El meu pare era un senyor d'aquell temps. Naturalment, us l'heu d'imaginar amb barba i bigoti. Quan jo el vaig conèixer, la seva barba, el seu bigoti i els seus cabells ja no eren negres, sinó grisos. Amb els anys i molt aviat s'emblanquiren del tot. I tenia un front i uns polsos tan atraients, que era allà, al costat dret, on jo li feia un petó, en dir-li bona nit.

Ell llegia sempre, a aquella hora. Posava la seva poltrona de costat, a un cap de taula del menjador, per tal que la claror del llum caigués de ple sobre el llibre que ell aguantava dret, davant dels seus ulls. Jo m'apropava pel cantó que no tocava a la taula. I era aleshores que jo posava un bes suau sobre els seus polsos lluminosos.

Si, durant el dia, algun reny seu ens havia separat, jo m'hi apropava una mica recelosa. Però el papà em mirava, somreia lleugerament i, estrenyent més fort la meva mà, em deia:

—Soyons, amis, Cinna. C'est moi qui t'en convie...

Les dues germanes grans es quedaven a llegir encara una estona més. Mariona, la tercera, s'aixecava i, després de guardar el seu llibre en un calaix del bufet i fer un bes al pare, semblant, molt semblant al meu, anàvem totes dues a la cuina, on la mamà acabava de passar els comptes del dia amb la serventa i li donava instruccions per al menjar de l'endemà.

La trobàvem asseguda a la cadira baixa, amb el seu dietari a la falda. Gairebé sempre els comptes ja estaven passats i la nostra mare escoltava els comentaris que feia la cuinera o parlava familiarment de coses diverses. Nosaltres l'abraçàvem i li fèiem molts petons, que ella ens tornava, tot posant-nos més d'un cop la mà al front o els llavis als polsos, com qui no fa res. Però nosaltres ja sabíem que mai no l'abandonava el temor que no ens visités alguna traïdora malaltia inesperada, i li dèiem:

—Però, mamà, si em trobo del tot bé!

—Sí, filla... És que m'havia semblat... Aneu a dormir, apa –afegia, tot fent-nos l'últim bes–, que és tard i demà hi ha matines...

(Fragment inicial de Primera part. Barcelona: Aymà, 1948, p. 11-12)

* * *

PETITA TERRA DANESA

I

Ens casàrem un mes després, a l'església de Sant Ansgar, de Copenhaguen. Van ésser unes noces molt senzilles: ni joies, ni nuviatge, ni landós, com en les d'Aurèlia i de Mercè. Tan sols una simple cerimònia, uns quants amics i un petit ram de roses blanques.

No vull esmentar les primeres cartes dels meus. Les reaccions que la meva ràpida decisió ocasionà en cadascun eren tan lògiques, que no vull parlar d'exageracions ni d'incomprensió. Unes m'entristiren, d'altres em feriren profundament. Entre algun membre de la meva família i jo, l'escissió es féu més profunda. Però deixem enrera aquestes remembrances: són uns altres els records que em plau d'evocar.
Com el del primer dia d'arribar a Copenhaguen. Que bé el recordo! Ole i jo agafem un taxi i ens dirigim al número 20 del Guldgade, a veure la seva mare, que ja ens espera. Quan hi som a prop, Ole, que fins aleshores m'ha anat explicant coses i dient el nom de carrers i d'edificis, para de parlar, lleument emocionat.

Ens obre la porta una dona alta com jo, primeta i una mica ossuda. Porta unes faldilles fosques i una bruseta molt fina i blanca, cordada de dalt a baix amb tot de minúsculs botonets. Els seus cabells són llisos i abundants, pentinats amb una gran senzillesa. Els seus ulls, molt grossos, enquadrats de fines arrugues, brillen a través de les ulleres entre alegres i fatigats. Té un somriure dolcíssim.

Mare i fill es miren, es miren... Gairebé no s'abracen, gairebé no es diuen res. No és aquesta una terra de massa paraules ni de grans escarafalls. Agafa les mans del fill, aixeca el cap i el mira; ell s'inclina una mica endavant, tot d'una peça, i li somriu.

(De l'obra Primera part. Barcelona: Aymà, 1948, p. 151)

* * *

Ja fa dies que vull escriure la història de l'home de les fires. És a dir, el tros d'història que sé. Però sempre cerco una estona de calma per a fer-ho i no la trobo.

Ara mateix, la senyora Riera, que és la del pis de sobre, té la ràdio connectada. I quan és que no la hi té, aquesta bona senyora? Sempre al punt més alt: i quan donen les informacions o transmeten una obra teatral, se sent la remor imponent d'aquelles veus de so inhumà i tota la casa ressona. Els pisos estan separats només per envans i ens informem de tot el que fan al costat, a sota i a sobre. És una casa d'aquelles tan ben fetes que fan ara. Pisos amb habitacions que semblen capses de llumins, però amb living! Ah, si! D'això del living no se n'obliden mai. No hi ha cap armari de paret, però hi ha living. I quan el pis és una mica més d'upa, hi ha office. La cambra destinada al servei dóna a aquest últim. També hi ha uns radiadors escanyolits escampats per la casa, però a la cambra de la serventa, no. Heu de comprendre que el propietari posseeix cinc cases amb setze pisos cadascuna, dos a cada replà i que setze per cinc fan vuitanta. Vuitanta radiadors que s'ha estalviat. En aquest món, si es vol anar endavant, s'ha de saber comptar.

(De "L'home de les fires", dins de L'home de les fires i altres contes. Barcelona: Selecta, 1950, p. 11-12)