Primera part és una esplèndida autobiografia on la protagonista no arriba ni als trenta anys. I un amor radiant, profund, neoromàntic, la va fer madurar sobtadament. Perquè gairebé tota la novel·la és una història d'amor on no hi ha intriga, sinó siluetes, fugaces o profundes, de personatges. En el fons Cèlia Suñol fa un estudi d'ànimes, de caràcters, de situacions monòtones o canviants. Diríeu que a l'obra hi ha més reflexió que no pas acció. I l'acció encara es veu menys al llibre de contes. Cèlia apunta, descriu, classifica, sobretot recorda, amb una vivesa i una exactesa com si tot hagués passat abans d'ahir. Quina injustícia s'ha fet amb aquesta escriptora! Fa quaranta anys que la seva obra fonamental -premi Joanot Martorell del 1947- és quasi oblidada i ningú no edita la novel·la inèdita, ni un parell de reculls de contes que són al calaix. Sort que els seus fills vetllen per la seva memòria... Les generacions es cremen, però hi ha escriptors que semblen incombustibles, mentre d'altres són engolits per l'oblit, fins que un crític, un editor, un periodista o un erudit els redescobreixen.

Primera part en realitat té dues parts: la vida familiar i l'aventura estrangera. L'entorn i el dedins de la família hi són reconstruïts fins al punt que sentim el batec dels personatges, els detalls de la quotidianitat, i hi ressalta la figura del patriarca –el pare–, que tenia el domeny dels seus i no deixava que les filles anessin a llegir a la biblioteca pública fins que el van convèncer.

[...]

Però Cèlia no reeixí a "normalitzar-se" dins la literatura catalana. L'època no hi convidava: censura, pocs lectors, escàs ressò dels llibres en català. Però malgrat tot va escriure un altre volum de contes que quedà finalista al "Víctor Català". Mentrestant Cèlia anava coneixent els escriptors de postguerra que li duien manuscrits per a copiar: Josep Maria Espinàs o Joan Brossa. Va endevinar de seguida les dèries d'aquest i hi discutia amb delicada fermesa. Molts dijous a la nit anava al cafè Tèrminus, a la cantonada del Passeig de Gràcia i el carrer Aragó, per integrar-se en una tertúlia literària: Carles Sindreu, Aurora Bertrana, Màrius Lleget, Joan Lluís, el pastor del Pallars, Josep Comelles, Concepció G. Maluquer, Josep Badia, Carme Monturiol... Un dia el grup va tenir la pensada d'escriure una novel·la, El misteri de la consigna. Cada contertulià en faria un capítol. Monturiol redactà el darrer...

Els fills treballaven i l'escriptora no havia de patir econòmicament. Però als seixanta-un anys va tenir un despreniment de retina. Després en va venir un altre. Als seixanta-cinc Cèlia va perdre la vista. Al cap d'uns mesos, volent superar la invalidesa, hi lluitava sortint, anant al teatre, a veure gent i fins i tot al cinema. La ràdio era el seu consol. A vuitanta anys encara va fer l'esforç d'escriure a màquina amb tots els dits i hi va arribar a escriure cartes. Però els darrers temps Cèlia s'esllanguia, es tornava trista, no parlava gaire. Va morir, gairebé sobtadament, el 1986. L'oblit, que com un vel espès cau damunt de certs escriptors, va fer que se n'anés de puntetes.

(Albert Manent: "Cèlia Suñol, una escriptora entre el somni i la dissort", dins de Semblances contra l'oblit. Barcelona: Destino, 1990, p. 194-202)

* * *

La primera cosa que salta als ulls llegint les obres de Cèlia Suñol és que escriu quasi sempre sobre fets personals, o del seu voltant, i que reflecteixen -d'una manera o altra- la societat i les problemàtiques del moment contextual: per tant, la seva obra representa un vàlid instrument d'intel·ligibilitat de l'època. Això és més destacable tenint en compte que ella escriu sempre en català i que era ben escassa la producció literària en aquest idioma durant els anys 40, car estem a la immediata postguerra.

Algunes obres estan escrites en primera persona, les més autobiogràfiques, mentre que en la major part hi ha un narrador omniscient que guia el lector pas a pas en la trama. Al conte El professor d'anglès –tret de la novel·la Sílvia– hi ha un bocí on l'autora s'adreça al lector, i, no sabent com cloure el conte, el deixa triar entre dos finals. [...]

El llenguatge és un català pla, dúctil, genuí, correcte, on, de tant en tant, apareixen paraules o expressions d'algun altre idioma europeu: anglès, francès, alemany, italià, danès.

La peça més ben coneguda i tinguda més en consideració pels mitjans d'informació és, sense cap dubte, la novel·la Primera part, que guanya el premi "Joanot Martorell" (l'actual Premi Sant Jordi), concedit per l'editorial Aymà per primer cop el 1947, gràcies a les recomanacions a la censura de Marià Manent, cosí de l'autora, amb el pacte que ella tregui algunes petites parts de l'obra (quelcom sobre la vida a Dinamarca, sobre la manera de resar d'en Kaj i el final).

(Marina Cuccu: "El rostre 'd'un temps que ja no és el nostre'. Reflexions sobre l'obra narrativa de Cèlia Suñol i Pla (1899-1986)", dins de Homenatge a Arthur Terry-2. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1999, p. 258-259)