–Existeix en realitat el Llibre de les Mosques?
–No ho sé; descobrir-ho seria feina dels historiadors o dels periodistes. Jo he fet una ficció sobre una dada que em va donar la Montserrat Casals, quan em va comentar que existia un tipus de llibre així. Més tard, m'han informat que a la diòcesi de Lleida existeixen unes obres semblants i que les anomenen Llibres de Sang.

–Així doncs, els fragments del Llibre de les Mosques que sovintegen a la novel·la són de la seva collita?
–Sí, són ficció, no són fragments de llibres que ja existeixen ni pretenen ser un catàleg que reculli processos de l'Església contra els seus membres.

–Però bé deu haver hagut de consultar aquests tipus d'obres per poder escriure el seu llibre...
–Sí, i són avorridíssimes, perquè estan escrites per a historiadors i no per a lectors. S'hi descriuen tots els processos, els delictes, les penes sense cap mena d'ambició literària, amb una prosa més aviat de jutjat. El meu Llibre de les Mosques no és així: intenta ser una superació d'això, no és cap recull de delictes un rere l'altre.

–Al llibre, recull les reflexions d'uns membres de l'autoritat eclesiàstica sobre el Mal i els pecats de tipus sexual en el clergat. ¿Exposar aquestes febleses de la clerecia no converteix l'obra en anticlerical?
–No ho crec. És més: si es llegeix bé, s'adverteix que en alguns punts es mostra un gran sentiment, o com a mínim una gran nostàlgia, del fet religiós.

–Però presenta una religió que sempre és viscuda com una imposició, com alguna cosa que requereix sacrificis, que sempre comença per no...
–Perquè la religió a l'època del franquisme era així. I encara ara, una de les grans equivocacions de l'Església, al meu parer, és que, en lloc de donar un missatge d'amor, fa arribar un missatge de prohibicions. Les relacions públiques de l'Església funcionen molt malament. I si no és així, per què el seu símbol és un Crist crucificat en lloc del Crist ressuscitat? No permetre el sacerdoci de les dones no és continuar dient que no?

–La novel·la està estructurada en tres parts...
–Hi ha una mena de triple acció: la història de l'Eulàlia, la mestra d'escola que guarda el Llibre de les Mosques; els fragments d'aquest llibre que es van intercalant en el text; i el rerefons d'època, un reflex dels anys seixanta, setanta i vuitanta que m'ha interessat de fer. Tots tres elements s'interrelacionen formant una mena de trena.

–Quan va rebre el premi Sant Jordi va qualificar l'obra de novel·la de reflexió moral...
–Sí, perquè fa una reflexió sobre una conducta individual, la de la mestra, i sobre una conducta col·lectiva, la del clergat. La novel·la intenta establir un contrast, una tensió, entre aquelles persones que, com la mestra, no s'atreveixen a viure, i aquelles altres, la clerecia, que se salten les seves obligacions i viuen massa.

–L'Eulàlia és una mestra de poble totalment infantil...
–El que li passa a l'Eulàlia ho explica un poema d'Eliot que parla d'un senyor que no s'atreveix a viure i que, per tant, evita els perills que comporta la gosadia de viure, però alhora esdevé una mena de mort espiritual en vida.

–Com l'Eulàlia, vostè també ha exercit de mestre i coneix Roma i París. Comparteix amb ella algun tret més?
–No, he fet servir aquests escenaris per economia narrativa, és a dir, perquè els conec. És com l'Isidre Nonell, que pintava gitanes perquè era el que tenia més a mà i perquè li sortia gratis, o com Picasso, que pintava la seva dona.

–Li ha estat difícil parlar en primera persona tractant-se d'un personatge femení?
–Sí, de fet vaig tenir la novel·la aturada durant molt de temps per aquesta raó. Però crec que ha estat una bona opció, perquè això m'ha permès allunyar-me de la protagonista, prendre un distanciament respecte de les seves vivències que crec que era necessari.

–Al principi de la novel·la se'ns revela l'assassinat d'una nena del poble i no és fins al final de l'obra que es descobreix l'assassí. ¿Podríem parlar de novel·la de misteri?
–No, el misteri no té gaire importància, només és una estratègia que em serveix per explicar totes les qüestions que vull donar a conèixer. El misteri és simplement un reflex de l'època: eren uns anys en què hi havia moltes coses que no s'acabaven de dir, que s'amagaven al públic. Al revés d'ara, que es parla tant i tant de tot i de tothom. Abans, el que s'amagava es mitificava, mentre que ara es comenta tant tot, que tot es banalitza. Al meu llibre, l'important no és descobrir qui és l'assassí, sinó quines raons tenia per matar.

–Què tenen a veure les mosques amb un llibre sobre les temptacions de tipus sexual del clergat?
–En una societat molt reprimida, la gent que consultava el llibre ho feia per expansionar-se amb les barbaritats que llegia. Com que no hi havia cap tipus de llibres eròtics, aquest tipus d'obra els excitava. L'excitació feia que el llibre esdevingués molt brut i atragués les mosques. A més a més, aquests insectes sempre han estat un símbol del Mal.

–Com ha comentat, li interessava reflectir la societat catalana de finals dels 60, els 70 i principis dels 80. En diversos fragments critica el conformisme burgès de la caseta i l'hortet...
–Critico el conformisme no només dels burgesos, que són els que tenien més possibilitats de rebel·lar-se, sinó de tota la societat. Per què et penses que la dictadura va poder aguantar-se durant quaranta anys? Cap règim aguanta tant si no hi ha el que després es va anomenar franquisme sociològic. Però que consti que critico el conformisme, però també el comprenc. Ara també passen moltes coses que ens haurien d'esglaiar i no hi fem res.

–Reivindica que en lloc d'arxivar el sexe com a font de pecat, s'hauria d'estudiar com a font de bondat, com feien els antics?
–Sí, com feien els antics i com han fet certes sectes heretges. Jo crec que encara fa falta una gran quantitat d'educació sexual. L'educació sexual que és dóna actualment és massa mecànica. Pensa que jo pertanyo a un sector d'ensenyants que vam haver de lluitar perquè s'estudiés educació sexual a les escoles, perquè nois i noies poguessin estudiar junts!

–En el seu intent de reflectir una època, fa sortir al llibre bastants personatges verídics...
–Gairebé tots els personatges els cito amb noms verídics: Ventura Gassol, el bisbe Irureta, Serra i Moret...

–Un dels seus personatges ficticis, l'Artur, diu que hi ha un misteri a cada persona. Vostè també ho creu?
–N'estic convençut. Les virtuts ens venen de fora i els vicis de dins, per això no ens acabem de conèixer mai fins que no coneixem amb exactitud els nostres vicis. Tothom té la seva part fosca, perquè si no fos així, la bondat, la virtut, la santedat, no tindrien cap mèrit. El mèrit està a superar aquests vicis innats.

–Pel que es desprèn del llibre, la carn sempre pesa més que l'esperit...
–És el meu parer, però podria estar equivocat. Crec que és un tema obert sobre el qual hauríem de discutir més.

–En alguns llibres seus per a un públic més jove com ara En Ranquet i el tresor i El soldat plantat, crea personatges orfes, solitaris, que busquen la seva identitat. ¿Seria també el cas de l'Eulàlia?
–Sí, l'Eulàlia representa tota aquella gent, que és molta, que no han madurat, que no s'atreveixen a fer-se adults. Per exemple, hi ha molt lectors així, que no gosen enfrontar-se a certes obres, als clàssics, per exemple. Encara que, de fet, no tenen cap obligació de fer-ho.

–Es comenta que l'infantilisme és un tret comú en molts ensenyants. És el seu cas?
–Diuen que els mestres, de tant estar amb els nens, ens infantilitzem. Jo m'hi incloc, en aquest grup. Però en sóc conscient i crec que hem de lluitar-hi en contra.

–Aquesta és la seva tercera obra dirigida a un públic adult. Què l'ha animat a repetir?
–Si un és escriptor, ha d'escriure cada dia. Jo escric per a infants i joves, escric guions, escric per a la ràdio, escric per als diaris i, de tant en tant, doncs, també toca escriure per a adults. Només escric per a adults quan en tinc ganes o quan tinc una nova cosa a dir.

–Què li aporta la literatura per a adults que no ho faci la dirigida als infants i joves?
–Em permet parlar d'uns temes diferents i d'una manera i amb un risc també diferents. Els nens i els joves són un públic lector molt exigent: si un llibre no els agrada, el deixen, i per tant cal respectar-los molt. Al públic lector adult no cal respectar-lo, cal molestar-lo.

–Vol dir fer-lo enfadar?
–Em refereixo a molestar-lo per provocar que pensi. Un llibre no ha de respondre preguntes, n'ha de generar. A més, el lector adult ja sap que no tots els llibres són per a totes les ocasions, per això no cal respectar-lo tant.

–Com prefereix que el qualifiquin: com a escriptor per a nens i joves o com a escriptor per a adults?
–Simplement m'agrada que es refereixin a mi com un bon escriptor i punt. Aquesta classificació és artificial: no hi ha escriptors per a nens i escriptors per a adults, hi ha escriptors i prou. Per exemple Ted Hugues és un grandíssim escriptor i molts dels seus llibres eren per a nens; Wiliam Faulkner escrivia obres per nanos, Gertrude Stein també... És absurd fer aquesta mena de dicotomia. Per exemple, hi ha molta gent gran que ha llegit el meu llibre L'amiga més amiga de la formiga piga i els ha agradat.

–Així, doncs, ¿no creu que necessités cap premi Sant Jordi per confirmar la qualitat de la seva obra per a adults?
–En absolut. La primera obra que vaig escriure per a adults ja va guanyar el premi de la Crítica Serra d'Or. Què més vols?

(Lourdes Domínguez. "El Llibre de les Mosques, nou llibre d'Emili Teixidor", Avui (Barcelona), 9 de març del 2000)