Amb tota justícia, Teixidor hauria de ser considerat una personalitat major de la cultura catalana del segle XX, però per diverses raons no ha rebut l'atenció i el reconeixement que es mereixia. Juntament amb Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Joan Vinyoli, Teixidor va ser un dels renovadors de la lírica catalana dels anys 30, 40, 50 i 60. Del seu llibre Camí dels dies (1948), Espriu va afirmar en una carta de moment encara inèdita: "El teu llibre és un dels millors que, en el ram de la poesia, han sortit en aquest país [...]. Aquest ha estat a la nostrada un gran any literari, si tens en compte l'aparició dels teus versos, dels d'en Vinyoli i de l'Odissea. La meva Esther hi ajuda, m. a. p., potser una mica." Més endavant, en el pròleg que encapçala El Príncep (1954), Espriu proclamaria que es tractava "d'un dels cants elegíacs més nobles que conec". A més, El Príncep és encara un referent actiu per la poesia elegíaca tal com es pot percebre en llibres com Joana (2002), de Joan Margarit, i Dol (2012), de Txema Martínez Inglés.

Teixidor va ser un crític d'art de primera magnitud, una figura que va jugar un paper clau en la recepció de l'art modern a Catalunya i per art hem d'entendre la pintura, el dibuix, l'escultura, l'arquitectura i el disseny. En aquest sentit, va reivindicar l'obra d'Antoni Tàpies molt d'hora, des del 1964, i va ser un dels primers valedors de l'obra escultòrica de Joan Miró. Paral·lelament, va ser un crític literari de consideració, un crític que va ser determinant abans i després de la Guerra Civil. Abans de la guerra, entre el 1934 i el 1937, va ser el crític estrella de poesia a La Publicitat i des d'aquella plataforma va defensar aferrissadament una estètica eclèctica que sabés sintetitzar tradició i modernitat, avantguarda i classicisme, i durant la postguerra va ser el primer crític a propugnar un retorn a la figuració realista, el 1949. El recull d'assaigs Cinc poetes (1969), sobre Joan Maragall, Guerau de Liost, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba i Salvador Espriu, representa un testimoni eloqüent sobre la sensibilitat i sagacitat com a exegeta literari. A més va ser un formidable cronista de viatges i un excel·lent memorialista. […]

La commemoració del centenari del naixement de Joan Teixidor és una ocasió immillorable per començar a capgirar l'estat actual de la recepció deficient, incompleta i distorsionada de la seva obra. El nostre autor era un home discret, modest, retret i més aviat tímid. No es va dedicar mai a l'autopromoció. El seu caràcter personal i les seves conviccions d'humilitat cristiana li ho impedien. Era poc calculador i poc oportunista, i es va moure en un entorn cultural que cada cop valorava més l'escalada, l'estratègia i la manipulació.

Les coses s'aniran posant a lloc perquè els bons autors sempre acaben surant. Hi ha indicis de canvis d'horitzó gràcies a noves investigacions. Com a exemple, l'aparició recent de la monografia de Mireia Sopena, Josep Pedreira, un editor en terra de naufragis. Els llibres de l'Óssa Menor (1949-1963), on l'autora desfà el tossut mite de la maniobra de Teixidor per impedir que, per imperatius morals, Gabriel Ferrater guanyés el premi l'any 1959, amb Da nuces pueris. Caldrà seguir neutralitzant d'un en un tots els tòpics que han dificultat l'avaluació correcta de l'obra de Teixidor. Caldrà desterrar prejudicis polítics. Caldrà superar aprensions religioses. Caldrà eliminar prevencions socials. Caldrà investigar i estudiar des de l'objectivitat i la interpretació sense apriorismes. A tots ens espera una obra plena d'humanitat, saviesa, sensibilitat i excel·lència artística de primera magnitud. L'any 1969, Teixidor va tancar la seva obra poètica reunida amb dos esplèndids versos sobre la seva possible posteritat: "Quan sigui mort encara / viuré en tots vosaltres." Sé positivament que som molts els que sentim que Joan Teixidor viu en nosaltres.

(D. Sam Abrams. "Encara viuré en tots vosaltres", El Punt Avui. Cultura, 10 de maig de 2013, p. 8)

* * *

Amb Fluvià (premi Ciutat de Barcelona de poesia catalana 1989, premi Cavall Verd de poesia del mateix any) es trenca el silenci creatiu de Joan Teixidor des de la publicació d'Una veu et crida (1969), que recollia la seva obra poètica escrita fins aquell moment, i es consolida la vena poètica que neix amb El príncep: al meu entendre, la creació d'una elegia en dues fases perfectament complementàries, bé que netament diferenciades, que corresponen cada una a un llibre. La d'El príncep, profundament senyalada pel dolor de la mort imminent del fill […]; D'una altra banda, l'acceptació del pas del temps i sobretot la malenconia (molt més distant estèticament que la mort real de la primera fase, aquesta segona més acolorida i, diguem-ne, grosso modo, més lírica i menys conceptual) caracteritzen els poemes de Fluvià. Ara bé, aquesta diferència que prospera amb l'experiència real del poeta (per força el temps ha de diluir el dolor, n'ha de desdibuixar els precisos contorns i convertir la tragèdia en resignada assumpció) forma part, repeteixo, d'una mateixa obra elegíaca en dos moments, els quals ens remeten sempre a una sola instància temporal, el passat. La cohesió entre totes dues fases, a més, és refermada no només pel to poètic, per l'estil de Teixidor (sintàcticament clar, enemic de l'encavalcament; sovint amb un interlocutor en individuat: Déu), sinó encara per dos poemes en sengles llibres (Història -últim poema d'El príncep- i Variant d'una història, dins Fluvià), el segon dels quals funciona com a rèplica del primer. En ells la figura de l'àngel dins la llar, correlat de la pau i la felicitat en contrast amb l'angoixa i el turment que resulten de la seva absència, ens permeten d'avaluar la distància significativa que separa els dos llibres i que només el temps ha operat.

I el temps, altra vegada, és un concepte clau de Fluvià. El riu, el seu corrent indeturable; però, singularment, el riu que tresca per la terra natal, que fresseja sempre per entremig del que podríem anomenar l'àmbit cordial del poeta, el de la seva poesia d'espais oberts i lluminosos. El riu, el Fluvià, com a símbol conegut de la vida que se sap en l'edat avançada de fer recompte i endreça dels anys passats. […]

El poeta mira de bastir "l'escenari immutable" del que pertany ja exclusivament al passat, i per això confereix a la poesia la necessària funció de fixar aquests moments memorables, abandonats, ells també, a la fluència del temps […]. El temps, doncs, travessa de cap a cap les pàgines d'aquest llibre, i l'autor l'acanala per una memòria serena que el conciliï amb el seu temps específic ("La memòria ens venç com més la mort s'apropa"). I així, la veu més madura de Teixidor s'ha allunyat del dolor per acostar-se a la fruïció de la vida, baldament sigui des de la memòria."

(Jordi Llavina. "La creació d'una elegia", Avui. Cultura, 21 d'abril de 1990, p. XX)

* * *

Dit en una definició de síntesi, la poesia de Joan Teixidor és de filiació simbolista, marcada per l'amistat i el mestratge de Carles Riba i inscrita en un horitzó de referents alemanys des de Hölderlin fins a Rilke. Es tracta, d'altra banda, d'una poesia que harmonitza amb la d'Espriu i de Vinyoli en un mateix cor generacional, però, alhora, també s'individualitza amb el dring més net i peculiar d'una veu personal i pròpia. Segurament, el punt més alt d'aquest aire particular sigui El príncep (1a. edició, 1954), una obra esqueixada pel dolor i una de les elegies més intenses de la poesia catalana contemporània. El poeta hi aboca la desolada experiència per la pèrdua d'un fill (el noi gran que morí a set anys) i, corsecat pel dolor, cerca -"Hi ha dies/llargs com la història de l'home"- el recer de consol i d'esperança en una arrelada convicció religiosa. […]

Trenta-cinc anys després, El príncep no ha perdut ni un bri de la seva tibant intensitat. Encara colpeix pel sofriment que traspua i alguns versos tremolen com la injusta fuetada del destí. El temps, però, ha jugat a favor de la poesia i ara, més enllà de l'anècdota, resta la consistència d'una veu vigorosa, d'una profunda elegia, d'un poema impecable.

(Isidor Cònsul. "El príncep, per Joan Teixidor", Serra d'Or, núm. 352, març de 1989, p. 51)

* * *

Poemes 1931 és un veritable homenatge a la poesia de Joan Salvat-Papasseit. El jove Teixidor és un entusiasta del poeta de la Barceloneta, i en els seus versos es fa evident. […]

Joc Partit significa la irrupció d'una nova avantguarda: el surrealisme. És un surrealisme que, com molt bé han assenyalat Marià Manent i Jaume Bofill i Ferro, no participa de l'escabrositat i la ruptura preconitzada per Breton. És un surrealisme "blanc", "atemperat", "assenyat". Joan Teixidor ni practica l'escriptura automàtica, ni pretén que la seva obra sigui expressió de l'irracional. Joc partit significa prendre consciència de la ingenuïtat del món salvatià. Així, aquests poemes no són sinó la conversió d'aquella joia i felicitat, en un malson. En aquest sentit, tota la parafernàlia surrealista serà útil a Teixidor a l'hora de crear imatges. […]

En aquest procés, sembla del tot desconcertant l'aparició de L'aventura fràgil. S'hi recullen poemes que signifiquen una clara involució, perquè retornen al calc de la poesia amorosa de Salvat, al costat de poesies d'un surrealisme totalment depurat d'arrauxament. Segurament, però, l'important d'aquest llibre és que el seu registre és molt més ampli. Bona part de les composicions procuren una poesia molt més lírica, que per moments recorda Maragall i el neopopulisme assajat per la Generació del 27.

L'etapa que hem anomenat "avantguardista", que abraça només cinc anys (1932-1937) i que s'inicia amb Camí dels dies, encara no s'ha clos. Si en la primera s'havien anat succeint transformacions i s'hi podien comptabilitzar les influències de diferents autors i tendències, aquesta que ens ocupa es caracteritza per una trajectòria molt coherent i per la inexistència d'influències determinants. Joan Teixidor se sent molt a prop d'altres poetes -entre els quals cal citar Ungaretti i Montale-, però no per això la seva aventura poètica deixa de ser singularment personal.

La violència de la guerra i la proximitat de la mort empenyen Teixidor a teoritzar la seva poètica novament. La vida no és lluminosa com en els primers poemes, i la poesia ja no pot ser tampoc el joc que era abans. És una cosa molt més profunda. El procés d'essencialització lírica és inevitable. De la mateixa manera que un romàntic Joan Teixidor fa de la poesia un mecanisme per a la recerca de les veritats fonamentals. Entén que el poeta -per ser-ho ha de transcendir.

En aquest procés, potser la descoberta més important és l'existència d'un ritme còsmic, que domina tots i cadascun dels processos de la natura. És un ritme que ha estat vulnerat per l'home modern. En aquest sentit, el poeta és aquell que és capaç d'abstreure's del ritme frenètic del quefer contemporani, per descobrir el ritme de la natura.

El paisatge, així, adquirirà una importància capital. D'aquesta poètica, però, se'n deriven almenys dues conseqüències més. La primera assenyala l'existència d'un ésser suprem, gairebé per coherència poètica. La segona mostra com aquest procés de recerca de veritats primeres no pot ser sinó una cosa molt individualitzada i personal. Al pròleg de Per aquest misteri (1962), un dels llibres d'aquesta etapa, Teixidor assenyala la poesia com una cosa gairebé intransferible.

(Carles Llorens. "Del surrealisme blanc al ritme còsmic", Lletra de Canvi , núm. 11, novembre de 1988, p. 17-18)

* * *

Al marge i més enllà de la Literatura, pel dolor i pel propòsit que l'han dictat, em decantaria a considerar aquest llibre de bellíssim nom, "El Príncep", amb què la madura i reflexiva ment de Joan Teixidor aconsegueix, al meu parer, una de les fites importants de la nostra lírica contemporània. En llegir-lo, m'ha semblat entendre el que vol dir Simone Weil, quan assegura que estimar la veritat significa suportar el buit i, en conseqüència, acceptar la mort. Joan Teixidor s'ha hagut d'encarar amb el buit i ha admès virilment que "la veritat és de la banda de la mort". I emprengué, en avançar pel difícil camí de la veritat, enllà de la buidor, una arriscada recerca del sentit del seu món destruït per la mort, del món que només pot intentar de fer reviure el record guiat per la Poesia. El guany d'aquest martiri ha estat un dels més nobles cants elegíacs que conec i, potser (i desitjo que així sigui), en acceptar, refusant-se sempre a la pròpia llàstima, l'anihilament, no del "jo", sinó de quelcom més estimat que el "jo", la conquesta d'una aspra, cremadora, solitària pau. […]

Tan sols l'extremat dolor, encarant-se amb la veritat, preserva paradoxalment, irònicament, l'home de la mort. El poeta ha posseït la seva ànima, ha posseït en el plor la seva ànima profètica. I, dialogant amb la veu de qui sempre l'acompanya, recorda que només és bell el sofriment que els glaça tots dos, part ençà d'una estranya frontera, estrangers d'un món feliç, ja fora del temps, on llur cant és entonat per a la comprensió de molt pocs. […]

El món perdut fou concret i esplendorós, però un silenci a la vegada miserable i gran regna avui en la buidor que en esfondrar-se deixà. La vida, per al poeta, "és més mort que la mort", com ens confessa amb un ressò de la tremenda dialèctica paulina. Espera només, en una vigília suprema, el vent que li ha d'obrir les closes, les enemigues portes. I, per la meditació de la mar i del temps, s'endinsa, en uns esplèndids poemes, més i més en el seu dolor, fins a un indret on endevinem que ens és defès d'acompanyar-lo. Unes tendres, pudoroses, senzilles paraules finals indiquen al lector el suport històric del llibre, el tràgic sentiment que l'ha motivat. I Joan Teixidor pot repetir sense jactància, al capdavall de la seva prova, les lluminoses paraules d'un text que estima: "Sé estar humiliat i sé tenir abundor". Com a poeta i com a home, ha sabut humiliar el seu dolor i l'abundància dels seus dons davant un advers i molt cruel destí.

He procurat presentar austerament aquest veríssim llibre, negant a l'admiració i a l'amistat artesana i agraïda crossa dels adjectius. "El Príncep" sobreviurà de molt a l'home que es posposà amb les seves pàgines la perdurabilitat d'un diàleg que terminà en el temps. Jo he assistit a l'agònica aventura amb una emoció molt forta i sincera, i em consta que els llegidors d'ara i de sempre l'hauran de compartir profundament.

(Salvador Espriu. "Pròleg" a El Príncep. Barcelona: Edicions 62, 1954, p. IX-XIV)