Amb motiu de la guerra de 1914-1918 i de la postguerra es va parlar molt de pobles d'esperit bel·licós i d'esperit pacífic, de pobles fàcils a la revolta i de pobles arrapats a la submissió. Es van fer comparacions entre els soldats dels exèrcits bel·ligerants de la Gran Guerra, quant a frugalitat, resistència i ardidesa: i la comparació ha estat portada fins als diversos components dels Estats en lluita. Hi hagué sorpreses i rectificacions de criteri. Els alemanys, que consideraven els francesos com a afeblits i inadequats per a les fatigues guerreres, proclamaven en plena guerra, públicament, en llurs diaris, que els francesos havien retrobat l'esperit bel·licós dels antics gals. Dins l'exèrcit francès l'experiència va demostrar, al cap de poc temps d'haver començat la lluita, que l'empenta guerrera, en termes generals, era diferent, segons la contrada de la qual procedien els homes. Sembla que els bretons, els normands i els savoians foren els millors soldats de França.
En els pobles neutrals també s'ha sospesat i mesurat l'empenta bel·licosa. A casa nostra, sense anar més lluny, ha estat debatuda aquesta qüestió. Ha relluït el nostre passat guerrer, la nostra anomenada de gents terribles, conquerida per l'esperit bel·licós i l'esperit mercantívol en col·laboració, i hom l'ha volguda contraposar a l'amor als passeigs ciutadans, als tortells i a les fontades, considerada aquesta amor com a la representació més fidel del caràcter català actual.
Certament, hem tingut, al llarg dels segles, una anomenada de gents terribles. La vam tenir en els temps antics, a l'Edat mitjana i a l'Edat moderna. Els antics autors grecs i llatins ens permeten, gràcies a llurs judicis sobre les antigues tribus catalanes, de tenir algunes notícies sobre llur caràcter.

(De l'obra Els catalans i l'esperit bel·licós. Barcelona: Edicions 62, 1966, p. 13-14)

* * *

Les condicions en què la vida de Catalunya s'ha desenrotllat, del començament del segle XVIII ençà, han contribuït, tal vegada en primer terme, a afrevolir allò que en aquest treball, per donar-li una denominació genèrica, anomenem esperit bel·licós. És una cosa sabuda que el decret de Nova Planta va modificar essencialment i formalment les condicions de vida del nostre poble. Des del punt de vista guerrer les modificacions foren radicals, amb el radicalisme que caracteritza aquell decret, perfecte des del punt de vista borbònic i nacionalista espanyol.
Catalunya va deixar de tenir exèrcit propi. Fins el sometent, que hem vist un temps tan exalçat i festejat, fou suprimit. Les escoles militars de Barcelona, on tants homes d'armes catalans s'havien format, foren tancades. [...]
L'esperit bel·licós, posat que hagi decaigut en un poble, ¿pot refer-s'hi?
Ens sembla que la resposta afirmativa convé perfectament a aquesta pregunta. Però, ens sembla també que, en general, no s'hi refarà totalment per propi impuls, sinó perquè les circumstàncies l'hi obliguin; més d'un cop, perquè el poble dominador no deixi al poble caigut cap altre camí de subsistència sinó la revolta. Molts pobles caiguts no sentirien la necessitat de redreçar-se, si el poble vencedor no abusés de llur caiguda. Amb un tracte despòtic i soberg els exaspera i els esperona a la rebel·lió. D'aquesta forma, aquells qui tenen més d'interès a endormiscar l'esperit bel·licós dels sotmesos, són precisament els autors de llur reviscolament. Si el poble hegemònic s'hagués mostrat tolerant, el poble sotmès hauria acceptat la seva submissió. La història ens parla de moltes revoltes que tenen per principal origen la insensatesa provocativa dels opressors. El cas precitat de les Vespres sicilianes contra els Anjou, el de Suïssa contra els alemanys, el dels Països Baixos contra Espanya i tants i tants altres, en poden ésser exemples. Quant a Catalunya, és també el cas de la guerra contra Felip IV: si el comte d'Olivares no hagués exasperat deliberadament els catalans, els catalans no s'haurien alçat en armes.

(De l'obra Els catalans i l'esperit bel·licós. Barcelona: Edicions 62, 1966, p. 25-28)