No és aquesta la primera vegada, i espero que no sigui l'última, que la meva afició a l'art, entenent-lo com a fenomen de creació i no de decoració, em porta a parlar d'Antoni Tàpies. En la meva vida de crític més o menys esporàdic, he de confessar que el meu contacte amb aquest artista ha estat sempre molt estimulant. El meu jove amic tenia la virtut de situar-me, i m'atreveixo a dir de situar-nos a tots, en aquell punt just en què el comentari evasiu es fa impossible. Vull dir que hi ha un moment en què l'obra d'art es planteja com una simple conseqüència, i llavors, això que se'n diu tan lleugerament comprendre-la, es converteix gairebé en un joc de societat. Hi ha, però, un altre moment -i aquest n'és un- en què l'obra d'art intercepta la nostra còmoda comprensió amb una veu esquerpa, difícil o planyent que ens deixa inermes davant de la seva abusiva, i per abusiva, incomprensible bellesa. Això d'incomprensible ve a tomb perquè no crec que en aquest procés de successiva il·luminació del món que implica qualsevol obra d'art que es crea, sigui possible de trobar-s'hi de cop. Els snobs poden imaginar que el més nou, l'última moda, el darrer crit, per dir-ho amb un gal·licisme, equival a la immortalitat. Jo, però, donaré la raó ara a aquells reticents que no cedeixen fins que no arriba l'hora del convenciment. En el contacte amb qualsevol altre home, hi ha sempre un perill de dissolució que solament els frívols poden acceptar sense angúnia. Jo sabia que si ell s'hi jugava el tot per tot, en un cert sentit jo també m'hi jugava el tot per tot. És per aquest motiu que la seva obra no va ésser mai una cosa agradable o còmoda per a mi. I encara avui, admirant-la fins al màxim, no ho és. Sospito que tampoc ho és per a ell mateix.

(Del llibre Entre les lletres i les arts. Barcelona: Joaquim Horta, 1957, p. 122-123)

* * *

Tot plegat, repetim-ho, tindria com a justificació el fons més turbulent i caòtic dels anys noucentistes que acabaven de passar. Potser ara el noucentisme, emparedat entre el final del segle anarquitzant i romàntic i la desfeta de la guerra civil amb la consegüent revisió de tota mena de valors, ens pot semblar una mica massa aristocratitzant, irreal precisament per un excés de formes i de fórmules que sembla que només arribin a la superfície de les coses -evidentment només arribava a unes capes molt primes d'una societat sacsejada per estímuls més immediats i de base. Així, doncs, tot plegat ens pot aparèixer com una mica pueril i inútil. Però ens haurem d'acostumar a no simplificar les coses i, sobretot, a no interrompre la història imaginant uns talls abruptes entre els períodes, com si no sabéssim que tot, encara, en un cert sentit, pot perdurar o convenir que perduri. El mateix cas de Carles Riba ens podria servir de símbol, ell, que més enllà d'aquest noucentisme, va haver d'anar-se creant amb tenacitat exemplar, i per a fer-ho no li calgué deixar d'estimar tot allò que l'havia format en els seus anys adolescents.
Entre altres coses, i en primer lloc potser, un determinat ofici. Riba és, i molt especialment, en una teòrica distribució de feines que hagués imaginat el Geni provident de la terra, l'home que s'ocuparà d'aquest instrument, tan essencial per a qualsevol poble i per a qualsevol home, que se'n diu llenguatge. I no sols d'aquella manera més espontània que escauria a un poeta qualsevol i, per tant, també a ell, essent com és un poeta, sinó amb una més total exigència. Quan ell ens diu que Catalunya, la llengua, l'haurien de crear els poetes no vol dir simplement que confïï en el simple joc de l'instint, que tantes vegades ens pot conduir sagaçment a a font primera. Encara que això pugui ésser també veritat per a ell, no és d'aquesta última jugada que intenta parlar-nos. Més humilment es refereix a tot allò que hi ha de reflexió i de consciència en un mot usat o escrit. Per tant, de pura ciència, de coneixements i de provatura. Riba, sembla, sobretot per a la gent de la seva generació, per als primers lectors distrets dels seus primers llibres de poesia, un erudit innecessàriament ficat a poeta. Motejar de cerebral i intel·lectualitzada, la seva poesia es convertirà en un tòpic que té l'inconvenient de tots els tòpics quan no hi profunditzem, o sigui quan ens deixen inermes davant la fal·laç superfície que han creat. Jo crec, en canvi, que aquella primera idea de servei, lligada, és clar, a una real disposició i amb un veritable gust per les coses que se't destinen, explicaria més bé i reduiria al seu just valor tot aquest aspecte de filòleg, de professor i de traductor, de Carles Riba. [···] Gràcies a ell s'aboliren unes certes enutjoses distàncies entre el pensament i l'expressió, i això, qualsevol home d'ofici ho haurà de reconèixer. Que aquest enriquiment, amb tot el que implica de trasllat i d'adaptació, de forçament d'estructures, de dificultats d'encaix, àdhuc de pèrdua d'una certa alacritat implícita en la meravellosa forma verbal que ja no és ni pensada, pugui emmascarar algunes de les seves estrofes, torturar-les o desfer-les, encara acreix aquella idea de servei i, per tant, de sacrifici que li era tan estimada. En l'ordre pràctic, realment com un pare o com un mestre, ell sí que ens feia créixer en la paraula.

(De Cinc poetes. Barcelona: Destino, 1969, p. 95-98)

* * *

Un viatge al Pròxim Orient sempre és causa d'entusiasme. Hi ha una idea molt fantàstica d'aquestes terres, que els viatgers, a partir del segle XVIII, contribuïren a escampar, i que encara ara qualsevol turista duu dins la imaginació. Aquesta idea, el romanticisme no va fer sinó agreujar-la amb el seu gust de la nota pintoresca, amb el seu deler de tota mena d'exotismes, oposant-la a la vida de les ciutats europees, que li semblava grisa, burgesa, materialista. L'anacronisme del gran Imperi turc, que en aquell temps ja rodolava pel pendent de la decadència que l'havia de menar a la crisi de la primera Guerra Mundial, es prestava a aquests jocs malabars de color capaços d'enlluernar les imaginacions més febrils. L'Imperi turc dominava tots aquests països que després havien de saltar a trossos. Grècia, el segle passat, amb el suport sentimental i efectiu fins a la mort de Lord Byron, i els països àrabs, dins l'actual, arran de l'aventura d'aquell ésser extraordinari, fantàstic, arqueòleg, místic i poeta que fou el coronel Lawrence. D'aquesta manera, el Pròxim Orient, que ara és en voga a la premsa a causa del petroli i de la topada dels nacionalismes que obliguen les grans potències a un joc continu, va ser per als nostres avis una imatge bàsicament nostàlgica de fumadors de narguil, d'odalisques i d'harems, de paradisos més o menys defesos i artificials. Encara ara, el basar, la indumentària a certs llocs, la persistència de modes de cultura, fan que aquesta estampa sigui vàlida i possible, i no dubto pas que continuï desvetllant la imaginació de molts. Jo no gosaria pas dir que és falsa, malgrat totes les seves deformacions, perquè sé massa bé que recolza sobre una realitat que durant segles es va arrossegar per aquest racó de món, deixant una empremta inesborrable damunt una terra abrusada i pacient que, d'altra banda, ja n'havia suportades moltes d'altres. Aquesta constatació, però, ens mena precisament en allò que volia insinuar de bon començament, és a dir, que el Pròxim Orient és un cúmul d'imatges superposades provinents de mons diferents, a vegades antagònics. A tots els països podem trobar traces de les civilitzacions successives. En aquest que aviat visitarem, però, el fenomen pren una violència màxima. [···]
He dit arrels, i em sembla que és un mot que aquesta vegada escau admirablement. Ja sé que l'home, i sobretot l'home dels nostres dies, té sempre més tirada a projectar-se sobre el seu futur que no pas sobre el seu passat. És lògic que, d'una manera immediata, i amb més urgència, ens interessi més allò que succeeix en un país que sigui el gresol de futures idees o d'un nou món, que no pas la remembrança fatalment nostàlgica d'allò que va ser, d'allò que ja només existeix en el record, en els llibres i en les pedres. Tot i així, ni que solament sigui per emprendre amb més braó la marxa que ens espera, crec que convé saber d'on venim per tal de poder arribar més bé allà on anem. En aquest sentit, un viatge al Pròxim Orient sempre és una avinentesa excel·lent per a una meditació íntima sobre un seguit de fets que encara ara són a la base de la nostra civilització i les traces dels quals podríem trobar escampades per mars i terres llunyanes, fins a la pampa argentina o les prades de l'Oest americà. Així, sense transcendentalismes excessius, jo invitaria al viatger a pensar que anem en uns països que, a més de divertits i pintorescs, contenen, dins les ruïnes, dins la pols històrica, partícules decisives del nostre esperit.

(Del llibre Viatge a Orient. Barcelona: Tàber, 1969, p. 9-13)

* * *

Em veig obligat a parar-me en els Monegres. Passaré una nit voltat d'aquest paisatge. I abans que la nit arribi encara em queden unes hores de tarda per a perdre-m'hi. Vull aprofitar-les per a trepitjar aquesta terra que tantes vegades he vist com un diorama fugitiu des de la cinta de la carretera.
Unes hores de tarda i de crepuscle perquè s'encenguin aquests rostolls tristos d'un ocre esvaït i el vast horitzó. La primera cosa que observo és que els camins que cerco tenen una estranya indecisió i molt sovint es perden com si fossin molt escassament trepitjats pels homes. Em costa d'imaginar cap a on porten perquè no em sembla possible la vida en aquesta gran soledat que encara accentuen les ombres feixugues de les grans ondulacions. Tot és silenci i buit i penso que no hi ha camins.
Un paisatge d'aquest caràcter ha estat cantat moltes vegades com a símbol de miratges transcendents. El desert fou sempre refugi d'ànimes exaltades i crepitants, i sé molt bé que aquests camins incerts són pistes segures per als qui els estimen i els viuen. Sóc sensible a aquest encís durant unes hores mentre camino. Però sobtadament m'envaeix una angoixa. Em sento indefens i sense protecció. Ja ho sé, que és injust i que les comparacions són sempre odioses. Però tampoc no és culpa meva si no puc evitar el record d'aquell paisatge tan dolç que cantava el poeta mallorquí on "totes les vivendes tenen un hort al fons".

(Del llibre Tot apuntat 1965-1975. Barcelona: Destino, 1981, p. 35-36)

* * *

Mai com ara no fou més exacta aquella definició d'Espanya que la veu com una estamenya tosca voltada d'un aprimorat fistó de puntes. La terra ocre, devastada i solitària de l'interior i un litoral lluminós que es banya en els mars. L'estiu accentua el contrast amb la fugida en massa de la gent cap a les platges exultants de llum i amb ritme de festa que no s'acaba mai. És segur que de vegades les puntes del fistó s'esfilagarsaren per massa grapejades, però no es pot negar tampoc que s'exalten amb una vida clamorosa. El ritme és trepidant, els colors s'encenen i la gent busca la gent com si en aquest continu contacte pogués trobar la solitud de tots els seus mals. El culte del sol i del mar característic del nostre segle uneix milers d'oficiants enfervorits que vénen de tot arreu.
Arriba un moment en què tanta gent, tants cotxes, tants patins i bots, ja no ens deixen veure el mar. Aquella superfície immensa i desolada que ens atreia sempre queda submergida per l'espectacle estival. És com si el mar ja no hi fos i s'hagués refugiat en una altra latitud o potser al cim de la muntanya i en el dalt del firmament. Només a la nit retrobarem el nostre paradís perdut. Quan ja no hi ha tants crits i ens asseiem en un racó de la platja solitària i tornem a mirar el mar d'esquena a la terra amb els nostres ulls insomnes. L'enorme massa negra amb el sacseig fabulós torna a existir per a nosaltres, i ens fa angúnia i ens dóna conhort alhora. No veiem res en la nit fosca, els detalls es perden, però no són els detalls allò que ens interessa, sinó aquest gran buit que ens acompanya.

(Del llibre Tot apuntat 1965-1975. Barcelona: Destino, 1981, p. 130-131)

* * *

J. V. Foix neix a la vida poètica en aquella època que va veure l'aparició i el triomf del surrealisme. Sempre és perillós d'adjectivar l'obra d'un poeta autèntic amb el nom d'una escola o d'una tendència, puix que la circumstància històrica no és ni molt menys tota la personalitat. Però encara és més perillós no poder adjectivar una obra de cap manera. Desconfiem de tot el que sigui tan pur que pugui imaginar-se sense temps. El temps és la sang fatal d'una poesia. Afortunadament per en Foix, el temps, amb tot el seu risc i el seu límit, existeix en la seva manera de veure i de sentir el fet líric.
En J. V. Foix és impossible desconnectar la seva obra de l'ambient de la seva joventut. Els anys poden haver-li proporcionat una successiva eliminació dels elements més superficials i efímers del seu surrealisme inicial. Però aquesta evolució és, al cap i a la fi, la de tots els surrealismes europeus. Quan Foix va orientant la seva obra vers formes travades i dóna ampli marge a locucions populars, segueix un procés que trobaríem igualment en Breton i en Aragon. Ja se sap que no es pot prescindir d'una tradició. El que caracteritza tota la literatura i l'art actuals és que en el moment de buscar una tradició no poden acceptar-se aquelles formes que foren objecte de la iracunda ruptura en el primer moment protestatari. [···]
Aquesta capacitat de comprensió del misteriós pes de les paraules havia de portar el nostre poeta a una força retòrica de primer ordre. Aquest vocable no implica aquí el tèrbol sentit pejoratiu que tingué el seu origen en necessitats polèmiques circumstancials. Retòrica és, en aquest cas, tal com ens ensenya el diccionari, l'art de donar eficàcia al llenguatge. És al servei d'aquesta eficàcia que es crea i s'usa el retoricisme del nostre poeta. Si per determinades circumstàncies temperamentals aquesta retòrica ens duu de vegades al bosc frondós i a l'embriaguesa verbal, tampoc no serà defecte en aquest cas. Aquí també trobaríem una raó d'època i d'escola que ens explicaria la fatalitat de la juxtaposició d'imatges i l'amuntegament de temes. Aquest fou també un dels camins del surrealisme literari. I gràcies a ell pogué produir-se una estranya condensació emocional que densifica i enriqueix l'obra, deixant-la sense ponts innecessaris, presentant-la de cop com un quadre sinòptic de situacions i excitacions. Abolida la degradant i harmoniosa perspectiva renaixentista, tot resta en primer pla, sense fons, amb igual importància i llampant de color local. Algunes de les millors poesies de J. V. Foix són d'una proximitat obsessiva, es presenten de sobte, a plena veu afirmen la decidida plasticitat dels seus objectes i de les seves qualitats. El lèxic, subratlla aquesta sensació: l'alternança de la veu sàvia amb el gir directe i viu que produeix una ambivalència estimulant. La localització no implica condescendència al tòpic o al sentimentalisme. En la duresa metàl·lica del verb i del pensament el paisatge més concret adquireix un valor universal. En aquest sentit pot qualificar-se d'afortunat el prodigiós paisatge del Cap de Creus, que ha trobat en Foix el seu gran intèrpret literari, així com abans havia trobat el seu gran pintor en els millors moments de Salvador Dalí. La caòtica i al·lucinant bellesa mineral de Culleró, de Culip i de Cala d'Agulles la veiem passar davant els nostres ulls en la inoblidable "Balada dels cinc mariners exclusius i del timoner, que era jo". Per sempre aquelles pedres d'un expressionisme abstracte, que podrien instal·lar-se sense més en qualsevol museu d'art modern del món, s'associen en la nostra ment amb els versos de J. V. Foix.

(Del llibre Tot apuntat 1965-1975. Barcelona: Destino, 1981, p. 101-103)

* * *

L'arbre i la fusta

Vaig errívol per una terra de boscos. Els arbres que m'acompanyen es precipiten pels fondals, escalen pendents, s'estenen pels pujols i les valls. Proporcionen un perfil dolcíssim, feliç, al paisatge. L'arbre és com un vestit: ens distreu de l'aventura massa tràgica i abrupta de la terra. Sota el mantell verd desapareixen els elements geològics més impúdicament expressionistes. Es tapa una falla; es dissimula una torrentera vehement; un abisme patètic, cruel amb la seva al·lusió elemental a ple aire, s'amaga cobert de branques i de fulles, de matolls que arrelaven porfidiosament en els llocs més insospitats. És el triomf d'una altra vida sobre la vida més inerta dels elements minerals. Mai no se m'ha acudit pensar en els boscos com si es tractés d'una esporàdica floració de caràcter salvatge. Més aviat hi veig com una voluntat intel·ligent de domini.
L'arbre, al capdavall, com tot el que pertany al regne vegetal, és allò que ens pot donar una idea més clara d’un desenvolupament orgànic. Si es vol comprendre el procés meravellós i precís de la vida orgànica és més lògic recórrer a una planta que a un animal qualsevol. Els animals posseeixen una capacitat de moviment que ens distreu del compassat treball de l'organisme. Tenen una expressió massa contundent que ofega la presència d'aquella cosa remotíssima i secreta que ens fa respirar i viure. Actuen per impulsos fluctuants, difícils de reduir a categories vitals estrictes. Les plantes, en canvi, no fan cap altra cosa que néixer, créixer i multiplicar-se. Romanen sempre en el mateix lloc, oferint-se en espectacle, en una pau sense nosa. Una flor, en definitiva, és immutable. Quan nosaltres busquem una imatge dels nostres estats anímics més ordenats, més simplement vivents, acudim fatalment al regne vegetal. Una dona és madura com un fruit, vincladissa com un jonc, riallera com una flor. Les imatges a base d'animals ens serveixen per introduir-nos en un món on tenen més paper la sorpresa, la fantasia o la caricatura. Les pedres, les utilitzem per suggerir idees més grandiloqüents que ens transcendeixen, al·lusions a la immortalitat o al destí. Només les plantes ens produeixen una sensació de suavitat o d'assossec. [···]
La fusta és la base de la decoració de la casa. A desgrat d'una sèrie d'operacions successives que poden alterar el color i la presència primitiva, roman sempre una última al·lusió que ens acompanya. No és el mateix asseure's per menjar davant d'una taula de pi o davant d'una taula de roure. Qualsevol fusta ens porta a afinitats espirituals diferents. El cavaller majestuós i solitari s'asseia en una fosca poltrona de roure; la dama fràgil i llanguent exigeix la finor de la caoba amb marqueteria de palissandre. La fusta manipulada per la mà de l'home arriba a un altra vida. Ni cal dir quan, sense motius utilitaris de cap mena, recull el nostre somni. Talles, gravats al boix, un treball d'art i que posa a prova la nostra capacitat creativa.
Durant segles, tota la civilització tenia el suport de la fusta. Els artistes medievals pinten sobre els retaules, la impremta popularitza l'art del gravat. Els bons burgesos del Renaixement, amb el seu amor a la casa, atorguen a la fusta una importància definitiva. En el castell medieval predominen les pedres i el tapís. En les estances burgeses se substitueix aquesta presència imponent amb la companyia més immediata i sensual dels frisos i paraments de fusta. El nom de Dürer podria servir-nos de símbol. Tota la seva obra sembla impregnada d'aquesta olor de fusta que va estimar tant, l'última escomesa del bosc sobre la nostra vida. Arribem a la fusió de dos termes que ens podrien semblar contradictoris. Arbre i fusta, la mateixa font de somni i fantasia per a una lliçó perdurable de les coses.

(Dins Els anys i els llocs. Barcelona: Destino, 1985, p. 13-18)

* * *

De tant en tant, i amb una certa reticència, algú recorda aquell famós "jo pinto i prou" d'un dels nostres millors artistes, com si se cités una veritat incontrovertible que situa les coses al punt just. Segons aquest criteri, l'artista en té prou amb el que li surt de les mans, i no li cal perdre el temps reflexionant sobre allò que fa. Però encara que en alguns casos les coses han anat així, i fins és millor que vagin així, és innegable que en altres casos l'artista és també un home que pensa sobre el seu art, se'ns preocupa obsessivament i se sent obligat a fer-nos partícips dels seus problemes i dels seus dubtes. Antoni Tàpies es troba en aquesta situació i, paral·lelament a la seva obra plàstica, la seva obra escrita no crec que pugui ésser negligida si el volem comprendre, no solament a ell, sinó també la seva pintura. A part de múltiples manifestacions i articles, aquests últims anys ha publicat dos llibres importants, La pràctica de l'art i L'art contra l'estètica, que es mouen entre la meditació i la polèmica, i, ara, Memòria personal, que té un caràcter plenament autobiogràfic, encara que, com és lògic, torni a reincidir en temes similars als dels textos anteriors. L'autor, al pròleg d'aquest últim llibre, ens recorda il·lustres antecedents d'aquests intents d'artistes per explicar-se ells mateixos: Delacroix, Gauguin, Van Gogh, Cézanne, Paul Klee… N'hi afegiria molts altres, algun sonet de Miquel Àngel, per exemple, i la majoria d'artistes extremorientals, tan amics de la paraula com de la línia. La llista seria tan interminable que no val la pena d'insistir-hi. Entre els grans noms, indubtablement, els partidaris del "pinto i prou" són una minoria. [···]
Llavors aquesta Memòria personal d'Antoni Tàpies va adquirint nous valors que en fan un llibre excepcional. A les seves pàgines ens trobem submergits dins el món que ara precisament, i que cada vegada més, és objecte d'estudis i de comentaris. Ens adonem que aquells anys quaranta tan tristament famosos estan a l'origen d'una expressió que segons per a qui podrà semblar evasiva, però que en realitat incideix en la problemàtica d'unes promocions a les quals va ésser forçós de resistir desesperadament. Els murs i les esgarrinxades, les tàpies cegues i planyents, adquireixen plena significació quan l'artista ens diu que "moltes de les meves obres eren fetes sota el signe de l'amor, de l'amor universal. Moltes, però, sota el signe de la ràbia. I les grans superfícies de matèria em donaven un camp per desfogar les meves ires contingudes, d'opressió i de silenci forçat". També ara les paraules ens serveixen i és ben clar que la memòria personal no és tancament egoista, sinó una consciència que ens obliga a suportar allò que mai no hauríem volgut. Els refugis no són refugis, sinó intents de buscar una sortida, i és llavors que tot es va enriquint de tota mena de connotacions que transcendeixen la pura plàstica.
A mesura que avança en el temps, l'obra de Tàpies es veu obligada a referir-se al pensament i a la reflexió. És evident que el signe és també escriptura. Comprenem l'esforç per trobar una pau al cor, un misticisme immanent, els jardins Zen de Kyoto, on tot és parat, immòbil, dens i profund com un pou. Ens hi ajuda el silenci, els materials pobres que s'enriqueixen per contrast, un món que es va descobrint a poc a poc amb una paciència infinita, la pràctica de caminar. Tot plegat és una ascesi que es transforma, en un moment just de consciència, en un crepitar de banderes. I això també és història que ens ajuda a comprendre una pintura. Un dels mèrits d'aquest llibre radica precisament en el fet que, dins la successió dels seus capítols, res no és inútil i indiferent. Tot va cap a una troballa que, és clar, encara no és definitiva, com no hi ha res de definitiu a la vida i a l'obra d'un home que ara arriba a la meitat del camí. Però la coherència existeix. El desenllaç, afortunadament, encara compta amb molts anys.

(Dins Els anys i els llocs. Barcelona: Destino, 1985, p. 131-135)