—Abans de començar l'entrevista ens parlaves de la importància de viure 'un estil de vida cristià, compromès, evangelitzador i militant'. Què vol dir aquesta tirallonga d'adjectius?
—Són diferents aspectes d'una mateixa manera de viure: La paraula compromís queda inclosa dins el que entenem per "actitud militant". Per a nosaltres, "actitud militant" vol dir un estil de vida obert al conjunt de la realitat i que accepta el fet que la realitat mateixa denuncia constantment la seva insuficiència, la seva inadaptació a allò que nosaltres entenem que és el pla del Regne de Déu. És, al mateix temps, una actitud crítica envers els signes d'injustícia que la realitat denuncia. I finalment, gràcies a la lectura de l'Evangeli, aquesta actitud es converteix en activa, compromesa en la transformació del nostre món per tal d'adaptar-lo al pla del Regne. Això es concreta individualment en qüestions que poden semblar molt minses, insignificants. El sentit evangelitzador hi afegeix aquesta voluntat d'anunci del perquè, d'anunci de la possibilitat d'una vida que se sent salvada, que se sap en mans de Déu.

—Quina relació hi pot haver entre el fet d'escriure poesia i aquest projecte de vida?
—No és que lligui expressament amb aquesta concreta opció de vida, sinó que la poesia lliga estretament amb el que visc. N'és alhora reflex i estímul. En quest sentit la poesia ha estat incitadora, però també serà modificada per tot el que aniré vivint durant aquest temps.

—Després de la teva elecció [president del MIEC (Moviment Internacional d'Estudiants Catòlics)], un mitjà de comunicació esmentava el fet que escrivies poesia i, per fer-ho, citava uns versos de Lucio Dalla que encapçalen Als límits de la sal. Donava una imatge molt ingènua del que tu creus: "La vida és molt bella i és bonic poder-la cantar". Quin sentit tenen per a tu aquests versos i com és que els vas fer servir per encapçalar un llibre de poesia?
—ón d'una cançó de Dalla tota plena de personatges que reflecteixen la complexitat de la vida en una ciutat: la inadaptació, els conflictes, les frustracions, els neguits, els desigs, l'ambient enterbolit de la relació. Dalla, però, escriu que, tot i aquesta dificultat, és possible de viure. Acaba la cançó, tal com jo la llegeixo, adreçant-se a Déu, preguntant-se què cal fer de la vida: lluitar i ésser combatius, o bé contemplar-la al marge dels esdeveniments. Davant la dicotomia, n'accepta els dos vessants: en el fet de cantar se sintetitzen tots dos aspectes, el més transformador i el més contemplatiu.

—Ets conscient, però, que de vegades se t'ha qualificat d'ingenu, que se t'ha lligat a una imatge de diguem-ne "franciscanisme barat" a partir d'una determinada lectura d'Als límits de la sal? T'adones que aquesta opció teva d'ara pot reforçar aquesta imatge?
—Aquest és un problema de simplisme en les lectures, i de facilitat per a encasellar les persones. Jo comprenc que una certa gent, davant la dificultat de llegir Als límits de la sal, el rebutgin plenament per criteris purament formals, de vegades. O bé que, basant-se en alguns versos, li pengin l'etiqueta de "kumbaià", d'una fe poc incident en la vida real. Però això passa en general amb la imatge dels cristians: es creuen que nosaltres vivim alegrement, tots contents, sense veure els problemes. Molta gent no entén que dins d'una vida religiosa hi pot haver una gran complexitat, molts dubtes, moltes tensions que, de fet, són motor de la vida mateixa i, en el meu cas, de la poesia.

—En el futur, penses dedicar-te prioritàriament a la literatura, a la poesia?
—Jo només sé que tinc la voluntat de continuar escrivint i de fer-ho tant bé com pugui. No sé fins on em portarà, això; no sé si arribarà el moment que decidiré que el meu treball més estrictament literari és fonamental i, per tant, prioritari, o bé si sempre serà una dedicació en funció d'altres aspectes de la meva vida, com ho és ara…

(Eulàlia Mas. "D'una missió peculiar. Carles Torner al MIEC", Serra d'Or (Barcelona), núm. 327, desembre del 1986, p. 37-39)