—Als seus llibres, Tot apuntat (1931) i Apunts encara (1986), s'hi troba d'una manera implícita una mena de biografia íntima. La nostàlgia és un altre element importantíssim dels llibres esmentats.
—La nostàlgia impregna moltes de les seves pàgines, de la mateixa manera que impregna la meva visió del món. És una nostàlgia davant de la vida, davant de tot allò que t'ha passat, davant de la infantesa. Jo penso que la infantesa és un període que et marca fatalment. Tots nosaltres, en el fons, som allò que ja érem quan teníem vint anys. Després d'aquesta edat, la vida et pot donar molts somnis, moltes possibilitats... Les personalitats, però, estan ja marcades inevitablement. D'aquesta manera, per exemple, s'entén que els amors que en aquell moment vas sentir per un pintor, per un escriptor... siguin tan determinants. Em sembla que la meva obra i vida no es podria entendre sense contemplar-les a la llum de tot allò que va succeir durant els anys vint i els anys trenta.

—Ha escrit que les seves primeres lectures foren Verdaguer i Maragall, però, com es va originar aquesta seva passió per la lectura?
—Jo crec que devia ser innata en mi. Des de molt jovenet ja llegia. Sí, Verdaguer i Maragall van ser, probablement, les meves primeres lectures, tot i que molt aviat també vaig llegir Guerau de Liost, pel fet de ser un poeta que havia nascut a Olot. Als quinze o setze anys, jo ja llegia Baudelaire. Se'n sorprèn? No és gens sorprenent, Baudelaire era un clàssic i a mi tot això m'interessava. I als vint anys coneixia Apollinaire, i als vint-i-dos Eliot. Això és inevitable! Jo llegia amb l'avidesa d'un aprenent de poeta. […]

—Acaba el batxillerat i es trasllada a Barcelona, l'any 1927, on ha viscut sempre des de llavors. I el paisatge?
— Sí, vinc a Barcelona a estudiar amb una gran il·lusió. És una ciutat que m'estimo molt, perquè l'he viscuda intensament. Si a Olot trepitjava paisatges i camps, a partir d'aquell moment trepitjo carrers. He estat un gran passejador... […]

—En Carles Riba, però, els volia encaminar cap al simbolisme, quan els joves de la seva generació eren ja àvids lectors –cito un text dels Apunts– d'Alberti, Valéry...
—Carles Riba era una persona profundament marcada pel noucentisme. Nosaltres, més joves, crèiem que hi havíem de cercar alguna cosa més... moderna! Així, no és gens estrany que ens fixéssim en la Generació del 27, que va significar un moment d'esplendor a la poesia castellana.

—Els seus companys de promoció són Salvador Espriu, Joan Vinyoli i Rosselló-Pòrcel. Què hi ha de comú entre vostès
—Sí, aquests són els meus companys de joventut. A la nostra obra, és difícil de trobar-hi trets comuns. Potser sí que hi ha una presència de la mort molt marcada, com una conseqüència inevitable d'haver viscut aquella guerra tan tràgica i incomprensible. En aquell moment, però, ens unia, per exemple, l'admiració per la Generació del 27 o el desig de superar el noucentisme. I és que nosaltres no érem feliços com -teòricament- ho era el noucentista. Aquell optimisme ens semblava fals. Cal dir, però, que amb els anys aquella perspectiva ha anat canviant i avui un dels meus poetes preferits és Carner, un autor que en altre temps no havia apreciat prou.

—Parlem dels seus primers llibres de poesia: Poemes (1931), Joc partit (1935), i L'aventura fràgil (1937). En tots ells s'hi nota una profunda influència de Joan Salvat-Papasseit, entorn del qual ha escrit -justament en aquests anys- un assaig on el reivindica. Què té la poesia de Salvat que la fa tan atractiva?
—Sí, el Salvat del "Poema de la rosa als llavis" hi pot haver influït. Fins en els colors que hi apareixen? És possible, però, en tot cas, seria d'una manera inconscient. De qualsevol manera, això ho ha de dir vostè o qui es dediqui a estudiar aquests poemes. El cert és que va ser un poeta que vaig venerar durant la meva joventut, buscant una mica un punt de referència per oposat al noucentisme. La gent més jove que nosaltres ha tingut en Salvat un dels seus poetes preferits. Però, quan l'any 1934 va aparèixer el meu assaig, era un autor que estava poc valorat. Només en parlava en Tomàs Garcés, que també era de la Barceloneta. Així, s'ha dit que el meu estudi -deu anys després de la seva mort- va contribuir a la seva recuperació. Què tenia d'atractiu? Salvat-Papasseit és un gran poeta, diametralment oposat a les formes parnasianes o simbolistes. És un poeta no retòric, ràpid, directe, de paraula fàcil... El seu món és el d'una realitat immediata, viscuda...

—És també d'aquesta època un text que publica als "Quaderns de poesia", que duu per títol "Nota sobre Rimbaud" i que ve a ser una defensa entusiasta d'aquest poeta demoníac i maleït. Tant la poesia com la personalitat de Joan Teixidor semblen totalment allunyades de les del francès; com cal entendre -doncs- aquesta reivindicació?
—Rimbaud, de la mateixa manera que Baudelaire, dóna pas a totes aquelles coses que nosaltres estimàvem. Són precursors de les avantguardes. Certament, jo no tinc res a veure amb aquestes personalitats tan profundament rebels. Jo he estat, com ho diré, allò que en diuen un tradicionalista. Perquè una personalitat m'interessi, però, no vol pas dir que hagi de ser com jo. A mi, m'ha apassionat intentar entendre l'altre, el seu món, la seva moral... Quan aquest altre té una personalitat tan intensa com la de Rimbaud o Baudelaire, aquest exercici d'entendre esdevé apassionant.

—En tractar dels seus primers poemes s'ha parlat també d'un surrealisme "blanc". Accepta aquesta qualificació?
— Sí, té a veure amb això que li acabo de dir. De la meva poesia es pot dir que és un surrealisme "blanc", en el sentit que no s'hi trobarà mai la blasfèmia, la ruptura, l'escarositat i la violència, que és pròpia d'altres "surrealismes". I no s'hi trobarà mai perquè no encaixa en la meva manera de ser. M'interessa, en canvi, el surrealisme com a recerca del sorprenent, com a recerca en nous camps de percepció. Podríem dir que no m'interessa el surrealisme agressiu.

—Als Apunts encara diu: "no he estat mai massa rebel, just per ser jo mateix"...
—L'actitud de rebel·lió davant la vida que poden representar Baudelaire, Rimbaud o Breton no l'he practicada mai, per bé que els admiri. La meva és una posició una mica incòmoda i estranya. És la posició d'aquell que intenta fer compatible el vell i el nou. Foix la va concretar perfectament quan va escriure: "m'exalta el nou i m'enamora el vell". És un vers magnífic que m'hauria agradat escriure a mi. En Foix era una persona amb qui m'entenia molt bé, perquè, al capdavall, ell també era un... tradicionalista. […]

—Tot i que sabem que és un període del qual no li complau gaire de parlar, se'm fa inevitable tractar de la guerra i de les transcendentals conseqüències que va tenir per a vostè com a literat. Molt sovint fa la impressió, tant en els seus escrits de l'època com en els posteriors, que la guerra el va sorprendre. És aquesta una impressió que vostè pot confirmar?
—Certament, parlar d'aquest període no m'agrada gaire. En primer lloc, perquè vol dir abordar temes polítics que no són gens de la meva predilecció, i, en segon, perquè sovint implica judicis de persones i actituds que tampoc no em considero amb dret de fer. Pel que fa a si ens va agafar per sorpresa, he de dir que, efectivament, va ser així. Nosaltres no esperàvem aquella immensa tragèdia. No esperàvem ni els bàrbars fets que es van produir ja durant la República, ni molt menys la Guerra Civil. Qui millor ha reflectit aquest nostre estat d'esperit és Marià Manent, en els seus records d'aquella època, que va titular El vel de maia. M'identifico molt amb en Manent en el sentit que també a mi m'aterria allò que estava passant, sense arribar a comprendre-ho del tot. I resulta que, vist en la perspectiva històrica que ara tenim, -efectivament- tot plegat era força absurd. Quina raó de ser té aquella guerra, si al cap de quaranta anys hem retornat a una situació política amb partits polítics, i sindicats com els d'aquell moment? En resum, la guerra i la postguerra van ser per a mi un veritable desastre. En aquest sentit, per bé que no m'agrada gens de parlar de política, he de dir que aprecio en gran manera l'actual situació democràtica. […]

—Amb la guerra, tot el món al qual ens hem referit desapareix. Immediatament acabat el conflicte, però, el trobem ja en una de les empreses periodístiques i culturals més importants de la postguerra. Em refereixo a Destino. Ens pot explicar com es forja aquesta iniciativa?
—Destino té el seu origen en un butlletí del mateix nom que editen els catalans que van a parar a Burgos, al costat de Franco. Una vegada acabada la guerra, s'intenta de continuar com a empresa periodística. Resulta, però, que els que han portat a terme l'intent inicial -en Josep Vergés, l'Ignacio Agustí...- no es posen d'acord amb els falangistes. Volen fer un periòdic molt més obert i tolerant. Fruit d'aquest desacord, Destino es conformarà com una empresa privada.

—Quant a la línia política del setmanari, no està molt determinada pel desenvolupament de la guerra a Europa?
—El primer que cal dir és que Destino té moltes etapes. En el primer moment és força germanòfil. En una segona etapa és més liberal i pro-aliada. Santiago Nadal hi té un important protagonisme. Fins podríem dir que hi ha una etapa més catalanista... Explicat això, cal immediatament apuntar que dins de la redacció mai no hi va haver una posició unificada. Mentre un col·laborador com Ruiz Manent era completament germanòfil, altres com Romano Brunet o Santiago Nadal, que també tenien seccions dedicades al comentari polític, eren declaradament favorables als aliats. Aquests darrers van patir inicialment una certa persecució. A Santiago Nadal, per exemple li van tallar els cabells al zero, com a càstig per les seves opinions. En una altra ocasió fins i tot els van assaltar la redacció... Era una empresa molt complexa, sobretot perquè hi havia gent de tota mena. I és que la idea, que era força bonica, era la de recollir tothom.

—Tothom, tothom
—Sí, sí, Destino va ser obert a tothom. És cert que hi va haver personalitats que no hi van col·laborar, però va ser perquè no van voler. Hi va haver posicions rígides que, no solament no van voler escriure a Destino, sinó que no van voler escriure enlloc. Hi va haver també qui no va voler escriure mai en castellà. […]

—És també durant aquesta postguerra quan vostè i en Josep Vergés funden l'editorial Destino. Podríem dir que, la d'editor, ha estat la seva professió oficial. Quina relació s'ha establert entre el Joan Teixidor-poeta i el Joan Teixidor editor?
—Paral·lelament al setmanari, se'ns va acudir de formar una editorial. El setmanari va desaparèixer i, en canvi, l'editorial continua funcionant... Evidentment, a mi, m'ha agradat sempre més d'escriure que no de fer d'editor. Mai no he tingut cap afany per figurar com a editor. Ara bé, també és cert que m'hi he divertit molt. És un ofici que m'agrada. Hi he passat moltes hores i molt agradables. És clar, però, que abans d'editor em sento poeta.

—No hem pas de parlar del prestigi de l'editorial Destino, perquè és reconegut de tothom. Sí, però, que li he de demanar com han aconseguit vostès el gran reconeixement que en tot l'àmbit de la literatura hispana té el premi Eugenio Nadal?
—Crec que el prestigi del Nadal es deu, bàsicament, a dues causes. La primera és la seva antiguitat. Fa molts anys que es convoca. La segona és la de l'encert que hi ha hagut a l'hora de premiar. S'ha premiat alguns noms completament inèdits, que després han demostrat una gran vàlua. Per dir-ne dos de ben evidents, només cal referir-se a Delibes o Umbral.

—Joan Teixidor ha estat i serà sempre l'editor d'en Josep Pla. Publicar les seves "Obres Completes" és una tasca veritablement titànica, considerant -sobretot- la "incomprensió" d'en Pla, de la qual vostè ja parlava en un article el 1942. Era ja un incomprès l'any 1942?
—Les polèmiques entorn d'en Pla van lligades a la gent que els anys seixanta eren joves. A la postguerra, però, l'anomenada "resistència" el va agafar de "cap de turc" a causa de la seva alineació amb l'Espanya Nacional. Això, unit al caràcter conservador d'en Pla, que era innegable, va generar tot un procés. Tothom es va abocar en ell d'una manera completament injusta, perquè en Pla és un gran escriptor. És un magnífic prosista en la descripció de paisatges, ciutats, ambients, vida... Vaja, el millor que es pot fer amb en Pla és llegir-lo.

— Anys més tard, però, no solament és receptiu amb la cultura que es fonamenta en l'avantguarda, sinó que es mostra també receptiu i curiós fins i tot amb una cosa -en principi- tan nova com el moviment beat, hippie o el pop-art. Què motiva aquest interès tan poc comú entre els homes de la seva generació?
—És que sóc una persona molt curiosa. Potser fins i tot ho sóc massa i això m'ha fet dispersar excessivament. Hi ha moltes coses que m'interessen. Així, una cosa que em sap molt greu és que, amb els anys, vas perdent vivacitat i ja no entens les coses com les entenies abans. Em sap molt greu no estar tan al corrent de tot allò nou que va apareixent, perquè hi ha moltes coses que m'interessen: pintors, obres..."

(Carles Llorens: "Viure intensament la cultura del XX", Lletra de canvi (Barcelona), núm. 11, novembre de 1988, p. 12-16)