevitablement de les visions engendrades per aquelles experiències, se situa per damunt de tot, a peu de lectura, i deixa l'argument al seu lloc: de pòsit, de 'reserva' narrativa perquè en el conjunt no se'n perdi la mena; però l'eviten, no fos cas que s'imposés un ordre cronològic a la memòria, amb anàlisi i tot, quan del que es tracta és de reproduir sensacions i visions, en síntesi, amb tota la força i tota la presència. […] Ja un cop dit tot, explicat allò que maldava per explicar-se, ve per al novel·lista el salt a l'abisme d'esperar la segona novel·la. Perquè en la primera, com ha estat dit i repetit del primer vers, hi ha la mà dels déus. Tanmateix, aquesta vegada la impressió és que l'art de Carles Torner, amb la seva vida i la poesia, hi ha posat tot allò que feia falta. Amb escreix."

(Joan Triadú. "Carles Torner, L'estrangera", Serra d'Or (Barcelona), núm. 451-452, juliol-agost del 1997)

* * *

"L'assaig de Carles Torner no és, però, limitable, ni per obra d'ell mateix, sinó que, ben al contrari, és obert i vessa per totes bandes. De preguntes, sobretot, de grans interrogants concrets, sobre experiències concretes, viscudes i sentides. Ja diu que el fil conductor de la seva reflexió és, i ho subratlla, L'imperatiu de l'experiència. Des de l'experiència i com a conseqüència de les actituds adients al diàleg sorgeix una pedagogia de la comunicació intercultural, objecte de la crida esmentada, mentre el món és travessat per 'un procés d'homogeneïtzació cultural galopant'."

(Joan Triadú. "El principi acollida: sobre el diàleg intercultural", Serra d'Or (Barcelona), núm. 439-440, juliol-agost del 1996)

* * *

"Poesia religiosa? En el sentit més alt, sens dubte; inevitablement religiosa. En els sòlids fonaments del llibre hi ha la consciència que el mal se la campa per la terra i que l'home és insuficient per combatre'l ni tan sols per entendre'l, i al mateix temps es manifesta la necessitat d'expressar el dolor i el lament. La citació de Comadira –'La poesia és l'única que té dret a no callar quan una cosa no es pot dir'—marca el terreny de joc en el qual ens movem: entre la denúncia del que és inacceptable i l'intent d'expressar l'esperança.

La importància que es concedeix a Viure després a la paraula poètica explica aquest particular afany de brevetat i de concisió en els plantejaments que Torner manifesta clarament, com per evitar que res superflu, ornamental, ens pugui distreure del tema a què ens vol acarar. En alguns casos, no per interès recreatiu sinò per anar més de dret cap a l'objectiu, fa entrar en escena personatges de la Bíblia. Significativament, en trobem un parell que expliciten aquest balanceig entre la negació i el lliurament que és propi dels esperits forts: David, esclau del seu desig fins arribar al crim, i, amb la mateixa força, abocat als salms; Zacaries, el pare del Baptista, que va quedar mut com a càstig per haver dubtat de la promesa de Déu fins que aquesta prometença es compleix, i llavors esclata en un càntic de lloança.

En definitiva, es pot reconèixer una bona poesia quan el lector, havent-la llegit, queda, abans de tota altra consideració, íntimament agraït perquè aquella paraula ha estat dita. La de Torner ha deixat de ser estrictament interessant i s'ha convertit en una paraula imprescindible."

(Manuel Castanyo. "Entre lament i esperança, sobre Viure després", El periódico, 30 d'octubre del 1988)

* * *

"És indubtable que aquest llibre conté moments difícils. Difícils, és clar, per al lector; prou endevinem que el poeta, a l'hora d'elaborar els poemes, té una facilitat prodigiosa. […] Vist el do del poeta, el seu sentit del llenguatge, el seu entranyament en el llenguatge, probablement la seva poesia, els mots, la imatgeria i la música van sorgint en el decurs de la mateixa creació, amb molt poca elaboració prèvia. Recorden l'obra de certs pintors abstractes, que llançaven taques de color a l'atzar, i el quadre es configurava, en certa manera, tot sol, amb connexions inesperades i estranyament inspirades. Carles Torner és un hàbil creador de neologismes. Els seus fonen substantiu i verb, i creen un nou substantiu vívid i sorprenent, finament enllaçat amb l'essència mateixa de l'idioma, amb la seva tonalitat més autèntica. Si enriqueix el llenguatge amb noves paraules, prenent-se així una llibertat ardida en un poeta jove, Carles Torner imposa, en canvi, a la seva facilitat d'escriptura el rigor de formes àrdues. La poesia moderna ha tingut molts anys de vers lliure, de tendència a l'informe, de surrealisme deslligat de tota estructura tradicional (d'allò que Read anomenà 'forma mecànica' i que el mateix Maragall blasmava, comparant-ho a la monòtona cantarella dels noiets de l'escola). L'autor de Als límits de la sal tria per al seu vi de flama els veires més artitzats: el sonet, les sextines. Fa com els poetes nord-americans dels anys cinquanta. Adrienne Rich deia que 'el formalisme era, en part, una estratègia: com els guants d'amiant em permetia de manipular un material que no hauria pogut agafar amb la mà nua'. Però penso que Carles Torner ha triat el formalisme com una brida a la seva facilitat. Prou sap, per altra banda, que les sorpreses del vol poètic són també possibles dins els límits de les més cenyides estructures."

(Marià Manent. Pròleg a Els límits de la sal. Barcelona: Proa, 1985)