"[...] Parlant de llegir, haig de referir-me a l'aspecte més fonamental de la relació amb ell: l'afició a la lectura i l'amor als llibres, tot respectant-ne la seva integritat física, és a dir, que s'havien de tractar com objectes fràgils i delicats. El meu pare va ser sempre un lletraferit en el sentit més ampli i generós de la paraula; bibliòfil i fins i tot bibliòman, devorava tota mena de lletra impresa a una velocitat vertiginosa.
La seva biblioteca (que era una mica com la que descriu Borges a la «Biblioteca de Babel») va anar creixent d'una forma ininterrompuda al llarg de la seva vida; jo sospito que una gran part dels llibres que comprava per ser venuts a la botiga eren adquirits amb la secreta esperança que al cap d'un temps, davant la manca de compradors, engrossissin els seus prestatges particulars.
Estava subscrit a un club de bibliòfils: Le Club Français du Livre, i estava força al corrent de la literatura actual a través de Le Figaro Littéraire. La seva biblioteca era la d'un home enciclopèdic en el camp de les humanitats, li interessava gairebé tot, a excepció dels esports, i ho demostrava dia a dia.
[...] Era un home profundament demòcrata i liberal en el sentit més genuí de la paraula; era, a més, i sobretot, un lluitador tenaç per la llengua i la cultura catalanes, dins d'un esperit dialogant exemplar, com ho demostra la seva correspondència amb alguns intel·lectuals espanyols, com ara Ridruejo o Aranguren.
[...] Els meus amics i amigues que el van arribar a conèixer i tractar tenen d'ell una imatge amable, de bon amfitrió, un home afable amb qui es podia parlar de gairebé tot, a excepció dels esports; que no fumava, que bevia amb moderació, que no era gens amant de la natura (amb tota aquella munió de bèsties voladores) i que estimava amb passió Barcelona i Catalunya."

(Rafael Tasis Ferrer. "Recordant el meu pare", dins del Centenari Rafael Tasis (1906 - 2006) [Recull les aportacions de la jornada d'homenatge a Rafael Tasis i Marca que es va celebrar a la Residència d'Investigadors el 18 de maig de 2006]. Barcelona: Generalitat de Catalunya - Institució de les Lletres Catalanes, 2006, p. 46-48)

* * *

"[...] Ha calgut, doncs, una vocació ben decidida per a exercir de crític a Catalunya. I Tasis, més que específicament de crític, tenia vocació d'escriptor: escriure li era alhora un goig i un servei. Em penso que les obres de creació —amb la novel·la en primer terme— per al seu gust privaven per damunt les altres. Però en una època en què ha estat imperiós per a més d'un multiplicar-se, Tasis no desdenyà de fer de crític i, ben d'hora, s'hi lliurà amb aquella passió continguda que el caracteritzava escrivint. Devia comprendre que així feia realment un servei al país, malgrat «la modèstia dels meus mitjans crítics», com va asseverar parlant de Villalonga. Tot amb tot, sorprèn que vint-i-nou anys pogués donar-nos ja un primer llibre de crítica: Una visió de conjunt de la novel·la catalana (1935), glossa i anàlisi de totes les obres d'una trentena llarga de novel·listes, vivents aleshores. Lector impenitent de tan jove, accentuava tot seguit la transcendència de la novel·lística catalana en uns anys en què no era prou justificada l'alarma de Carles Riba que havia escrit el famós diagnòstic d'«Una generació sense novel·la». [...]
Després de Sardà i d'Yxart, em fa observar Joaquim Molas, Tasis ha estat l'únic crític especialitzat en novel·la. Tant Montoliu, com Riba o J.M. Capdevila s'han decantat preferentment per la poesia. Aquesta dedicació regular de Tasis a la crítica novel·lística es lliga, tanmateix, amb la seva condició de novel·lista i de connaisseur expertíssim del gènere: «jo sóc un enamorat de la novel·la», proclamava en encetar un dels assaigs complementaris inclosos en el seu primer llibre crític. I al compendi La novel·la catalana (1954), que té el valor d'història literària i de crítica, en parla com d'«un fruit tardà i negligit»; és a dir: Tasis remarca amb èmfasi la seva preferència constant per aquest gènere, i ara i adés insisteix en el caràcter fonamental que, per a la nostra normalitat cultural, té un nucli de novel·listes, no escadussers, sinó militants en els diversos rengs generacionals, els quals, en temes, en estils i en intenció artística, no s'apartin dels corrents internacionals.[...]
Com Riba —que ho havia escrit explícitament—, Tasis no era un sistemàtic, ni tampoc tenia un ideari crític perfilat o clos. Entre altres raons perquè no era un teòric literari ni es plantejava gaires problemes metodològics. Partint d'una gran base informativa, que havia bastit la seva fabulosa curiositat intel·lectual, Tasis s'endinsava en l'obra començant per una críticia descriptiva, després en buscava les fonts més evidents i les més allunyades, i de vegades se servia igualment d'alguna dada biogràfica que era, potser, la clau d'una actitud intel·lectual o esmentava les implicacions extraliteràries: polítiques, històriques. I com que en l'arrel de l'escriptor es confonien el periodista i el crític literari, Tasis muntava amb facilitat una síntesi suficient per al lector mitjà. [...]
Fóra un tòpic d'insistir en el fet que Rafael Tasis i Marca deixa un buit —i té un lloc— en el camp de la crítica literària catalana, del nostre segle, la història de la qual encara és per fer o almenys per publicar."

(Albert Manent. "El crític literari", Serra d'Or, núm. 1, gener de 1967, p. 47-48)

* * *

"Fa més de deu anys, passada la ratlla, a París, moria sobtadament Rafael Tasis. El fet va ser considerat pels catalans com una pèrdua enorme. Per la seva gran capacitat de treball, va semblar que la seva figura era insubstituïble; algú que va pensar que calia continuar les seves tasques múltiples, en assumir una de les activitats en les quals Tasis havia excel·lit, escrivia: «...veurem si entre tots podem reemplaçar-lo». Tasis tenia, es diria, el do de la ubiqüitat i la seva presència era remarcable en el món de la política, en el de la literatura i en el de la simple vida catalana. Havia militat sempre a Acció Catalana, però, aliè a qualsevol mena de dogmatisme, estava sempre disposat al diàleg i propici a l'entesa amb la gent d'afinitats ideològiques i de principis bàsics afins. La seva mort va produir una consternació extraordinària dins el món polític de Catalunya. Se li van dedicar molts articles necrològics i molts discursos i, a correcuita, se'n van escriure i publicar dues biografies. En aquella època semblava que en Tasis era l'única figura capaç de fer treballar en comú homes de les tendències més divergents. Havia estat rebut amb recel en tornar de l'exili el 1948, però a poc a poc el va superar i es va guanyar la confiança dels més repatanis. Va arribar un moment que semblava la persona més destacada de la vida política catalana. Ho era, realment? Jo, que observava a distància el fenomen de la seva acceptació, admetia el fet aparent, però pensava íntimament que, al moment d'una represa de vida cívica normal, Tasis seria desbordat. Eren moments els qui lluitaven contra la dictadura i sofrien empresonaments i tortures; eren molts els qui havien consagrat la seva vida a Catalunya i a la llibertat... Tasis ens parlava dels Pujol i dels Reventós i de tants d'altres joves abnegats i coratjosos que assumien responsabilitats en un moment en què l'esperança de recuperar la democràcia era ben esmorteïda; i els amics ens parlaven de Tasis com d'un home capaç d'unir voluntats i d'ordenar esforços. Eren molts els qui treballaven per Catalunya i per la llibertat, però la figura de Tasis apareixia destacada. I ens ho semblava pel que ens en deien els amics, no pas pel tracte directe amb ell, perquè Tasis tendia a valorar les activitats dels altres. He pensat això en les setmanes passades, les de la campanya electoral. ¿Quin paper hi hauria representat Tasis si no hagués mort el 1966 i si hagués conservat les seves facultats? Ara tindria setanta-un anys. ¿Quin hauria estat el seu paper en els moments històrics que vivim? La pregunta és supèrflua. Ho sé. El dia 15 de juny em vaig trobar a les mans, a l'hora de l'escrutini, un full amb dinou candidatures, la qual cosa vol dir que al districte de Barcelona hi havia sis-cents vint-i-set ciutadans disposats a ser diputats. [...] Durant anys va semblar que Tasis estava destinat a tenir un paper important en unes circumstàncies com les que ara vivim. L'hauria representat, realment? Aquesta és una pregunta que no es pot respondre. El destí ha fet que Tasis no sigui present en una situació que somniava. No sols no hi ha estat present, sinó que ha estat oblidat, deu anys després de la seva mort, passada la ratlla."

(Vicenç Riera Llorca. "Un absent", Serra d'Or, núm. 215, agost de 1977, p. 33)

* * *

"Vivim, no cal pas dir-ho, un moment d'eufòria de la narrativa policíaca. Sembla consolidada la col·lecció més jove —«La negra»— i continua sense problemes la més clàssica —«La cua de palla». La conjuntura, doncs, és prou adient per a una revisió dels orígens autòctons del gènere i per a centrar l'aportació de pioner que en féu Rafael Tasis, bo i aprofitant, d'altra banda, la reedició de la seva obra policíaca per part de 3 i 4. L'ordre d'aquesta reedició no correspon al de la redacció de les novel·les (es limita a reproduir l'ordre de la primera edició), però aquest és un problema que ve de lluny i característic de les peculiars circumstàncies del país.
En el seu exili francès, Tasis conegué Simenon, traduí una colla de les seves novel·les i va escriure'n un parell l'any 1944: Un crim al Paralelo i La Bíblia valenciana, que, primer, s'havien de publicar en versió francesa. De retorn a Catalunya, redactà la tercera, És hora de plegar. A més de narrador i traductor, Tasis teoritzà sobre el gènere i s'adonà del nou impacte de la novel·la negra americana (traduí, entre altres, Dashiell Hammett). Per a la seva obra de creació, però, seguí els models de la tradició anglesa i francesa. Les seves novel·les van de dret a la classificació de «detective story», en la línia de Georges Simenon i d'Agatha Christie. Són històries d'amenitat comprovada que, salvant la distància dels quaranta anys i d'algun inevitable anacronisme, esdevenen lectures d'entreteniment agradable i distret. Potser no tenen l'agilitat que caracteritza les mostres més actuals, però la seva elegància narrativa les fa un producte perfectament competitiu, superior, diria, a bona part de l'anomenada «narrativa d'institut» que, ara mateix, és pastura abundosa pels verals del segon ensenyament."

(Isidor Cònsul. "És hora de plegar. Un crim al Paralelo. La Bíblia valenciana, per Rafael Tasis", Serra d'Or, núm. 338, desembre de 1987, p. 40)

* * *

"Enguany fa noranta anys del naixement (1906) de Rafael Tasis i Marca i en fa trenta de la seva mort (1966). La frontera de 1936, doncs, partí per la meitat la seva vida, com en molts altres casos, en més d'un concepte. La dividí, però no la varià en res d'essencial, tot i canviar-li el marc, les possibilitats i, fins i tot, les dedicacions. Era un escriptor i ho fou sempre, i el mateix any de la seva mort ens representà al Congrés del PEN Club. Sentia la necessitat i la responsabilitat de la política, que no l'abandonaren mai, però foren els canvis, ben segur, els que feren d'aquell militant conscient d'Acció Catalana, en circumstàncies tan extraordinàries com difícils, un director general de Serveis Correccionals i de Readaptació de la Generalitat de Catalunya.
Fou escriptor i polític, però també tingué moltes més dedicacions, gairebé en tots els casos poc o molt relacionades amb les dues primeres. Fou periodista i crític sempre i cònsol de l'exili a l'interior, durant els activíssims divuit anys posteriors al seu retorn. A París, mentre fou exiliat, no parà mai de relacionar-se amb altres intel·lectuals i polítics i de col·laborar en nombroses tasques que li interessaven, però encara tenia temps per a passar llargues hores treballant a la Biblioteca Nacional, estones de les quals recordava molt, perquè també era historiador, i llibreter i impressor. Com a fogar patriòtic, resistent i intel·lectual, la seva llibreria de la Rambla només va ésser superada —en els dos primers aspectes— per la que Joan Ballester instal·là al carrer del Consell de Cent.
La figura de Tasis respon a la de l'intel·lectual preocupat pels afers públics i, de manera més concreta, a la de l'escriptor en acte de servei permanent. És una figura que pot afavorir tota mena d'ironies i de somriures dissimulats, però, amb visió històrica, l'hem de considerar un bé de Déu. Hem de desitjar, per tant, que no formi part d'una espècie en vies d'extinsió. Gràcies a gent com ell, primer, resistírem amb menys danys; després, ens recuperàrem més bé i, ara com ara, avancem més.[...]
Fou un dels primers, si no el primer, a valorar Pedrolo i a intuir el potencial narratiu que tenia, però, més enllà dels mèrits de la seva obra estricta, fou, sobretot, un gran concentrador de voluntats i un magnífic atiador de possibilitats. El bon coneixement d'altres models li estalviava marrades i desviacions, però era benvolent sense concessions i just sense imposicions. Estimava Barcelona i els seus racons, especialment els de les penyes. Era actiu i inquiet, sense perdre mai la compostura ni la mesura. Perquè era un intel·lectual de debò, no volia ni li calia demostrar-ho cada dia.
Recordar Tasis, en aquest any doblement commemoratiu, és un acte de justícia que, en honorar-lo, ens honra, però, en aquest cas, la justícia es fa pedagogia, perquè el record s'ho val i, sobretot, és magníficament reditiu: per l'exemplaritat general de l'home, per l'honestedat del polític i per les aportacions —variades i ponderades— de l'escriptor. Algú podria dir que fou polifacètic, però no el defineix la versatilitat, sinó el servei, la utilitat i el compromís, és a dir, el patriotisme, que la generen."

(Josep Faulí. "Rafael Tasis i Marca, patriota", Revista de Catalunya, núm. 112, novembre de 1996, p. 3-5)

* * *

Rafael Tasis, gran amant de la novel·la, estava convençut de la importància del seu conreu per a la normalització de la cultura catalana. No podem oblidar que el gènere es trobava en un moment difícil, menyspreat pels «mandarins» de la literatura, com ell mateix havia anomenat els estudiosos en alguna ocasió. Home tàctic però selectiu, apostava per un model de novel·la realista i psicològica. Per a ell, la bona novel·la havia de ser «un estudi de la psicologia o de l’activitat dels homes, un bocí bategant de la vida humana». En aquest sentit, un aspecte de la seva línia argumentativa era l’aposta decidida per la novel·la ciutadana, centrada en Barcelona i en els ambients urbans.

(Salvador Balcells. "Rafael Tasis, els fonaments d’un gènere", Ítaca. Revista de Filologia, núm. 5, hivern de 2014)