"Ahir vaig desenterrar la Mata d'Armanyac i l'Esperendéu Crestià, la parella de tórtores de cua negra i tres canaletes vinoses al coll, te'n recordes?

Tot era un polsim virós i un engrut de plomes grises i dibuixos de sucs assecats, amb opacitat de cendra negra, com la sutja rere el respatller de l'escó al costat del foc a terra de la cuina de casa, o com el cercle de terra cremada que marcava l'era del davant de la masia dies i setmanes després de la foguera d'estellicots, cadires sense cul i gavetes brutes de gallinassa que no podíem aprofitar ni per a covador de les lloques, fins que al pic de l'estiu la calor musteïa l'herba de tot el pla i només en quedava una rotllana esblanqueïda, com l'ombra d'un núvol esfilagarsat sobre l'era del camp de batre…

–Mà morta, mà morta, truca aquesta porta…!

La caixeta era igual, sota terra, a la Clariana dels Pinsans, bruta de sucs i arrels filoses, i a dintre, en obrir-la, una flaire que jo ja no recordava de farigola rància i romaní podrit, marialluïsa marcida i la florassa grossa i rodona com un sol de vellut groc de les nyambres que vam arrencar del cementiri (de l'Horta dels Morts, que en deien amb la seva parla afectada el Negre de les Creus i la Radegundis o la Gundis, com la cridava la gent del poble, i també la Gundeta o, amb mala bava, la Rata Mundis), tota desfeta, l'esquelet d'una flor, com un llibre cremat, com un munt de paperets daurats de la processó del Corpus, un cadàver de fulles negres…

–Mà morta, mà morta, obre aquesta porta…!"

(Del llibre Retrat d'un assassí d'ocells)

* * *

"Quan feia bon temps, des de Pasqua Florida fins a principis de tardor, quan el bosc canviava de color, vivíem a les branques dels arbres.

Ens havíem enfilat a tots els arbres de l'hort dels fruiters, prou forts per aguantar-nos a tots tres i prou baixos perquè hi poguéssim pujar sense escala, però després de provar-los vam triar la prunera vella com a cau definitiu. La prunera o el pruner vell tenia l'enforcadura del tronc ampla, acollidora i fosca com el fons d'una perola, i les tres branques que hi naixien permetien d'instal·lar-nos-hi amb comoditat, repenjar l'esquena i repartir-nos l'espai amb precisió: tocava una branca per a cadascú.

L'entreforc era el lloc comú on ens trobàvem. Les branques, en canvi, eren terrenys privats, cadascú hi guardava les coses que volia, tractava els branquillons com li semblava, penjava cintes o papers a les fulles, collia les prunes per a ell tot sol i no tenia cap obligació de compartir-les amb els cosins, i fins i tot podia no respondre a les preguntes llançades des de les branques veïnes, com si es trobés en una cambra tancada i el fullam fos una paret que no deixava passar les paraules.

Els altres arbres, veïns de la prunera vella, eren pomeres la majoria, alguns perers, pruneres joves amb branques massa primes per suportar els nostres moviments, arbres revells deia l'àvia, amb el brancam espès i de poca alçada. Més enllà de l'hort hi havia un parell d'oms mig corcats i el cirerer a la vora del camí, els roures de la roureda del prat, arran del bosc petit, i el saüquer immens del darrere de la masia, tan alt que mai no havíem pogut comptar totes les branques, ramificades fins a l'infinit, com una xarxa que s'estenia més amunt de la teulada del mas. El saüquer era l'arbre de l'àvia Mercè perquè es veu que les flors que feia eren medicinals, i sempre que podíem deixàvem les finestres del darrere de la casa obertes perquè entrés el perfum de les flors de saüc —la flaire deia l'àvia— i només respirant aquella olor marxessin totes les malalties, que ella en deia malures.

Només la prunera vella tenia les branques prou llargues i fortes per acollir-nos bé. Una casa vegetal amb la fusta rugosa, fosca i revellida d'una cabana al mig del bosc o d'una paret ensutjada de la cuina.

Les pomeres eren massa petites i quan les pomes eren grosses tota la copa penjava cap avall, com el ventre d'una dona prenyada. I quan eren florides, el perfum era massa intens i embafador i les flors massa blanques i atapeïdes. Amb les pereres passava el mateix. Els oms ens feien fàstic o por, tenien el tronc massa vell, brut i foradat, semblava podrit, i el brancam era massa petit per a la grandària de l'arbre, com el ferrer del poble i els homenassos que li portaven els cavalls a ferrar, que feien el pit gros i el cap petit. El cirerer era més acollidor, però el fullam era massa espès i els raïms de cireres massa delicats per a les nostres activitats aèries, les cireres tenyien la roba, les mans i les cames i ens delataven. I a més a més, la seva situació, al costat del camí que arribava a la masia pel costat de la cuina i del prat i portava al poble de la mare, el poble de les fàbriques, els feia massa visible als ulls dels grans. Els roures quedaven massa lluny de la casa, tot i que resistien bé les nostres envestides. I el saüquer era inabastable, l'arbre de l'àvia, el prodigi medicinal que restaurava la vida, i el consideràvem gairebé sagrat.

El pruner vell era el refugi clavat. Davant per davant de l'entrada de la masia, prou apartat perquè ens poguéssim amagar i prou a la vista perquè no diguessin que ens escapàvem de la feina, amb les fulles i els brancam espessos i a la distància exacta per formar una mena de cortina que ens permetia veure sense ser vistos quan érem a dalt, gairebé a l'altura del primer porxo del mas.

Des d'allà ho controlàvem tot: l'entrada, els porxos, els estables… A la banda esquerra, vèiem el prat dels roures al costat del caminet del cirerer que portava fins a Can Tona i altres masies veïnes passant pel bosc petit fins al poble de la mare, i un segon camí més ample que donava tota la volta a la casa passant a la vora del pou i dels abeuradors i les pedres de sal per al bestiar, i a la dreta, tancats per un reixat del filferro, podíem veure els estables del bestiar, el galliner, la cort de porcs, l'era o el camp de batre amb el paller, la pallera i la pallissa –l'àvia deia que la gent de ciutat no sabia distingir un paller d'una pallera; amb aquest petit detall ella coneixia si eren gent del terròs o de sabata plana–, el bassal d'aigua al cim del pujolet que feia el terreny i el bosquet dels avellaners que fregava l'hort del convent dels frares, separats per una paret de pedres. El segon camí tornava a sortir després de voltar el mas i es convertia en el camí de l'escola i del poblet, arran del bosc gran que omplia tot el paisatge del fons menys el costat de la carretera de Vic, amb la doble fila de plàtans vells i tot de conreus i la baluerna fosca del convent de Sant Camil de Lelis, el convent dels malalts desnonats."

(Del llibre Pa negre)

* * *

"A la meva cambra, em vaig trobar amb tres missatges al mòbil. Eren d'en Bernat, de la Júlia i d'en Gerard. En Gerard em recordava el sopar de la festa d'aniversari, que l'avisés així que tornés a casa. La Júlia em deia que ja era a Barcelona, que li truqués, que em volia veure i parlar. En Bernat, que tornava l'endemà i que tenia quinze dies de vacances, que pensés alguna cosa per fer plegats.

Vaig deixar les respostes per més endavant i vaig obrir el quadern de treball. Havia de pensar bé què havia de dir a la Júlia i a en Bernat, i si havia de fer l'ofès per malmetre encara més les relacions, o bé havia de fer veure que ja no recordava res per salvar-les. Amb en Bernat seria més fàcil, només havíem discutit perquè m'empipava que continués les visites al grup de gais cristians que, segons el meu parer, li feia perdre el temps i li menjava el coco amb falòrnies espirituals que ell s'entestava a prendre's com un mannà de redempció. Amb la Júlia era més difícil: m'havia plantejat el dilema de l'exclusivitat o el trencament, ja havíem jugat prou, segons ells, i era hora de posar seny i pensar en el futur, ja ens havia passat l'edat de les provatures i les indefinicions.

Mentre repassava les notes, pensava de manera somorta en la manera d'acostar-me a la Mallola. Imaginava el grup de gànguils travessant la comarca en un autocar atrotinat –segur que en realitat anaven en un bus rutilant amb un nom més rutilant, encara, com Niça Cars o Miami Tours– amb la cara d'ulls mongòlics aixafada als vidres, uns ulls absents, buits, inerts. No sé per què m'atreien aquella colla de discapacitats imaginaris. Potser l'esquena tacada de sang d'en Marçal els emparava a tots en la meva imaginació.

I després hi havia la Laura. ¿Havien dit Laura?, em repetia. Ignorava si el nom de Laura era corrent a Comarquinal. La Laura retrobada, la dona de l'alcalde. Feia esforços per imaginar aquella Laura reclosa al mas de la Mallola, amb un infant disminuït, dedicada a una missió humanitària. Veia una Laura malmesa, gànguil, deprimida, fora del món, apartada de la vida, lluny de l'amor."

(Del llibre Laura Sants)