Emília Sureda i Bimet neix a Palma el 1865, en un entorn culte i adinerat. És filla del banquer Joan Sureda i Villalonga i de Celerina Bimet i Rousset, d'ascendència francesa, que mor quan la filla té només deu anys. L'avi, Joan Sureda i Ripoll, és arquitecte; el germà, Joan Sureda i Bimet, és un intel·lectual casat amb la pintora Pilar Montaner i Maturana –de fet, el matrimoni s'envolta d'artistes i personalitats a la seva residència de Valldemossa, el Palau del rei Sanç– i la germana, Faustina Sureda i Bimet, amb qui viu a temporades, sembla que fotografia. L'autora passa els estius a Valldemossa, i algunes temporades se'n va a les possessions que la família té en aquest poble i a sa Pobla. Aquí coneix la vida pagesa de primera mà i els paisatges naturals que evoquen els seus poemes. La seva residència principal, tanmateix, és una caseta a Portopí, arran de mar, envoltada de flors i vegetació.

Sureda assisteix a un col·legi francès, que li desperta l'interès per la literatura francòfona. Encara que comença escrivint en castellà, es decanta pel català com a llengua literària després d'entrar en contacte amb els integrants de l'Escola Mallorquina. És una gran admiradora de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Josep Lluís Pons i Gallarza. D'altra banda, la investigadora Margalida Pons ha vist la influència de Bécquer al conjunt de la seva poesia. Però és l'amistat amb Maria Antònia Salvà una de les que més la influeix i l'acompanya en la seva trajectòria. Es coneixen el 1897 en una tertúlia poètica a Can Mas del Pla del Rei; a partir d'aquesta trobada, es veuen amb freqüència i mantenen el vincle per carta les temporades que estan allunyades.

La seva obra se sol situar entre el romanticisme, el postromanticisme, la Renaixença i el costumisme, en una línia afí a l'Escola Mallorquina, on la vida pagesa i la naturalesa són temàtiques i imatges recurrents. De fet, s'inspira en les composicions populars, especialment en l'estil de les gloses. Així mateix, l'atracció pels paisatges naturals la porta a aplegar clixés i fotografies que li agraden i també aprèn a fer-ne.

El 1899, el seu poema "La vida pagesa" és premiat als Jocs Florals de Barcelona. El 1903 publica alguns dels seus poemes a Gazeta de Mallorca, a Catalunya. Revista Literària Quinzenal i a Ilustració Catalana. El 1904, rep el segon accèssit a la flor natural dels Jocs Florals de Mallorca amb "La lluna no és morta", en els quals Maria Antònia Salvà guanya el primer accèssit.

En els escrits, Sureda expressa malestar, impossibilitat d'encaixar –"La nostra gabieta de ferro i daurada, / que estreta, que trista, que dura mos és! / i amb ànsia febrosa d'alçar la volada, / voldríem, a voltes, aixecar-la en pes", es plany al poema "Aspiració". Maria Antònia Salvà, a la "Complanta per n'Emília Sureda", assegura que en una carta un any abans de morir, l'amiga li havia confessat: "El món no és fet per la meva mida; no arrib a definir si és massa ample o massa estret, però no m'hi sent a ple". Les investigadores Isabel Peñarrubia i M. Magdalena Alomar apunten que la poesia de Sureda té ecos autobiogràfics i que reflecteix un sentiment d'incomprensió de l'entorn, perquè la poeta rebutja el destí assignat a les dones, i s'esforça per portar una vida independent, immersa en la lectura i l'escriptura, refugiada en l'aïllament del camp, on troba una autenticitat que confronta a l'artificialitat de la ciutat.

La troben morta al seu llit la matinada del 4 de novembre del 1904. Entre els reconeixements que rep, Joan Alcover escriu en la seva memòria l'elegia "Morí jove", on en destaca la humiltat, la bondat i el delit per la vida al camp, i Miquel Costa i Llobera el poema "Tribut a la bona memòria de n'Emília Sureda", on evoca la insatisfacció interna de l'autora malgrat el seu posat alegre: "dolç esperit consirós / que, mirant les oronelles, / volies volar com elles / per dins l'espai lluminós; / pobre ser que en viu desfici, / davall ton riure amatent, / d'un ideal descontent / portaves l'intern cilici". També Maria Antònia Salvà li dedica els poemes "Morta!", "Impressió" i "Record", aquest darrer un cant d'enyorança que clou amb la imatge de l'anell de Sureda que ara porta l'amiga: "L’anell que tu portaves ara en mon dit llueix, / i aqueixa baula dolça m’estreny i m’aconsola, / Fent-me trobar ta mà damunt lo que fineix".

L'amic i escriptor Mateu Obrador aplega els seus poemes en un volum titulat Poesies mallorquines, que es publica el 1905 amb un pròleg seu, on dibuixa el caràcter exigent de l'autora i el fervor literari dels darrers temps.