Emília Sureda i Bimet (Palma, 1865 - 1904) és una escriptora afí a l'Escola Mallorquina, que viu en un ambient culte i intel·lectual. Fa amistat, entre d'altres, amb Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Maria Antònia Salvà i Mateu Obrador.

A la seva poesia ressona la tradició popular i l'atracció pels paisatges naturals i la vida al camp. També s'hi entreveu un malestar amb l'entorn i un sentiment d'inadaptació, que la porta a desitjar ser lliure i evadir-se del món. Per això, passa llargues temporades a les possessions que la família té a Valldemossa i a sa Pobla.

El 1899, el seu poema "La vida pagesa" és premiat als Jocs Florals de Barcelona. El 1903 publica alguns poemes a Gazeta de Mallorca, a Catalunya. Revista Literària Quinzenal i a Ilustració Catalana. El 1904, rep el segon accèssit a la flor natural dels Jocs Florals de Mallorca amb "La lluna no és morta". Bona part dels seus poemes es publiquen pòstumament en el volum Poesies mallorquines (1905).

Pàgina elaborada per Irene Zurrón Servera per a l'AELC.
Fotografia del pòrtic: Ilustració Catalana, 20 de novembre de 1904 (BNE).
Fotografia de la biografia: reproduïda per Mateu Obrador a Poesies mallorquines (1905).