Sureda s'extasiava davant una naturalesa terriblement poderosa i feréstega, però sota el bramul irat de les ones, en els arbres arrencats pel vendaval i entre les roques d'espantosa aparença hi havia sempre la mà de Déu. El caos natural era, al capdavall, reabsorbit i sotmès pel domini diví, com en aquesta estrofa de "Tres cançons":

"Quan Aquell que fa els mons i los esqueixa
tot ser damunt la terra haja arrasat,
encara rondarà ma trista queixa
dins el buit de la immensa eternitat."

En segon lloc cal observar que en la poesia d'Emília Sureda es manifesten una sèrie de trets (el popularisme, la imitació d'estrofes tradicionals –més endavant ens referirem al costumisme–) que també conté l'obra de Maria Antònia Salvà, una de les primeres figures de l'Escola Mallorquina. De fet, algunes visions de conjunt de l'esmentada escola –com la de Joan-Lluís Marfany– inclouen clarament les dues poetesses en el mateix grup, cosa que dificulta la consideració d'Emília Sureda com una anella perduda i deslligada de la resta de poetes mallorquins (...).

(Margalida Pons: Fragment del “Pròleg”, Poesies mallorquines, 1992, p. 14-15)

* * *

La relació amb Emília Sureda fou curta, però molt intensa. Es van conèixer cap a l’any 1897 o 1898 a la tertúlia de Can Mas del Pla del Rei, on les dues havien estat convidades a recitar versos, i des de llavors s’establí una estreta relació entre elles, basada en la mútua confiança i el fet literari. La correspondència conservada mostra que les seves formes de vida eren ben diverses. Emília es casa i la seva vida és molt activa. Viatja freqüentment al nord d’Àfrica i, sobretot, per Europa, des d’on escriu i compra llibres a l’amiga. Quan és a Mallorca, instal·lada a Ciutat, acudeix a múltiples compromisos socials, però és allà on tenen lloc les trobades amb Salvà. Aviat s’incorpora al grup Mateu Obrador, poeta i editor de les obres de Ramon Llull. Entre 1902 i 1904 la relació entre tots tres s’intensifica molt. Celebren trobades literàries, que anomenen «cassoletes literàries», on escriuen, llegeixen els versos i els comenten. Aquestes trobades són a la base de les composicions de les dues poetes premiades en els Jocs Florals de Palma celebrats el 10 d’agost de 1904. Juntes pujaren a rebre el guardó, esdeveniment ben inèdit en la història del Consistori. L’ocasió propicià la trobada amb Josep Carner, premiat amb la flor natural.

La influència de Salvà és notòria en l’obra de Sureda, encara que de tarannà més romàntic i d’escriptura encara espontània. Emília, però, morí el 4 de novembre de 1904. S’escapçava així una de les relacions literàries més interessants de la literatura del moment, caracteritzada per l’amistat entre dues dones poetes. En la llarga complanta per l’amiga morta, desapareguda precisament el dia del natalici de Salvà, l’escriptora hi recrea la intimitat, el fet de sentir-se compresa per algú amb qui compartia uns mateixos interessos, i la soledat que es deriva d’aquesta mort, la qual s’eixampla a mesura que passa el temps: «Sembla que Déu vulgui purificar els meus afectes més íntims de tota part material per deixar-los així més vius i lluminosos. Solament dins el cercle de les meves amigues,que de dolços lligams he hagut de rompre! De tres que en tenia, una d’elles –beneita sia la seva memòria!– ja de bona hora me deixà per entrar dins un claustre; a la segona, ai!, se li apagà la llum de l’enteniment. L’altra eres tu, ma bona i enyorada Emília, que tant t’ets identificada amb mi; i te n’ets anada... a no tornar!»

(Lluïsa Julià: Fragment de “Maria Antònia Salvà i les seves contemporànies”, Escriptores. De Caterina Albert als nostres dies, 2005, p. 51-52)

* * *

Hi ha una imatge molt present en Emília i és la preeminència que concedeix al pensament. Al poema «Maror» hi descriu una contradicció recurrent en ella: «El cos és gàbia enganadora // que té catiu el pensament». Ho intenta resoldre amb un recurs comú en les dones escriptores vuitcentistes: tenir ales per volar cap a la llibertat, cap a la creació com a evasió, per fugir de les constriccions de gènere, per culpa de tenir un cos de dona. Així a «Maror» s'exclama: «si tingués ales, volaria // per l'ampli espai cercant claror». El mateix sentiment d'alliberament a través del vol l'expressava la poeta a la darrera composició que va fer «Novell esplet de cançons»: «Jo en terra no hi fregaria // ni em deixaria agafar: // que d'un vol me'n muntaria, // per ja mai més davallar».

(Isabel Peñarrubia i M. Magdalena Alomar: Fragment d'“Emília Sureda i Bimet”, «De mi no en fan cas...» Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936), 2010, p. 183)